El lluminós retaule de l’Anunciació pintat per Fra Angelico cap el 1450 a Florència que exhibeix el museu del Prado a la col.lecció permanent és més elaborat que el gran fresc d’aquest pintor sobre el mateix tema que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Ara bé, l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga. Es troba al mateix lloc on va ser pintada, a l’escala d’accés al primer pis del convent, que encara pugen els visitants d’avui. Hi topen materialment, després d’un sobtat colze de l’últim tram de l’escala. L’efecte sorpresa provoca un instant de vacil.lació davant la presència d’una obra tan coneguda a través de les reproduccions. El visitant no pot mantenir impertèrrit el pas. Dubta sobre la conveniència d’allargar aquell instant d‘immobilització per contemplar la pintura des de l’inusitat angle inferior que facilita el desnivell, amb l’escena emmarcada pel portal i il.luminada per la claror natural de les finestres laterals.
L’angle de visió desconcerta, encara que la pintura de Fra Angelico no estigui marcada per la passió de la perspectiva d’altres contemporanis renaixentistes i faci predominar una elevació sense artifici. La composició de l’escena és pràcticament idèntica a les dues Anunciacions del mateix autor que s’admiren al Prado i a Florència: l’arcàngel Gabriel, de poderoses ales, comunica el miracle a Maria, col·locats tots dos sota d’una lògia o galeria coberta.
La del Prado, procedent del convent florentí de Fiesole, suma escenes colaterals i un treball de conjunt més minuciós en els detalls. Però una obra mestra no respira igual un cop traslladada a les sales d’una pinacoteca nacional –encara que hi rebi totes les atencions que mereix-- que a la mateixa paret on va ser pintada segles enrere.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada