28 de gen. 2020

Els colors grisos de París són d'una altra mena de glòria

Els grisos hivernals de París acostumen a presentar-se amb el vel d’humitat del clima atlàntic, sumat a la capa de contaminació atmosfèrica que destenyeix l’aire de la capital. Això no obstant alguns dies selectes lluu un raig sol i els grisos parisencs, exaltats per un ímpetu biològic, adopten un to efusiu. Si plou cal aixoplugar-se a l’interior del Louvre per contemplar des dels finestrals els jardins de les Tulleries, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a la nau gòtica de l’església de Saint-Merri o tancar-se a l’habitació de l’hotel a practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat. I, sobretot, saber esperar. Després de la pluja, els colors
grisos pugen sempre d’un to. Potser d’un semitò, però pugen sense excusa.
El color gris té reputació trista per alguna raó incomprensible. La grisor s’utilitza equivocadament com a sinònim de manca de caràcter, monotonia o mediocritat, com un equivalent del blanc brut o del mig dol, un to nebulós, apesarat, indecís, lívid, melangiós, plomís. Tot això és un error, un vulgar error.
En realitat és el color de matisos més nombrosos, subtils i elegants: el gris perla quasi transparent, el gris xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic de l’estany... És el color del revers de les fulles d’olivera i el de la ciutat de París, amb això n’hi hauria d’haver prou per rebatre la infundada llegenda grisa.
La vena poètica del color gris adopta a París una il.lusió pròpia, vist a contraclaror com una forma de poesia, un estat de suggestió de la mirada. La humitat atmosfèrica fa variar la dispersió de la llum i les condicions de la nostra percepció. Parlar de dies tapats o plujosos seria poc exacte en el clima atlàntic, perquè dintre d’un mateix dia hi poden cohabitar núvols de gravetat molt desigual amb plugetes, trombes d'aigua i també volubles clarianes assolellades. Són grisos d’una altra mena de glòria.

0 comentaris:

Publica un comentari