26 de juny 2019

El petó robat a la bellesa de cada dia, a força de mirar

A l’interior d’un museu acostumo a centrar-me més en el posat dels visitants o la vista dels finestrals que en la majoria d’obres exposades. A un vagó de metro hi trobo, alguns dies, Venus més vitals que als llibres d’art. De vegades entro als grans magatzems només per presenciar com els clients hi componen un virtuós ballet de mil cares. A algunes ciutats hi viatjo per lliurar-me al simple i sumptuós costum de mirar passar la gent. Ho he exposat a alguns llibres meus a propòsit de Milà, París, Buenos Aires o Atenes, però podria fer-ho extensiu a qualsevol indret. Mirar passar la gent no sempre és un gest maquinal, sinó que es pot convertir
en un dels grans espectacles del món.
Fer-ho amb una certa intenció de descoberta, amb un cert rendiment de la mirada, requereix el mateix discerniment que s’aplicaria a una exposició. S’ha de saber mirar, si es vol detectar la frisança de la troballa. Mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció.
Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb més o menys atenció, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. La forma d’un núvol, el vol momentàniament interromput d’un ocell, el raig de llum damunt d’un punt del paisatge, la lluor mansa de la lluna plena no sempre arriben a la quantitat d’emoció que ofereix el pas d’una persona moguda pel tremolor de realitat que conté.
No es tracta de clixés d’estil, de forma novel.lesca traçada sobre el terreny ni del somriure dels déus. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la bellesa viva, en moviment, segurament aleatòria a l’hora de materialitzar-se d'aquesta manera. L’esclat acostuma a esvaïr-se amb la mateixa espontaneïtat.
M’agradaria entendre la bellesa, no només percebre-la. Intueixo que fa emergir de l’ànima de les nostres il.lusions una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Alhora, acostuma a ser la manifestació més tangible i reiterada de la incapacitat de definir-la i, encara més, de corporitzar-nos al seu costat fora de l’instant afortunat d’un petó robat, sense arribar quasi mai a “dormir nonchalamment à l’ombre de ses seins”, com la geganta de Baudelaire. (Foto Quim Curbet)

0 comentaris:

Publica un comentari