14 d’abr. 2020

Sobre confinats vocacionals, eremites i tebaides de privilegi

Persones que viuen voluntàriament aïllades o confinades n’hi ha hagut sempre. Aquests dies torna a sortir als diaris el cas de Montserrat Domingo, que viu sola per vocació des de fa quaranta-tres anys a l’ermita de Sant Joan del Codolar, al Priorat. També és cert que la quantitat d’eremites o anacoretes ha caigut en picat, però els solitaris vocacionals no tant, malgrat que ara no tinguin estatut monàstic reconegut. Els primers segles del cristianisme reconeixien una altra categoria superior a la d’eremita o anacoreta: la dels estilites. S’instal.laven a viure dalt d’una columna per preservar el seu aïllament. Avui resulta difícil d’imaginar, però la vida de
Simeó l’Estilita al desert sirià està ben documentada (Luis Buñuel li va dedicar la pel.lícula Simón del desierto el 1965).
La comarca desèrtica egípcia de Tebaida es va fer famosa aleshores pel fet d’aglutinar una gran quantitat d’eremites o anacoretes. Fins al punt que el nom comú de “tebaida” designa actualment al diccionari qualsevol lloc considerat llunyà, aspre, feréstec (a la comarca del Bierzo, l’anomenada Tebaida lleonesa ha estat declarada Bé d’Interès Cultural).
Jo tinc la meva tebaida particular a la vall del Coll de Banyuls. En una ocasió Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus famosos amics pintors de París fins aquesta vall, on l’escultor havia nascut i on li complaïa treballar en contacte directe amb la natura. Va quedar sorprès davant la decepció del seu amic: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, on les coses són més llepades, massa boniques. No estan acostumats a aquesta naturalesa d’aquí, no l’entenen. Aquí és Sicília, és Grècia"...
Aquella tebaida continua sent avui un deliciós clap d’alzines sota el Mas Cornet, a la baixada del Coll de Banyuls en direcció a les vinyes verdes vora el mar. M’hi aturo cada vegada per respirar l’esquitx d’un paradís terrenal possible i concret. L’aire hi flueix amb una melodia dolça, el silenci fa com d’abric i l’ombra invita a estimar-la amb els dits. No li trobo res de llunyana, aspra ni feréstega. Tenia raó Maillol, és d’una bellesa més grega o siciliana que no toscana, però això no em sembla cap demèrit, més aviat un títol de noblesa.
He recorregut la Toscana, Sicília, Grècia. Per això convinc amb Maillol que la vall de Banyuls sosté perfectament la nota, amb el mèrit afegit de la sobrietat, el recolliment, gairebé l’anonimat. No he aconseguit mai trobar a la paraula “tebaida” el sentit que li dóna el diccionari. Reconec alhora que no a tots els amics que hi porto els fa vibrar com a mi.

0 comentaris:

Publica un comentari