El fil argumental de l’escuma dels segles al jaciment d'Empúries

De bellesa excepcional, Empúries és un indret pioner i també un pou de sorpreses. Aquestes pedres aspiren a que mai més les qualifiquem de ruïnoses, volen que les veiem alçades i productives. La història antiga no representen la glòria pansida de la nostra evolució, això equivaldria a valorar una ostra o una llagosta només per la clova. Dintre de la història antiga no hi ha més enigmes ni misteris que els que encara no s’han volgut explorar. De tant en tant convé arranar els camins embardissats de l’erudició perquè hi creixin nous brots de claredat, igual com les ratxades del vent espolsen un escenari i l’escaten de les excoriacions. La filípica

Una nova directora de l’OBC a l’Auditori: Stephanie Childress

Vaig descobrir Stephanie Childress com a directora convidada de l’OBC el febrer passat arran d’un dels seus escassos concerts a l’Auditori (dos per temporada). Tenia 26 anys i va brodar la Simfonia núm. 1 de Txaikovski amb personalitat, minúcia, convicció i elegància. Ahir divendres vaig confirmar la mateixa impressió durant la seva reaparició al mateix escenari amb la segona simfonia de Schumann, que va dirigir de manera brillant. Nascuda a Londres el 1999 de mare francesa, va emergir al concurs internacional de joves directors celebrat a París el 2020. Ara és la principal directora convidada de l’OBC. Resulta molt diferent la

La soledat és un estat poc natural, inconvenients i avantatges

M'ha cridat l'atenció aquest cartell mural a la plaça Comas del barri de les Corts al voltant de la campanya municipal "Barcelona contra la soledat". Simultàniament, la Fundació la Caixa llança aquests dies una altra campanya a tota pàgina dels diaris perquè la gent que se sent sola es posi en contacte amb l'adreça electrònica "latrucadadela soledat.org". En efecte, la majoria de persones que viuen soles no ho desitgen pas i en pateixen. Algunes sí que ho desitgen, i se'n senten felices, dintre d'una opció  respectable si no fan mal a altres implicats. Allò que desperta la meva aprensió és veure tractada de vegades la decisió de viure sol com una garantia de llibertat, un envejable espai de seguretat i confort. En realitat, les relacions humanes exigeixen una dosi indispensable de cooperació, reciprocitat i càrrega sentimental. La soledat individual és un dret i alhora una restricció de l’experiència de l’acord, l'entesa, l’amor, la tendresa, la generositat. Els humans no hauríem evolucionat mai en solitari, la soledat representa una anomalia en

Els plàtans centenaris de Ceret també creixen al museu d'art modern

El Museu d’Art Modern de Ceret conté moltes petites joies de primer nivell. Potser els quadres i les escultures desvien la mirada d’una de les peces més destacades: el mural de 6,5 metres d’alt al forat de l‘escala, del pintor Vincent Bioulès. Fa els honors pictòrics als cèlebres plàtans centenaris del centre històric de la vila. Era l’alçada i la volada que necessitava la representació artística d’aquests arbres admirables. Només d’entrar al museu es contempla el mural, ja sigui a la planta baixa arran de soca o bé des de mitja altura al primer pis. Recórrer lentament l’escala proporciona la sensació de pujar a aquests arbres venerables, amb les regues d’aigua que serpentegen als seus peus. Julien Gracq, que alguns consideren el millor prosista francès del segle XX, va dedicar el 1967 als plàtans de Ceret una curta entrada al dietari Lettrines. A les últimes pàgines del llibre escrivia: “Ceret dedica els carrers a la glòria del plàtan. Enormes, esclaten per damunt de les teulades com cúpules en

He fet aquesta foto del Canigó moltes vegades, i espero repetir-la

Just al peu del rètol que indica l’entrada a la comarca del Vallespir, acostumo a baixar del cotxe a la rotonda del Voló en direcció a Ceret per contemplar amb deteniment durant uns instants l’aspecte del dia que ofereix el massís del Canigó a l’horitzó. L’atmosfera de cada dia és diferent i només el vent de tramuntana dibuixa al burell la silueta de la muntanya, que la majoria de cops apareix velada o lleugerament enteranyinada, com ahir dissabte. Tant se val, la meva mirada li reserva el mateix afecte inexplicable. M’han fet aquesta foto moltes vegades i espero repetir-la encara unes quantes més. A ple estiu els colors grisosos,

La Guerra Civil espanyola la van guanyar els anglesos

L’últim llibre La pérfida Albión de Paul Preston, historiador anglès especialitzat en la Guerra Civil espanyola, documenta fets coneguts des del treball publicat el 2001 pel professor Enrique Moradiellos El reñidero de Europa, las dimensiones internacionales de la Guerra Civil española, on s'exposava el paper decisiu a favor de Franco del govern conservador de Londres. Aquella guerra la va decidir més el camp diplomàtic que el de batalla. No només per l’ajuda de Hitler i Mussolini a Franco, també per la del govern conservador britànic. Gran Bretanya tenia poderosos interessos econòmics a Espanya, on la majoria d’inversions estrangeres en sector estratègics eren angleses, i els tories