Èxit musical i social d’un concert escolar al castell de Figueres

Hi ha esdeveniments culturals que no em voldria perdre, com el concert de la Primera Trobada de Cordes de l’Empordà que aquest diumenge van oferir al castell de Sant Ferran de Figueres un centenar d’alumnes dels espais d’educació musical de la comarca a molts familiars i amics assistents. La segregació escolar de facto provoca que les 10 escoles de primària i 5 instituts de secundària de Figueres tinguin majoria d’alumnat immigrant, mentre que els autòctons prefereixen matricular els fills a altres centres. L’escola figuerenca Anicet Pagès, per exemple, suma 90% de marroquins. Des de fa una dècada prop d’un miler dels seus escolars de 8 a 10 anys (la meitat noies) han passat per

Les cireres de Ceret tenen un plus de prestigi

La Festa de Cirera d’aquest últim cap de setmana a Ceret és una excusa per visitar de nou la vila a tocar de la frontera. El títol que li donen a França de “Ceret, capital de la cirera” resulta exagerat perquè la seva producció s'ha vist molt limitada, tot i ser de les més primerenques gràcies al microclima. Els mateixos dies es celebrava la Festa de la Cirera a Llers (Alt Empordà). La cooperativa de productors Céret Primeurs actua des de 1943 i quan ja només produïa 100 tones de cireres anuals va fusionar-se el 2013 amb la cooperativa La Melba del municipi veí de Bulaternera per poder negociar amb les grans cadenes de distribució en millors condicions de volum. Ceret compleix des de 1932 la tradició anual d’enviar les primeres capses de

Els àngels canten melodies al restaurant Carles Antoner de Lladó

El petit poble de Lladó (700 habitants), prop de Figueres, era famós per l’oca amb peres del cuiner Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala a la fonda Cal Kiku i pels tords de la cuinera Anita Vila a Cal Gran, que segons Josep Pla eren “els tords més afrodisíacs de la terra”, com assenta al seu retrat literari del pintor de la localitat Marià Llavanera, al llibre Homenots. Tercera Sèrie. Després Lladó va ser famós per la “peixera” del restaurant La Plaça, la glorieta vidriada que s’abocava a la meravellosa plaça major, reformada recentment sense peixera. Ara Lladó és famós pel restaurant Carles Antoner, tots quatre establiments esmentats sense sortir de la plaça, a l’ombra del plàtans centenaris, una plaça que compta a més a més amb la col.legiata romànica de Santa Maria (ara seu de l’Ajuntament) i el deliciós edifici neoclàssic restaurat del Sindicat Agrícol. Ahir Carles Antoner ens va preparar un plat de menuts d’ànec (colls i punys, pedrers, etc.) que hi cantaven els àngels, secundat als fogons per la cuinera

S'escau el centenari del primer llibre de Josep Pla, i el seu impacte

El maig de 1925, ara fa cent anys, apareixia a les llibreries el primer llibre d'un jove periodista i escriptor anomenat Josep Pla. Es titulava Coses vistes i va tenir una repercussió extraordinària. No era cap novel·la, sinó un gènere híbrid, de textos curts reelaborats a partir de l’aparició anterior a la premsa: setze capítols sobre «Homes i paisatges», dos apunts sobre cuina catalana a «Intermezzo», deu «Capítols de novel·la» i vint «Retrats». Contenien, de manera embrionària però ja perfilada, tot l’estil de la seva immensa producció posterior.  Quaranta anys més tard, El quadern gris seria un enèsim reaprofitament de Coses vistes, afegit amb un dietari de joventut que conservava inèdit. Aquella obra literària baptismal de l'any 1925, aquella opera prima feta de retalls apedaçats, va obtenir un èxit de públic imprevist i un ressò de crítica inusitat. potser perquè el jove autor s’alçava contra el cànon, el corrent literari dominant, l’academicisme assentat. Josep M. de Sagarra li va dedicar un article el 31 de maig al diari La Publicitat. Dos dies abans, la ressenya de Josep

Arrenca el viatge el meu nou llibre "Afrodita vista al cap de Creus"

Acaba d’arribar a les llibreries el meu nou llibre Afrodita vista al cap de Creus (Edicions Cal.lígraf), que forma una trilogia amb els anteriors titulats Apologia de l’Empordà (2021) i L’Empordà per a mitòmans (2023), publicats per la mateixa editorial. Hi entrellaço l’antiguitat amb el present i la cultura amb l’experiència viscuda, dintre d’un exercici autobiogràfic que projecta llum i emoció sobre el poderós escenari natural, un territori únic, carregat fe simbolisme i misteri. Les pàgines conviden a viatge literari i històric per aquest paisatge salvatge i fascinant, al qual la mitologia i la geografia es fonen en un relat ple de coneixements i

Dos cartellets per resumir dos mil.lenis de manera muda

Aquests dos petits cartells metàl.lics evoquen sense gaire eloqüència una història bimil.lenària al punt avui desert –i bellíssim-- del Coll de Panissars, al terme del Pertús, el pas més freqüentat entre Ibèria i la Gàl.lia des de la Via Heràclia dels ibers, ben abans de la Via Augusta dels romans. Joan Badia i Homs ja apuntava el 1978 al segon volum del seu llibre L’arquitectura medieval de l’Empordà que aquests blocs de pedra tallada que afloren al Coll de Panissars corresponen als Trofeus de Pompeu, erigits l’any 70 aC a banda i banda de la via romana, a la intersecció entre la Gàl.lia Narbonesa i la Hispània Tarraconense. Es tractava de

Una conversa amb els Armangué al restaurant Pa i Raïm de Palafrugell

Ahir Diumenge de Rams al migdia Joan Armangué em va invitar a presentar el seu últim llibre Abdon Terradas, primer alcalde republicà i socialista (editorial Cal.lígraf) a la llibreria Nollegiu de Palafrugell, acollits pel llibreter titular Xavier Vidal i l’emèrit Guillem Terribas que és sempre a tot arreu i passava per allà. La figura d’Abdon Terradas resumeix de manera heroica els primers passos de govern del republicanisme federal a l’Ajuntament de Figueres i mereix un monument que no

Les carícies correspostes del marbre travertí, a Roma i aquí

De vegades pujo al Pavelló Mies van der Rohe de Montjuïc per acariciar el marbre travertí de les parets i sentir en retorn la seva calidesa, com un amor correspost. El travertí incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, absorbeix la llum solar, daura l'atmosfera amb les diferents intensitats d’una gamma de matisos cutanis i unes sfumature que el converteixen en  calidesa carnal, palpable, tàctil. És un dels quatre tipus de mabre que l'arquitecte alemany va triar per al pavelló: travertí, verd alpí, verd antic de Grècia i ònix. No cal dir que l’admiració del travertí prové de la Roma barroca, on predomina. L’escalinata monumental de 138 graons que rambleja entre Piazza di Spagna i Trinità dei Monti és en marbre travertí, però està prohibit seure-hi des que l’han

Ahir va arribar la flor nova de farigola al Motel i ho vam celebrar

Pels volts de Pasqua (ara el canvi climàtic ho avança) arriba un dia assenyalat al Motel Empordà de Figueres en què s’hi declara la mobilització general obligatòria dels empleats per desgranar una a una les minúscules flors de les mates de farigola acabada de collir, abans que no es marceixin, amb les quals preparen el cèlebre Sorbet de Flors de Farigola que va popularitzar el fundador Josep Mercader i que continua cada primavera a la carta, com una cita anual. Ahir divendres va ser el dia. La colla del dinar vam voler celebrar-ho al costat del

L’escultura de Maillol a Montjuïc és l’única, no la millor

Català de Banyuls, l’escultor Aristides Maillol va ser reconegut a començaments del segle XX a París a la mateixa alçada que Rodin. Malgrat els seus contactes amb Catalunya, no hi va tenir mai cap escultura a l’espai públic, ni tan sols després de la magna retrospectiva muntada el 1979 per inaugurar la Casa Macaya del Passeig de Sant Joan barceloní com a centre cultural de la Caixa. Divuit dels seus nus femenins monumentals (pràcticament tota la seva producció) es troben exposats de manera permanent als jardins de les Tulleries de París. A Catalunya ni un, fins que l’associació d’empresaris Barcelona 92 no va adquirir per 45 milions de pessetes un dels cinc exemplars del tiratge d’aquest Tors de l’Estiu, fragment de l’escultura L’estiu que forma part del conjunt de nus femenins de Les estacions (avui al Museu Puixkin de Moscou). Van donar la peça al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la van col.locar a una rampa lateral que condueix de l’escalinata d’accés a l’aparcament. No és un Maillol de primer ordre, només l’únic. L'Ajuntament i el govern de la Generalitat havien fet el ridícul en desestimar l’any 1987 que un exemplar del tiratge de la famosa Acció encadenada de Maillol

La plaça-monument de la Concorde vol ser una plaça-jardí

Fa temps que la Place de la Concorde, una de les més boniques, cèntriques, àmplies i sumptuoses de París, s’ha convertit en rotonda automobilística, allí on els jardins de le Tulleries moren sota les rodes, el brogit i el fum dels cotxes. Ara això canviarà. L’Ajuntament de París, dintre de la lluita heroica per reduir la circulació rodada al centre de la capital, acaba d’aprovar la reforma per convertir-la en plaça-jardí, amb pressupost previst de 36 milions d’euros. Les dues terceres parts quedaran reservades als vianants, tot i que els vehicles ho continuaran disposant d’una via de trànsit. Es tracta d’una plaça-monument, inscrita al Patrimoni Mundial de

Les millors anxoves, ungides amb els olis sagrats

M’agrada esmorzar al Motel Empordà de Figueres les anxoves confitades a la manera de Cadaqués, implantades pel fundador d’origen cadaquesenc Josep Mercader. Més ben dit, ja no cal ni que les demani: la cambrera encarregada del primer àpat del dia sap, només de veure’m arribar, que sóc “el senyor de les anxoves”. Aquest caviar del Mediterrani i el Cantàbric és un luxe que només a la Península Ibèrica es manté com a plat per ell mateix, mentre que a Itàlia i arreu s’utilitza sobretot de condiment en amanides, pizzes, salses. El seitó fresc de bona mida esdevé anxova un cop netejat i confitat en sal, oli i pebre. Confitar anxoves és una tècnica ancestral que necessita una destresa sàvia per no espatllar-ne la carnositat molsuda. Les de l’hora d’esmorzar, acompanyades de pà amb tomàquet, a mi em milloren sensiblement la perspectiva del dia. De

Barcelona programa simfonies de Mahler fins a la sopa

La primera simfonia de Mahler, l’anomenada “Tità”, serà interpretada al Palau de la Música quatre vegades diferents en poques setmanes: el 29 de març per l’Orquestra Simfònica del Vallès, el 4 de maig per la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona, l’endemà 5 de maig per l’Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia i l’11 de maig per la London Symphony Orchestra. Encara s’hi afegirà la segona simfonia de Mahler, la “Resurrecció, el 26 de maig a càrrec de l’Orquestra de la Ràdio Sueca. Dues d’aquestes versions seran conduïdes pel mateix director, Daniel Harding, amb orquestres diferents. Per si això fos poc, la Franz Schubert Filharmonia ja va obrir la seva temporada al Palau el setembre passat amb la cinquena simfonia de Mahler. Pel seu cantó, l’Auditori ha programat la segona simfonia “Resurrecció” aquest 24 de març, així com també ho va fer amb la “Tità”, la 

Camins de ronda: la nineta dels ulls amb moltes lleganyes

Els camins de ronda litorals haurien de ser l’Avinguda dels Camps Elisis del país, l’artèria del luxe natural i l’elegància paisatgística, una prioritat urbanística, la nineta dels ulls de l’Administració, però topen amb nombrosos trams tancats per desídia administrativa. L’Associació Camí de Mar acaba de presentar un projecte d’enllaçar-los tots, de Blanes a Argelers, malgrat reconèixer que els de la banda francesa es troben en condicions practicables i els d’aquí no sempre. L’entitat SOS Costa Brava denuncia que el de Calella de Palafrugell al Golfet continua interromput des de fa cinc anys per manca de les obres previstes, entre d’altres exemples. En teoria, els 6 metres de la franja maritimoterrestre son un l’espai amb servitud de pas

El tremolor de la primera vegada a l’estació frontera de Portbou

Mantinc un respecte per l’estació de Portbou i la seva sala de trànsit de duana, presidida per aquesta llarguíssima taula baixa ovalada, sustentada per capitells de volutes d’estil jònic, damunt la qual vaig haver d’obrir la maleta al moment tremolós de sortir per primer cop del país i entrar a França als meus vint anys. Hi vaig tornar a obrir la maleta en repetides ocasions, però algunes primeres vegades no s’obliden mai. Policies i duaners infonien durant el franquisme una certa inquietud, la imponent estació de Portbou l’augmentava i aquesta taula em semblava aleshores com de dissecció. Amagar a la maleta (o als pantalons) llibres i revistes prohibits podia costar un disgust. Damunt d’aquesta taula tinc la impressió d’haver-hi

Més armament no resoldrà res, al contrari

La Unió Europea proposa que els 27 països membres inverteixin la barbaritat de 800.000 milions d’euros en un termini de quatre anys per rearmar-se militarment davant l’amenaça de Rússia a partir de la invasió d’Ucraïna i la decisió de Donald Trump de deixar de pagar la defensa europea. El govern espanyol del PSOE s’ha apressat a declarar de manera poc segura que el brutal augment d'inversió militar no anirà en detriment dels serveis socials. La guerra és sens dubte el fil conductor de la història de la humanitat, però també ho és la negociació en altres moments més

La pintura de Laura Iniesta engrandeix el Museu Monjo

Ahir passejava per Vilassar de Mar i se’m va acudir entrar al petit i cèntric Museu Enric Monjo per fer-hi un cop d’ull vagarós. Proposava a la planta baixa una exposició temporal de trenta quadres de la pintora barcelonina Laura Iniesta. La vaig començar a recórrer amb mirada distreta, fins que em va arrossegar la força del seu traç, la llum del seu color, l’eloqüència de la combinatòria, l’enigma de l’energia –de vegades vibrant, altres cops absorta en la quietud-- que vessava de les teles. Els comentaris habituals sobre la pintura abstracta acostumen a expressar-se amb un llenguatge abstracte que jo no practico. Per tant, vaig gaudir de l’exposició com si m’ho mirés amb la barbeta posada sobre el marc de la finestra del món, davant d’una sobtada bellesa

El meu quiosquer es jubila, elogi de l’amabilitat diària

Sóc un addicte a la premsa en paper per començar el dia i la primera persona que saludo en sortir de casa és el meu quiosquer. Aquest gest, aparentment banal i rutinari, en realitat m’ha alegrat el dia durant molts anys gràcies l’amabilitat de Joaquín Osuna, i això em desperta una gratitud infinita. Ara es jubila al moment de complir 65 anys, tot el barri ho comenta. Va començar el 1983 al quiosc siuat als baixos d’una adreça tan llegendària com la londinenca Fleet Street per als del meu ofici, a Consell de Cent núm. 425, seu de les redaccions d’El Correo Catalán i Destino, a continuació del diari Avui i El Periódico. Després es va traslladar pocs metres al nou bulevard de Passeig de Sant Joan. Nascut a Madrid i criat a Granada, Joaquín Osuna parla

Última hora: ja han arribat les favetes al Motel Empordà

Els francesos han fet famosa la campanya anual “Le beaujolais nouveau est arrivé” quan posen a la venda el vi novell de la contrada el tercer dijous del mes de novembre, tot i que de beaujolais n’hi ha de bons, regulars i mediocres, com a tot arreu. Aquí podríem de fer el mateix amb el dia que les primeres favetes tendres comencen a ser servides a la taula del Motel Empordà de Figueres des de 1973. Aqueata setmana han arribat a la carta. És un dels plats més deliciosos i filosòfics de tota la panòplia, una síntesi rodona de l’art de la renovació culinària encarnada per aquest establiment. En comptes de les antigues tires d’enciam, 

L’estàtua arraconada al “Village Catalan” de l’autopista de Perpinyà

L’àrea de descans “Village Catalan” de l’autopista prop de Perpinyà, la primera després de passar la frontera, conté l’escultura de Paul Belmondo, pare de l’actor, dedicada “Aux ouvriers de l’autoroute” en memòria d'aquells que la van construir i especialment dels que hi van deixar la vida en accident laboral, sobretot durant la construcció dels tres alts viaductes seguits que sobrevolen la vall del Pertús. L’escultura ha quedat arraconada per les noves edificacions de la cafeteria, sense cap relació estètica amb l’estil de poble català que va donar-hi el 1978 l’arquitecte Jehan Bertran de Balanda. L'àrea de servei continua molt concorreguda, encara que la idea inicial s’hagi anat esvaint. El principal atractiu de la seva botiga La Maison du Roussillon