De costum fullejo molts llibres per curiositat i confesso que una bona proporció em
cau dels dits abans del final. Per això quan algun m’arrossega fins
l’última pàgina amb el mateix plaer que la primera ho celebro
com una troballa, una recompensa gruada, una gratitud eufòrica cap a l’escriptor que l’ha encertada amb mèrit. L’autor gironí Quim Curbet es
revela com un dels prosistes més fins del país al llibre que acaba de
publicar l’editorial Afers amb el títol
Un cor verd i el subtítol
“Notes, reflexions i records sobre la vida, les arts gràfiques, la
fotografia, l’edició i l’escriptura”. Per damunt del suposat marc
temàtic, és una delícia literària escrita en estat de gràcia.
Toqui el tema que toqui, es revela com la culminació d’estil d’un
home que n’ha escrit molts altres per “fer dits” abans d’aquest, tal
com repassa amb modèstia i rapidesa a la pàgina 100. Aquest cop és
diferent perquè hi posa més cor narratiu i ho reflecteix la portada
amb naturalisme gràfic. Quim Curbet només arrossega un defecte greu: la
manca de vanitat personal i de petulància corporativa que l’impedeix
figurar als rànquings oficials a cops de colze. M’ha fet recordar el
terrible error d’André Gide quan va refusar inicialment d’editar a
Gallimard la novel.la
A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, tot dient “
C’est pas por nous, c’est plein
