5 d’ag. 2020

Elogi de la pèrgola, vista com a melic afortunat d'un món

La pèrgola és una de les estructures més amables, bàsiques i lúcides que s’ha inventat mai, una de les expressions més depurades de l’hospitalitat, el lloc més idoni de tots per arreglar el món al llarg d’una sobretaula o, simplement, per deixar que tot plegat vagi fent. És com un iglú vegetal íntim i alhora airejat, un paisatge reduït a la gota de l'essència, un rebrot humanitari de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor del plaer anhelat i retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de la calidesa del refugi, un entramat incapaç de quadricular o immobilitzar tot allò que flueix, una petita utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que sempre –o quasi sempre-- ajuda a viure.
La meva devoció per les pèrgoles no és beata ni acrítica. Tracto de discernir-hi també els materials autèntics i flairar de lluny els venedors de fum que confonen la carrosseria amb el motor. Hi ha pèrgoles caríssimes de baixa qualitat, i viceversa. 
En la seva modèstia aparent, la pèrgola civilitza un espai obert, acosta el paradís perdut per culpa de no sé quins pecats originaris, el cofa de delicadesa i harmonia, li afegeix geni, veritat i secret al mateix temps que l’endolceix, el refina i li atorga un gruix poètic, una versemblança diferent de la realitat habitual, una pausa amable de les tribulacions i les incerteses, una fragància vibràtil que revigoreix l’ànima i la compensa de les inquietuds insatisfetes dels dies, de la tossuda insolència dels fets en brut, de l’estupidesa usual del medi circumdant, de l’imperi dels diners i la impunitat dels poderosos.
Els plaers més bàsics poden ser els més luxosos: escriure a l’ombra d’un porxo emparrat, sentir l’olor de terra mullada, flairar l’aroma del pa acabat de fer, observar els colors canviants dels arbres, estimar la vida. Estic convençut que les coses autènticament importants es decideixen sota una pèrgola, una parra o un encanyissat. La resta són reunions. La pèrgola, com l’amor i com tantes altres coses, és un acte de fe en la capacitat de modular una convivència en pau, inclús amb una mica de tendresa, fraternitat i encert.

0 comentaris:

Publica un comentari