23 de gen. 2020

Elvira Pujol: la primera i l’última faronera del cap de Creus

Als fars hi hagut dones i filles de faroners que els ajudaven, però de faronera titular només una: Elvira Pujol Font. La vaig conèixer quan debutava al far de Sant Sebastià (Palafrugell) el 1980, moment al qual pertany la foto adjunta feta pel col.lega Joan Víctor. Tot seguit va guanyar la plaça al far del cap de Creus. Hi va viure durant vint anys seguits, abans d’abandonar-lo voluntàriament pel canvi modern de les condicions de treball. Nascuda a l’Escala el 1950, va estudiar Magisteri i treballar a l’escola pública i la privada abans de presentar-se el 1979 a les oposicions de Tècnic de Senyals Marítims, els antics faroners. La seva intenció era des del primer moment demanar la dura plaça del cap de Creus, encara que hagués de fer un llarg recorregut d’auxiliar a l’espera que la plaça es trobés disponible. Va aconseguir el seu somni el 1982. A diferència dels fars situats a proximitat d’un nucli urbà, el del cap de Creus es caracteritza per l’aïllament, els set quilòmetres sense ni una ànima que el separen de Cadaqués. També per ser un dels llocs més atractius del món mediterrani, per la força de l’indret. Viure-hi en condicions d’isolament
personal pot ser molt semblant a qualsevol edifici d’una gran ciutat.
Abans de l’arribada d’Elvira Pujol, jo havia començat a rondar l’atracció d’aquell far. Vaig entrevistar-hi el seu antecessor, Javier Mac Lennan de Arriaga, d’ascendència paterna britànica i nascut al País Basc el mateix any 1950 que Elvira Pujol. Feia dos anys que hi treballava, procedent de l’anterior destinació professional a Tarifa (Cadis).
M’assegurava Mac Lenann: “Visc com un ciutadà normal. Faig la meva feina. Representa una gran responsabilitat, però també em deixa moltes hores lliures. Aquí visc al ritme de les estacions. L’estiu em passo el dia a l’aigua amb aquesta barca de vela, un veler de regata. L’hivern, llegeixo. La qüestió és tenir sempre alguna activitat entre mans, altrament l’ofici pot resultar força avorrit. Al far de Tarifa, el lloc més ventós d’Espanya i la punta més al sud d’Europa, no m’hi podia quedar més si volia ascendir a titular. El vent de llevant de Tarifa és més fort inclús que la tramuntana d’aquí. La tramuntana és una benedicció: neteja l’ambient i asseca aquesta maleïda humitat”. 
El problema va sorgir l’any 2000, quan la nova llei imposada pels canvis tecnològics en les comunicacions i l’automatització dels dispositius va declarar a extingir el Cos de Tècnics de Senyals Marítims, els faroners. Podien quedar-se com a empleats contractats per revisar de manera itinerant i periòdica les instal.lacions de diversos fars, però ja no residir-hi. A finals del 2002 Elvira Pujol va decidir plegar de la seva illa vertical, d’aquell lloc d’il.luminació al qual havia viscut els vint anys anteriors amb un sentiment amagat de llibertat i privilegi.

0 comentaris:

Publica un comentari