Descobrir la Casa Rocamora al Putxet amb qualsevol excusa

La Casa Rocamora és un deliciós palauet isabelí amb jardí, habitat pel col.leccionista Manuel Rocamora Vidal al carrer Ballester del barri barceloní del Putxet fins la seva mort el 1972. Ara acull la Fundació Rocamora que obre al públic les seves col.leccions i munta exposicions temporals, com l’actual sobre “El negre, del dol a la seducció”, amb vestits procedents de la passió per la moda femenina de grans autors de modisteria. La visita permet igualment contemplar les altres col.leccions de pintura, ceràmica, exlibris o mascarons de proa, a part de recórrer un casal insòlit com si fossim a la Kenwood House de Hampstead a Londres, salvant les distàncies.

Record difús del periodista Jean-François Fogel a Barcelona

No vaig saber mai què hi feia, però vivia a Barcelona durant la dècada dels anys 80 el periodista francès Jean-François Fogel, que acaba de morir a París als 76 anys. Ens trobàvem regularment per xerrar al seu pis del carrer Diputació i em deixava la seva mansarda de l’Île Saint-Louis per les meves estades a París. Era amic d’Alfons Quintà i de Montserrat Casals Couturier, entre d’altres catalans que esmentava poc, per un agut sentit de la discreció. Viatjava contínuament, tot sovint agafava l’avió per anar a portar en mà el seu article setmanal a la revista Le Point. L’apassionava l’enigma

Va anar d’un pèl que la nostra història fos perfectament diferent

La idea de partida és excel.lent i també el resultat del llibre escrit per l’historiador Xavier Carmaniu, expert en una de les branques més difícils de tota ciència: la divulgació ben documentada i alhora atractiva per als no iniciats. Se’n diu ucronia de la reconstrucció històrica basada en la lògica d’allò que hagués pogut passar perfectament, si les coses no haguessin anat a l’últim moment d’una altra manera. Es tracta d’un exercici que il.lumina amb claror inesperada les conseqüències dels capricis del passat. Xavier Carmaniu arrenca amb els primers comtes de Barcelona que es van espolsar del damunt el vassallatge de l’imperi carolingi i del regne dels francs, per acabar amb el capítol “Carles Puigdemont, president de la República catalana”, en cas d’haver-se aplicat els resultats de l’1 d’octubre del 2017. Entremig hi discorre com l’aigua clara tota la història del país des d’un punt de vista hipotètic però del tot solvent. El llibre es titula Si el timbaler de Bruc, i amb això ja està tot suggerit. El repte culminat per Xavier Camaniu té un precedent brillant en l’obra del periodista i historiador francès François Reynaert, que amb el seu treball del 2010 Els nostres ancestres els gals i altres banalitats. La història de França sense

El bar dels Templers a Cotlliure torna a canviar, com l’època

El bar, restaurant i hotel dels Templers és una institució al centre neuràlgic de Cotlliure, un focus de moltes coses, regentat durant llargs anys per René Pous i tot seguit pel fill Jojo Pous (foto adjunta). Heretat el 2013 per la néta Manée Pous, el va arrendar a Patrick Palacio, el qual hi havia entrat a treballar com a rentaplats fa trenta-sis anys i s’ha convertit en el gerent durant l’última dècada. Ara plega però no se’n va gaire lluny, atès que dirigirà Le Paco al carrer del costat. La festa de comiat de Patrick Palacio a la sala dels Templers, entapissada de quadres dels pintors que han passat per Cotlliure, ha reunit 400 persones agraïdes. Les institucions i les èpoques canvien, ja se sap. Jo tenia per costum només d’arribar a Cotlliure anar a

El fenomen de l’arc de Sant Martí vist i revist com a misteri poètic

Després de la pluja em desprenc de l’impermeable i em poso a mirar el cel a l’espera. Alguns dies hi ha sort i apareix l’espectacle fet a mitges entre les lleis de l’òptica i la poesia. Es tracta d'un miratge fugaç i eteri, una empremta quasi immaterial, la doble refracció de les gotes d’aigua condensades que la llum dels raigs del sol mostra en technicolor, un efecte físic directament vinculat a l’instant contemplatiu. Diuen els científics que l'arc de Sant Martí és el resultat combinat dels rebots i les desviacions de la llum dels raigs solars dintre de cada gota d’aigua en suspensió a un moment i un lloc donats. Afegeixen que el fenomen deriva de la descomposició de la llum blanca en un degradat de múltiples tonalitats de color, de les quals n’apreciem

Un monument pendent a Ildefons Cerdà just a la Plaça de les Glòries

 L’Ajuntament de Barcelona acaba de recuperar la vella idea pendent d’erigir un monument escultòric a l’enginyer i arquitecte Ildefons Cerdà, el creador de la trama urbana de l’Eixample com a districte central de la ciutat moderna, enfora de les muralles que l’escanyaven al Raval. És un deute clamorós escamotejat per múltiples vicissituds, igual com el pla mateix de Cerdà. Ja se li va erigir el 1959 un monument “abstracte” de l’escultor Manuel Riera Clavillé (uns blocs cúbics de formigó units per barres de ferro verticals), que es va mantenir fins el 1971 a la Plaça Ildefons Cerdà, una rotonda giratòria damunt la Ronda del Mig, i més endavant enderrocat per les obres d’ampliació d’aquest eix viari. La ubicació a tocar de l’Hospitalet de Llobregat, fora de l’Eixample, tenia poca explicació. Ara es plantegen aixecar-lo a la Plaça de les Glòries gairebé com una reparació, atès que Cerdà situava en aquest

Publicat el meu nou llibre “L’Empordà per a mitòmans”

En la línia del meu llibre anterior Apologia de l’Empordà, de Banyuls a les illes Formigues, publicat per la mateixa editorial Cal.lígraf, ara ofereixo a L’Empordà per a mitòmans una nova mirada entusiasta i informada sobre els atractius mítics de la comarca, viscuts avui sobre el terreny, de vegades darrere la petjada de la llegenda i altres amb l’esperit crític de l’inevitable canvi de temps. Les pàgines són fruit d’una llarga dedicació narrativa i una passió sostinguda per aquests escenaris que recorro com observador documentat i alhora enamorat confés. Ava Gardner, Truman Capote, Elizabeth Taylor, Salvador Dalí, la baronessa Thyssen i les seves joies, l’or de la República amagat a la mina de la Vajol, l’empremta de Josep Pla, l’escultor Arístides Maillol, la mort de Walter Benjamin a Portbou, la trajectòria del Motel Empordà de Figueres, les ruïnes d’Empúries, la frontera de

Observatori Senillosa als aiguamolls de l’Empordà i tot el que hi cueja

Aquestes quatre descomunals torres de l’antic Mas Matà, de 22 metres d’alt, plantades enmig de la reserva natural de les Llaunes al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà, van ser construïdes com a sitges per assecar l’arròs conreat a les maresmes circumdants. Ara són un esplèndid observatori de lliure accés per contemplar des del cim la biodiversitat dels aiguamolls (amb els recs, closes, llaunes i salobrars), el teló de fons del Pirineu, la proximitat del cafarnaüm d’Empuriabrava i l’elegància de la badia de Roses. Porten el nom d’Observatori Senillosa perquè les va

El faraònic magatzem Amazon obre a Figueres i contracta mileuristes

El gegant americà Amazon ha començat el procés de contractar uns 200 treballadors al seu nou centre logístic dels afores de Figueres que obrirà aquest més d’abril, a una enorme parcel.la de 175.000 metres quadrats del polígon Logis Empordà, al nou edfici que crida l'atenció com una nova catedral al paisatge del segle XXI. En horaris rotatius diürns i nocturns, ofereix un sou brut mensual de 1.380€ (uns 1.100€ nets) per emmagatzemar, revisar, ordenar i empaquetar els productes. És un dels principals centres d’operacions de la multinacional, amb la vista posada cap a França, on

Bona notícia i mala memòria de la Fundació Cousteau a l’Estartit

La notícia que la Fundació Cousteau instal.larà la seva seu científica mundial a la capital de busseig que és l’Estartit hauria pogut donar peu a recordar la pionera estada del cèlebre comandant Jacques Cousteau a aquesta localitat a bord del vaixell Calypso i la seva exploració submarina de les illes Medes el setembre del 1954, però no ha estat així. Tot el que fa referència al mediàtic investigador i divulgador resulta més complicat que no sembla, degut a litigis familiars. En realitat la recent iniciativa d’abast internacional a l’Estartit parteix de la Fundació Philippe Cousteau, un dels fills del patriarca, però l’entitat no pot utilitzar el nom als Estats Units, després d’un plet judicial guanyat allí per la vídua i segona muller. L’estada del 1954 del comandant Cousteau a l’Estartit ja va tenir una repercussió insòlita. Entre el nodrit grup d’invitats a bord del Calypso hi figuraven el periodista científic Màrius Lleget i el fotògraf Francesc Català-Roca (foto adjunta). El mes de març

Les grans constructores que viuen de l’Estat i se’n van

Encara que sembli contradictori, les obres públiques les executen empreses privades que s’han convertit en colossos a través dels pressupostos de l’Estat. Ara una de les més grans, Ferrovial, acaba d’anunciar que trasllada la seu social de Madrid a Holanda per obtenir avantatges fiscals. Les set grans constructores privades del país que acaparen el 70% de l’obra pública (Acciona, Dragados-ACS, FCC, Ferrovial, OHLA, Sacyr i Isolux) van rebre el 2022 una multa històrica de 203 milions d’euros, la més elevada imposada mai per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, però no la primera que rebien per part d’aquest organisme,

A qui impressiona l’atroç balanç de les pasteres?

S’ha tornat a produir la tragèdia de 62 immigrants ofegats en el naufragi d’una pastera diumenge passat davant les costes italianes de Calàbria, un atroç degoteig permanent dels últims anys davant l’absència de política coordinada d’immigració. Calculen que la demografia envellida dels països de la Unió Europea requerirà 60 milions de treballadors immigrants el 2050 i que la majoria seran africans. A Catalunya una de cada quatre naixences és de mares immigrants i contribueix a pal.liar el declivi de la demografia local. La primera nacionalitat estrangera a Catalunya són els marroquins (235.000 residents). Aquí i arreu d’Europa quasi tots

L’AVE no es va inventar per anar a Madrid, ja em perdonaran

Les companyies que exploten les línies ferroviàries d’alta velocitat, un cop desnacionalitzades per la legislació europea, presenten aquests dies balanços fabulosos de l’augment de passatgers entre Barcelona i Madrid, sense confessar que la nova xarxa de via duplicada d’alta velocitat va ser concebuda i subvencionada per al transport de viatgers i mercaderies a escala europea, cosa que continua escandalosament pendent. Tot el que fa referència a l’AVE s’ha convertit en un despropòsit monumental, començant pel fet que Espanya sigui el segon país del món amb més extensió de nova xarxa ferroviària duplicada amb alta velocitat i la menys utilitzada, sense

En l’aniversari de la seva mort, Antonio Machado no està mai sol

Dimecres vinent és 22 de febrer i farà 84 anys de la mort del poeta Antonio Machado a Cotlliure, només 26 dies després d’arribar-hi exhaust, dintre de la retirada republicana del 1939. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, va decidir no marxar del país en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer altres intel.lectuals. Va voler quedar-se al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. D’allí va ser evacuat a València i més tard a Barcelona, sempre rere els passos del govern republicà. Al moment de la retirada, va passar pel post fronterer del coll dels Belitres, a Portbou. Sense acceptar els oferiments oficials de traslladar-se a Perpinyà o a París, va agafar el tren local i va baixar-ne

Elogi de l’avorriment passatger comú, viscut en dosis correctes

De tant en tant, alguns dies m’avorreixo i passen molt lentes les hores que falten per sopar. Avorrir-se és un verb reflexiu, una acció que s’infligeix un mateix, subjecte i objecte alhora. Els dies ensopits, els dies clucs i buits poden durar, però això no ha de modificar el pla de treball. Una cosa és l’avorriment crònic, la propensió insana a la malenconia, l'absència orgànica de to vital, la peresa limfàtica irremuntable, la fluixera de l'ètica de l'esforç. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions, també quan n’he tingut motius. L’actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. Procuro assaborir els moments aparentment desvagats, però profitosos, en què l'ànima

Jardí d’hivern a la casa de John Keats a Londres

Ni que sigui sota el cel plomís habitual de Londres, els bancs semicirculars de fusta col.locats al jardí de la casa del poeta romàntic John Keats al barri de Hampstead són el punt ideal per declinar a mitja veu l’harmonia secreta dels últims versos del seu poema Sobre una urna grega: “Veritat és bellesa, bellesa és veritat’: i tot el que a la terra ara sabeu, i més ja no us caldria”. La casa ha tingut la sort de trobar-se a un barri de Londres revalorat en atractiu entre els ciutadans d’avui. Hampstead continua sent un barri pacífic, un poblet costerut de cases victorianes a vint minuts de metro del centre, amb bosc, llacunes concorregudes pels banyistes a l’estiu i els practicants del pícnic dominical, abans d’acudir al pub The Holly Bush a l’hora

Mina: "Sei grande, grande, grande come te, sei grande solamente tu"

Reclosa voluntàriament des del 1978 a Lugano (Suissa italiana), la cantant Mina farà vuitanta-tres anys el març vinent i jo encara tal.larejo la seva versió de “Grande, grande, grande” amb el mateix entusiasme. Va decidir retirar-se de la vida pública en ple èxit, sense deixar d’enregistrar quasi un disc per any, l’últim amb onze temes compartits amb el cantautor Ivano Fossati. En efecte, la “tigressa de Cremona” porta quaranta cinc anys sense concedir entrevistes ni aparèixer en públic, però treballa al seu gust i fa el que li canta. El 1959 ja es ballaven els seus primers èxits: el twist “Tintarella di luna”, “Un anno d’amore” o la melodramàtica “Il celo en un stanza”. Ha enregistrat 1.500 cançons de múltiples gèneres. Al disc del 1971 titulat simplement "Mina" apareixia el tema “Grande, grande, grande”, amb tot seguit “Parole, parole” o “L’importante e finire” (que tothom va entendre referida a l’orgasme). El 1998 va sortir el disc “Mina Calentano”, el més venut fins

Fa 150 anys de la Primera República, que en va durar menys de dos

L’11 de febrer del 1873, ara farà 150 anys, el Congrés de Diputats i el Senat van proclamar la Primera República espanyola per 258 vots contra 32, després de dos anys d’experiment fallit del rei Amadeu de Savoia en el tron de d'Isabel II de Borbó, deposada per la revolució liberal comeguda com la Gloriosa. El nou règim republicà va durar fins el desembre del 1874, estroncat pel cop d’Estat militar a favor del jove Alfons XII de Borbó, que moriria prematurament de tuberculosi el 1885, als vint-i-set anys, succeït pel seu fill pòstum Alfons XIII. La Primera República no va arribar a tenir un cap de l’Estat, a l’espera de la nova Constitució pendent, però va disposar de cinc presidents del govern en menys de dos anys: l’advocat barceloní del Partit Federal Estanislau Figueras, el també advocat barceloní del mateix partit Francesc Pi i Margall (per això anomenada la república dels catalans), el filòsof andalús Nicolás Salmerón, el catedràtic gadità Emilio Castelar i el general Francisco Serrano que l’aboliria. Les eleccions del maig del 1873 van guanyar-les els republicans federals per l’abstenció dels partits monàrquics i les

L’aparició del Canigó nevat, una celebració de l’hivern

La llum de tramuntana i la baixa humitat atmosfèrica d'aquests últims dies anticlònics fa aparèixer el dibuix enllustrat del Canigó nevat a l’horitzó, la claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fa revenir les fonts del desig, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu abrandada per la claror solar dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó actua com a reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts. La primera neu que

Prínceps del Renaixement, record del professor Quim Garriga

Acaben d’editar a Itàlia el libre Forse è tutta questione di luce, al qual l’historiador de l’art d’origen cubà Alvar González-Palacios, resident fa dècades a Florència, escriu el retrat de vuitanta personatges eminents del ram que han orbitat al voltant de la capital italiana del Renaixement, començant per alguns venerats pontífex que hi vivien com el britànic Harold Acton, l’americà Bernard Berenson o l’italià Roberto Longhi. Revestits amb gran influència, eren els estetes prescriptors, els aristòcrates de la història de l’art, els savis principescos de la codificació de la bellesa. Tots els països tenen les seves autoritats en la matèria, de manera que el llibre de González-Palacios m’ha fet pensar, a escala de la petita Catalunya, en figures com Alexandre Cirici, Daniel Giralt Miracle, Xavier Barral o el professor Joaquim Garriga, que a tants joves enamorats d’Itàlia i de Florència en particular ens va ensenyar, amb una

La platja de Castell a Palamós, vella olor d'estafa a la ciutadania

La Generalitat acaba d’anunciar que cedeix a l’Ajuntament de Palamós l’ús del “conjunt edificat” de la platja de Castell per instal.lar-hi un centre d’interpretació del paratge, “en el marc de col·laboració establert des de l’any 1999 en què va iniciar-se el procés d’adquisició pública de la finca Paratge i Pla de Castell”. Ep, alto les seques! Fins aquí podíem arribar en el redactat confusionista d’alguns comunicats oficials. Allò que cedeix l’acord són tres casetes annexes de l’extrem nord de la platja, però el Paratge i Pla de Castell és molt més i el seu “procés d’adquisició pública” té una història recent ben poc edificant. El Pla General de Palamós aprovat el 1986 declarava urbanitzables els dos sectors de la platja de Castell: l’anomenat Paratge (40,3

Els marbres del Partenó enyoren a Londres la llum grega

El marxant d’art John Duveen va finançar el 1939 la remodelació de la imponent sala del Museu Britànic que exposa els marbres del Partenó arrencats el 1801 sense miraments, amb permís de l’ocupant turc, per l’ambaixador britànic Thomas Bruce Elgin. Són 56 de les 97 peces del fris, 15 de les 64 metopes i 9 estàtues monumentals de les 50 dels dos frontons (a la foto adjunta la del déu Dionís). La sala és majestuosa, amb la seva tamisada claror zenital i l’acurada disposició de les peces a una alçada més accessible a la visió que l’emplaçament original. La campanya a favor del retorn a Atenes dels marbres del Partenó fa temps que dura. Ara sembla que podria desembocar en una “cessió temporal indefinida” a favor del nou museu atenenc de

El millor angle per contemplar el cul de la Venus de Velázquez

Es pot discutir el motiu pel qual és necessari desplaçar-se fins la National Gallery de Londres per contemplar la “Venus del mirall” de Velázquez, un dels nus pictòrics més valorats de la història de l’art, en particular pel que fa al punt focal del cul, pintat el 1650 i rapinyat pel duc de Wellington després de les victòries militars a Espanya contra les tropes ocupants napoleòniques. Allò indiscutible és que el sofà de cuir vell amb muntura de fusta que el museu londinenc ha col.locat al davant del quadre ofereix un confort contemplatiu digne de la millor causa i la millor estona. Es tracta de l’únic i magistral nu femení en tota la producció de Velázquez.  El personatge mitològic de Venus va ser un dels més socorreguts en la història de la pintura i es poden trobar

Karl Marx encara genera plusvàlues al cementiri de Highgate

Arran de la meva primera anada a Londres de molt jove vaig visitar la tomba de Karl Marx al cementiri gòtic de Highgate, amb la seva monumental testa en bronze damunt del pedestal. Encara no he perdut aquella inclinació malgrat el temps transcorregut i els canvis socials viscuts. El personatge manté la plusvàlua d’haver posat en qüestió el sistema capitalista i cridar a superar-lo, el mèrit d’haver argumentat un somni. El filòsof i agitador prussià va viure trenta-quatre anys a Londres, hi va escriure El capital i hi va morir de bronquitis el 1883. També és veritat que per llegir la crítica més ferotge contra el capitalisme ja no cal obrir El manifest comunista, sinó el liberal i solvent Financial Times. La portada del 18 de setembre del 2019 proclamava “El capitalisme necessita un reinici”, en el sentit de reinventar-se per arribar a una millor distribució de la riquesa i esquivar l’explosió social. També ho han advertit Tony Judt, Thomas Piketty, Naomi Klein i aquí Josep Fontana o Paco Fernández Buey, entre una colla d'altres. Alguns dels postulats marxistes o la seva aplicació en determinats països podien estar equivocats, altres inclús s’han quedat curts. El proletariat industrial ha estat substituït

Els versos del Tasso encara s’aguanten, al seu café de Bèrgam

La família del poeta renaixentista Torquato Tasso, que els batxillers italians aprenen com una de les glòries nacionals de l’època (amb Dant, Petrarca i Ariosto), procedia de la ciutat de Bèrgam i per això a la plaça major se’l recorda amb el nom d’aquest cèntric establiment. La seva tumultuosa vida va cridar l’atenció de molts autors posteriors: Carlo Goldoni li va dedicar el 1755 una tragèdia en cinc actes i Goethe una altra sobre els seus últims anys enfollits, lord Byron el monòleg poètic El lament del Tasso, Gaetano Donizetti l’òpera Torquato Tasso i Baudelaire el poema Sur le Tasso en prison. La seva obra més coneguda són els quinze mil versos èpics de Jerusalem alliberada, ambientada en la Primera Croada, que avui es fan una

Paolo Conte a la Scala de Milà, els temps deuen estar canviant

Als seus 86 anys, Paolo Conte serà el primer cantautor italià que pujarà demà dijous a l’escenari de la Scala de Milà per oferir un recital, sense deixar de confessar que no havia entrat mai a la cèlebre sala com espectador d’òpera. Totes les localitats han estat exhaurides en només quaranta-vuit hores entre el seu propi públic seguidor (el concert és fora d’abonament de la temporada lírica). Anteriorment havien sol.licitat d’actuar-hi Bob Dylan i Madonna, sense èxit. Paolo Conte no ha volgut confirmar si cantarà “Azzurro”, el seu tema bandera, compost a mitjan dels 1960 i popularitzat per Adriano Calentano. Dintre de l'estil acostat al jazz i al blues, ha incorporat algunes aproximacions al tango,

Dinar al Baretto di San Vigilio, “il ristorante più romantico della città”

Els Reis Mags d’Orient em van portar de regal una invitació a dinar per a dues persones al Baretto di San Vigilio de Bèrgam, “il ristorante più romantico della città”. Els regals són petits somnis que es materialitzen. Ahir vam agafar l’avió a l’aeroport del Prat per anar i tornar el dia mateix i oferir-nos aquest dinar a Bèrgam, la ciutat de la mida de Girona a cinquanta quilòmetres de Milà, a la nòrdica Llombardia. El Baretto di San Vigilio es troba a la plaça panoràmica de l’estació del funicular que comunica amb el barri alt. Ofereix un paisatge davant del qual “sono rimasto sconvolto”, deslliurat del fru-fru de paper cuixé, el brilli-brilli dels anuncis de perfum i el bluf hiperbòlic del luxe de talonari. Després dels antipasti, vam demanar uns Maccheroncini di pasta

Els parcs èolics projectats a l’Empordà corren pressa

No em molesten els projectes de parcs eòlics en curs de tramitació administrativa a l’Empordà, tot i que confessar-ho pugui causar friccions amb amics que pensen radicalment el contrari. L’aparició dels aerogeneradors en el paisatge seria la prova que algun govern d’aquí s’ha pres seriosament l’emergència del canvi climàtic i les inversions en noves fonts d’energia per frenar-lo, igual com abans van invertir massivament en aeroports, autopistes, ports anomenats "esportius" i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. De

Els trossos venuts i el múscul perdut de Sant Pere de Rodes

El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acaba de comprar a tres antiquaris catalans per 250.000 euros quatre fragments esculpits en marbre de la gran portalada romànica de San Pere de Rodes, construïda el segle XII pel Mestre de Cabestany i espoliada pels furtius des de començaments del segle XIX. L’elevada quantitat de diners públics que s’han invertit durant les últimes dècades en la restauració del monestir no ha resolt la qüestió de la llista perfectament coneguda de peces espoliades i els seus actuals propietaris, algunes de les quals encara es veuen posades a la venda avui. Es coneix l’estat originari de la portalada, s’han proposat sense èxit diverses reconstruccions. El llibre de pròxima aparició El Mestre de Cabestany, espurnes de marbre

París vol rematar Londres com a gran capital europea

Londres i París són les dues grans capitals europees que superen els 12 milions d’habitants. Londres va créixer amb la revolució industrial i un imperi comercial al llarg del món. A París li va quedar el paper de capital de la moda, la cultura, el glamur, el luxe. Avui la primera empresa francesa i europea per capitalització borsària (350.000 milions d’euros) no és una indústria, ni una entitat financera, ni un gegant tecnològic. L’home més ric del món és Bernard Arnault, president del conglomerat de firmes franceses del negoci del luxe, l’imperi LVMH que aplega setanta marques com Louis Vuitton, Moët-Hennessy, Christian Dior, Givenchy, Tiffany... La capitalitat financera de Londres es troba en hores baixes, no pas la del luxe a París. La capital

No hi més cera que la que crema, però és molta

La novel.la Cera de Miquel Pairolí, acabada de reeditar per l’editorial Gavarres, conté un capítol literàriament magistral sobre el record infantil d’una fàbrica familiar de l’especialitat. Els antics usos de les espelmes en l’enllumenat domèstic, el culte religiós o com a recurs de substitució en èpoques de restriccions elèctriques s’han reorientat avui cap a finalitats decoratives, de manera que el sector coneix un dinamisme sostingut i modernitzat, tant aquí com a escala internacional (el país europeu de més consum és Noruega, per amenitzar les llargues hores de foscor natural). A Barcelona continuen en activitat cereries històriques, com la botiga Subirà del carrer Llibreteria. La cinquena generació de l’empresa figuerenca Ceres Roura ha

Fa dos anys que dura l'escàndol de la carretera tancada del Coll de Banyuls

L’11 de gener vinent farà dos anys que el govern francès manté tancada de manera unilateral i escandalosa la carretera fronterera del Coll de Banyuls. Ho fa per motius ridículs de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, atès que manté obertes totes les altres (Maçanet de Cabrenys, Portbou, Pertús, Coll d’Ares, Puigcerdà), per on es colen com abans els il.legals. La decisió vulnera el Tractat de Schengen amb escassa reacció del govern d’Espanya, que té competència exclusiva en matèria de fronteres. Les autoritats municipals i les poblacions locals dels dos cantons s’han manifestat contra el tancament. La moderna carretera que tramunta l’accessible Coll de Banyuls des d’Espolla era una pista forestal en mal

Una passejada i un llibre esplèndid al poble empordanès de Pau

Ahir vam passejar al llarg de poble empordanès de Pau amb el resident David Pujol, un dels autors de l’esplèndid llibre Pau, entre vinyes, olivassos, closes i aiguamolls que m’han demanat de prologar. Es presentarà l’11 de març vinent al municipi protagonista, publicat per l’editorial Gavarres. Cada municipi és un món. Petit o gran, però un món, un univers, un microcosmos. Sens dubte encavallat amb els pobles veïns i malgrat tot singular, propi, delimitat. Això no vol dir tancat, ben al contrari. Vol dir barrejat amb la resta a partir d’ingredients que són seus i comparteix inevitablement. El municipi de Pau limita amb Vilajuïga, el Port de la Selva, Palau-Saverdera, Castelló d’Empúries, Peralada i amb Pedret i Marzà. El seu territori s’integra en el Parc Natural del Cap de Creus en

Una conversa frustrada amb l’agent municipal romana

Una agent de la policia municipal de Roma m’indica, amb l’autoritat que li escau, el camí que he de seguir obligatòriament. La imposició no em fa gaire feliç en aquell instant, això també es veu a la foto caçada al vol. Sempre m’ha agradat sortir dels camins obligatoris, inclús a Roma. Respecto les normes de convivència i els senyals de circulació, tot i així m’han de reconduir en algunes ocasions com aquesta. M’hauria agradat preguntar-li a l’agent de policia els motius de la seva ordre imperativa i la seva mirada severa, exposar-li les raons del meu pas infractor, lligar una conversa sobre els seus arguments i els meus, sobretot a una ciutat tan

El ritual d’anar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és una mena de ritual, ja sigui durant les dates del Capodanno o en qualsevol altre moment de l'any. Els rituals inclouen una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat enriquida per la força del costum i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem al centre històric de la cultura d’origen. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Encara trobo lectors que utilitzen com a guia el llibre Roma, passejar

La salvetat és una excepció que es manté en el nomenclàtor

Passejar sense rumb precís però amb l’ull despert pels carrers de pobles i viles petites acostuma a oferir sorpreses que en altres escenaris més concorreguts passarien desapercebudes. Per exemple, no és gens corrent trobar un carrer amb aquest nom de la foto adjunta. D’entrada vaig pensar que es referia a la salvació ultra-terrena perquè es trobava camí del cementiri de la localitat, però m’equivocava. A l’Edat Mitjana la salvetat designava una àrea de protecció de fugitius, sagrera extraterritorial o refugi d’immunitat al voltant d’una propietat eclesiàstica. El nom s’ha perdut quasi del tot, malgrat que alguns veïnats el mantenen. Al municipi empordanès de Jafre s’hi troba una capella de Sant Antoni de la Salvetat, amb el molí i el veïnat

Avui fa 100 anys que va néixer l’animal més bell del món

Avui dia 24 s’escau el centenari de la naixença de l’actriu coneguda com l’animal més bell del món i que el 1950 va causar commoció en arribar en carn mortal a la mísera Tossa de Mar de l’època de postguerra. Va deixar-hi un rastre mític que no s’ha esborrat. Res no hauria estat igual en la imatge internacional de la Costa Brava sense aquell rodatge de Pandora y el holandés errante. Tenia vint-i-vuit anys, era el seu primer viatge a Europa i la primera pel.lícula en technicolor dels seus incomparables ulls verds. També era la primera que rodava un director de Hollywood a Espanya amb artistes nord-americans i l’afegit local de Mario Cabré per interpretar el paper d'spanish bullfigther. El pressupost del rodatge va ascendir a la xifra estratosfèrica d’un milió i mig de dòlars del moment. Es van escriure rius de

La República esbossa un mig somriure a la seva plaça de Barcelona

La sortida de l'estació de metro Llucmajor estampa contra el monument a la Primera República que s’alça a la plaça del mateix nom, un nu femení al.legòric de grans dimensions, una madonna laica de l’escultor Josep Viladomat. El sol del matí imprimeix al bronze un esclat encara més viu, amb el braç esquerre que alça les fulles de llorer en símbol de victòria o potser de pau, pietat i perdó. La miro als ulls i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el Passeig de Valldaura, el bulevard arbrat amb quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres. Segueixo les mestresses de casa que arrosseguen el carretó d’anar a comprar i esmorzo al renovat del mercat de la Guineueta. A la sortida torno a mirar als ulls l’estàtua de República i comprovo que

El VInseum de Vilafranca del Penedès posa la mel –i el vi— a la boca

Ahir vaig visitar amb el seu director Xavier Fornos i el tècnic Jordi Boldú (foto adjunta) el museu del vi més antic d’arreu d’Espanya, el qual s’està convertint a Vilafranca del Penedès en un esplèndid centre cultural de nova generació, amb una inversió poc usual de 8 milions d’euros a una ciutat de 40.000 habitants. Les obres haurien d’estar enllestides a finals de l’any entrant, però la part del Vinseum que es troba oberta afirma des d’ara una vocació de modernitat dintre d’un cèntric edifici històric que posa la mel –i el vi-- a la boca. A més a més de l’atenció deguda a la comarca del Penedès,  el nou equipament en construcció de 3.000 metres quadrats incorpora un auditori i pretén ser el centre de les cultures del vi de les dotze Denominacions

Un català d’avui a Grècia s’explica en un llibre guanyador

L'experiència del professor figuerenc de grec antic i modern Eusebi Ayensa com a director de l’Institut Cervantes a Atenes del 2007 al 2012 i agregat cultural de l’ambaixada acaba de donar el llibre Un català a Grècia (Pagès editors), guanyador del premi d’assaig Josep Vallverdú del 2021, que ja havia obtingut el 2012 amb D'una nova llum: Carles Riba i la literatura grega. El seu domini del terreny em va ajudar per escriure-hi el meu llibre del 2014 El mirall de l’Acròpolis i posteriorment ens hem trobat en alguna ocasió a Empúries (foto adjunta), on dirigeix el Camp d’Aprenentatge creat pel departament d’Educació de la Generalitat. Eusebi Ayensa es distingeix per

El centre de Sant Andreu llueix com acabat de restaurar

Ahir vam anar a esmorzar amb les col.legues Llúcia Oliva i Àngela Vinent al nou bar del mercat de Sant Andreu, acabat de reformar al voltant d'una de les places porxades més boniques de Barcelona. El bar cuina de tot des de primera hora i ofereix, a taules interiors i exteriors, una carta específica d’esmorzars de forquilla (amb cargols a la llauna inclosos). La plaça del Mercadal de Sant Andreu acull des del 1914 l’estructura de ferro del mercat municipal, una petita joia incrustada dintre d’una altra. Fa temps que calia emprendre’n la reforma, igual com se n’han restaurat molts altres de l’activa xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona. Els paradistes van ser traslladats el setembre del 2017 a una carpa provisional aixecada al costat de l’altre gran

La Rambla de Badalona enyora molt els trams pendents

Ahir al matí vaig agafar el metro fins a Badalona per estirar les cames a la seva històrica Rambla, el passeig marítim de palmeres i cases amb badiu (pati interior), un dels més agradables del país a una localitat que no és d’estiueig. Els Jocs Olímpics del 1992 només van cometre un pecat greu: deixar sense unir amb Badalona la zona del Port Olímpic, la Mar Bella i el Fòrum, no rendir-se a la lògica d’un passeig marítim sense discontinuïtat de Barcelona fins el Maresme, una autèntuca  “avinguda de Copacabana” perfectament possible a la façana litoral, que encara ara es troba amb trams sense urbanitzar, barrada per escandalosos descampats. L’antiga Baetulo romana s’alça avui com a quarta ciutat de Catalunya amb 220.000 habitants, quan

Empaitar la bellesa del paisatge que s’esmuny

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que els llibres d’art. Mirar-lo amb una intenció de descoberta i un cert rendiment de la mirada, demana posar-hi un grau de discerniment i predisposició. El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de llum damunt d’un punt concret no sempre arriben a la quantitat d’emoció que ofereix el fet de mirar un escenari natural mogut pel tremolor de

Tornar a Vic amb set homes, un lloro i sobretot amb Toni Coromina

La col.lecció L’Accent de l’editorial L’Avenç acaba de publicar el llibre pòstum de Toni Coromina Set homes i un lloro amb vint-i-dos articles que l’activista cultural vigatà va publicar entre el 2009 i el 2020, seleccionats i prologats pel seu amic Jordi Puntí, amb un epíleg del col.lega de fatigues Quimi Portet. Configuren un retrat espaterrant de la vitalitat irreverent desplegada per la generació de Toni Coromina a la suposada Ciutat dels Sants, amanit amb el detall viscut i la ironia permanent que podrien envejar moltes altres ciutats tingudes per menys conservadores i més cosmopolites. A Vic hi han passat durant les últimes dècades i encara hi passen les coses més anticonvencionals que es puguin imaginar, sobretot quan les incita i les relata un fill de la casa