Anna Teixidor, personatge de l’any al castell de Sant Ferran

La vida és plena de paradoxes i el castell de Sant Ferran de Figueres, la fortalesa militar més gran d’Europa, té amics actius de la societat civil que vetllen per la seva projecció ciutadana amb ulls d’avui. Una de les iniciatives de l’Associació d‘Amics del Castell de Sant Ferran és designar un Personatge de l’Any i muntar un acte públic de reconeixement als salons rehabilitats del castell. L’any passat va ser Jaume Subirós, ànima del Motel Empordà, i em van demanar de fer-ne la glossa com a recent autor del llibre Motel Empordà, elogi de l’amor estable. Enguany ha estat la periodista i historiadora figuerenca Anna Teixidor,

Sobre el suposat "Gardel original" al teatre Goya de Barcelona

El debut europeu de Carlos Gardel com a cantant de tangos es va produir el 10 de novembre de 1925 al Teatre Goya de Barcelona, amb l'acompanyament del guitarrista José Ricardo, dintre del final de festa amb “varietés” de les companyies teatrals. Feia deu anys que Barcelona vivia la febre del tango com a moda consagrada a París. Aquell mateix 10 de novembre actuava el cantant argentí Pancho Spaventa i el duet Los Porteños al teatre Eldorado de la Plaça Catalunya, escenari al qual s’incorporava tot seguit Imperio Argentina amb tangos. El debut de Gardel al teatre Goya va passar desapercebut. La fama li vindria més endavant per les pel.lícules que rodaria a París i Nova York en castellà (no existia el doblatge) per al mercat

L'afusellament de Ferrer i Guàrdia, el nostre "cas Dreyfus"

La França moderna no va sorgir només de la Revolució de 1789, també del fang de la Tercera República, que el 1894 va condemnar a presó amb proves falses el capità Alfred Dreyfus, jueu alsacià, per connivència amb l’enemic alemany i poc després va ser capaç de reconèixer que s’havia equivocat i rehabilitar-lo. L’afer Dreyfus va enfrontar nacionalistes conservadors amb republicans reformistes i encara ressona, atès que el Senat es planteja ara concedir-li el grau de general i enterrar-lo amb honors al Panteó. Catalunya va tenir el seu “cas Dreyfus” el 1909 arran de l’afusellament al castell de Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat per un tribunal militar sota acusació d’haver promogut la Setmana Tràgica, amb crema de convents, esglésies i escoles religioses a Barcelona. Les esquerres van considerar que era una venjança contra el fundador de l’Escola Moderna, d’educació laica i mixta. Un monument a Ferrer i Guàrdia va ser erigit a Brusel·les el 1911 a instàncies dels francmaçons. Aquí va trigar més.

El cor verd d'un dels prosistes més fins del país, Quim Curbet

De costum fullejo molts llibres per curiositat i confesso que una bona proporció em cau dels dits abans del final. Per això quan algun m’arrossega fins l’última pàgina amb el mateix plaer que la primera ho celebro com una troballa, una recompensa gruada, una gratitud eufòrica cap a  l’escriptor que l’ha encertada amb mèrit. L’autor gironí Quim Curbet es revela com un dels prosistes més fins del país al llibre que acaba de publicar l’editorial Afers amb el títol Un cor verd i el subtítol “Notes, reflexions i records sobre la vida, les arts gràfiques, la fotografia, l’edició i l’escriptura”. Per damunt del suposat marc temàtic, és una delícia literària escrita en estat de gràcia. Toqui el tema que toqui, es revela com la culminació d’estil d’un home que n’ha escrit molts altres per “fer dits” abans d’aquest, tal com repassa amb modèstia i rapidesa a la pàgina 100. Aquest cop és diferent perquè hi posa més cor narratiu i ho reflecteix la portada amb naturalisme gràfic. Quim Curbet només arrossega un defecte greu: la manca de vanitat personal i de petulància corporativa que l’impedeix figurar als rànquings oficials a cops de colze. M’ha fet recordar el terrible error d’André Gide quan va refusar inicialment d’editar a Gallimard la novel.la  A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, tot dient “C’est pas por nous, c’est plein

La Divina Comèdia torna com a lluïment solitari de Toni Servillo

L’actor Toni Servillo presentarà en solitari i en sessió única el 21 d’octubre al teatre Goya de Barcelona el seu muntatge sobre la Divina Comèdia de Dante, com ja van fer Vittorio Gassmann el 1996, Roberto Benigni el 2006 i Lluís Soler el 2014. A Itàlia els fragments mes emotius de Divina Comèdia els reciten de memòria escolars i adults. Les versions escèniques acostumen a ser un èxit, com l’inoblidable “Gassman legge Dante” que va recórrer Itàlia i va ser editada en vídeo. L'oscaritzat actor i humorista Roberto Benigni també va dedicar un espectacle recitatiu a "Tutto Dante", difós per episodis a la RAI i editat en dotze DVD, que guardo com un tresor al costat dels tres vídeos sobre la mateixa idea protagonitzada per Gassman a escenaris naturals. La

Escoltar els ocells cantar per Internet no és el mateix

Em fa il.lusió parar l’oïda al cant d'alguns ocells i cada vegada ho tinc més difícil. Els més abundant a Catalunya són ara els pinsans, pardals i estornells, però no canten com el rossinyol, el qual forma part de les espècies en disminució, igual com falciots, caderneres i gralles, mentre augmenten  tórtores, estornells, gavians i cotorres. Ja no hi ha canaris i periquitos a les cases. El rossinyol, el rei de les aus canores, s’ha convertit en un luxe de la natura. La merla, que els anglesos anomenen blackbird per raons òbvies del plomatge, passa per ser el baríton més talentós i a la famosa cançó que porta el seu nom del “disc blanc” dels Beatles, els primers compassos estan reservats al bellíssim cant natural d’una merla, abans que Paul McCartney no arrenqui

Josep Cots salta i assalta el taulell amb “Una Índia indomable”

El llibreter Josep Cots, de la llibreria barcelonina Documenta, ha saltat a l'altra banda del taulell i s’ha convertit en autor amb l’obra que acaba d’escriure Una Índia indomable (editorial Pòrtic). El salt li ha sortit rodó i elegant. És un llibre deliciós, per la naturalitat amb que exposa els coneixements viscuts sobre el terreny a aquell país-continent, de tan variats atractius. La literatura no s’elabora només amb les turbulències laberíntiques de l’ànima de l’escriptor, també amb una aparent simplicitat descriptiva capaç d’enllaçar subjecte, verb i predicat com l’aigua fresca i melodiosa de la font. L’ull del viatger observador, curiós i inquiet atrapa del natural una quantitat fabulosa de detalls, situacions i escenaris que tot seguit passa pel filtre del seu estil

Periodista i escriptor, una vocació de ruïna personal i col.lectiva

Sempre m’he definit com a periodista i escriptor, en aquest ordre. Després de llargs anys d’exercici, comprovo que tots dos oficis s’han devaluat. La revista Capçalera del Col.legi de Periodistes de Catalunya dedica l’última edició a fer un balanç molt franc dels seus primers 200 números, un recorregut de l’ofici des que va començar a editar-se el 1989. “És la professió amb pitjor situació a Espanya, amb condicions laborals del segle XIX”, hi llegeixo a propòsit de la precarietat convertida en estructural. També afirma: “El prestigi dels periodistes durant la Transició ha anat desapareixent fins a arribar a ser una de les professions menys

Elogi de les cadires metàl.liques gratuïtes als parcs de París

Les cadires metàl·liques de color verd que des del 1923 es troben a disposició del públic als Jardins del Luxemburg i altres espais verds del centre de París, com els jardins del Palais Royal, s’han convertit en un símbol, potser perquè aquí no abunden els dies de clima benigne que permet gaudir-les. Cada usuari pot desplaçar-les al seu gust, amb una llibertat difícil d’imaginar a altres latituds. Ofereixen tres variants: sense braços, amb braços o de respatller reclinat. Només d’arribar a París procuro seure-hi una estona, encara que estiguin perlades per la rosada o pel plugim. Ve a ser com el pròleg de l’estada, l’epígraf al