16 de maig 2020

El miralleig prodigiós de les fulles de l’olivera mogudes pel vent

El mes de maig la floreta blanca del que seran olives morades i galtainflades al novembre omplen els olivars de borrallons de neu. Exactament igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra. Tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze, disputant-se el mateix tros de terra segons la cotització de cada moment. A l’obra de teatre Èdip a Colonos, que Sòfocles va escriure amb el nom de la seva vila natal després d’enllestir Édip rei i Antígona, deia: “Un arbre gloriós floreix a la nostra terra dòria, el nostre dolç, humit i platejat bressol: l’olivera. Nascuda d’ella mateixa, immortal i sense por als enemics, la seva força intemporal desafia els brètols, joves o vells, perquè Zeus i Atenea la vetllen amb ulls que no dormen
mai”. Les oliveres compensen el defecte de no fer olor, de no exhalar la càlida aroma de resina de les pinedes, amb un altre fenomen encara més fi. Alguns dies el rínxol del vent regira capriciosament les seves fulles, el terbolí de l’aire fa giravoltar l’anvers d’un to verd fosc lluent i el revers gris platejat, en un miralleig prodigiós i arcaic.
L’efecte és radiant, d’una claredat somniada. En cas de tramuntana franca, l’agitació de les fulles pot entrar en un cert frenetisme, però si bufa garbí  adopten un aspecte macilent, quasi malaltís. La glòria verda i plata de l’olivera es produeix tot l’any, es tracta d’un arbre de fulla perenne. Els troncs de fusta petrificada presenten un aspecte ert però tibant de vida, extàtic i alhora expectant. Els olivars silenciosos són camps de pau.
Exactament igual que la vinya, la plantació d’olivera coneix avui una revifada. El febrer del 1956 “la fred” –com diuen a les comarques gironines-- va durar vint-i-quatre dies seguits entre la Candelera i el 26 d'aquell mes, amb mínimes de catorze graus sota zero als moments extrems. Gelava de dia i de nit. La bonança del mes de gener va enganyar les oliveres. Havien sentit una premonició primaveral i van començar a pouar la saba de les arrels cap als brots de les branques. De cop la temperatura va caure en picat i aquella saba ingènua i prematura es va congelar a l’interior dels troncs centenaris, fins a esberlar-los i matar l’arbre.
Algunes velles oliveres tenen el do de ressuscitar i van rebrotar, invençudes, gràcies a la vida conservada per les arrels més fondes als terrenys prims del secà, acostumats a una austera supervivència.

0 comentaris:

Publica un comentari