Caminada provençal amb René Char, als 25 anys de la seva mort

Amant de les caminades pels paisatges provençals, solia posar-hi a prova, en veu alta, els poemes en gestació. El 19 de febrer vinent fa 25 anys de la mort de René Char, sobrevinguda a París, després d’haver viscut quasi tota la vida a Isle-sur-la-Sorgue, prop d’Avinyó, el poble natal que ell va desempellegar de la confiteria de la Provença d’aquarel.la, a la qual els forasters del nord corren a administrar-se una transfusió de sol o de lluna de galeta empavesada de llustrins. A la Provença del clixé ell li va donar una passió que no és la del clixé. No era un poeta de saló. Tenia un sentit moral del paisatge i coneixia els enigmes de l’harmonia. Darrere l’aspecte de cíclop cantellut, de pagès fervorós

Sóc un subjecte sobirà incomprès

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Avui he sortit de bon matí al carrer amb l’entusiasme d’estrenar la condició de subjecte polític i jurídic sobirà, reconeguda i votada per majoria parlamentària. Però el quiosquer m’ha fet pagar el mateix preu pel diari, el forner per la barra de pa i el taverner pel cafè matinal. M’ha estranyat, m’ha decebut la incomprensió mostrada pels meus interlocutors habituals. He intentat sondejar educadament els motius de

Ja ha sortit publicat el meu llibre “Els últims dies de Machado”

La tomba d’Antonio Machado a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses. Són uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre acabat de publicar (Editorial La Mansarda, 21 €), així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. He volgut restituir les circumstàncies d’aquell desterrament massiu, difuminat durant llarg temps per un vel de discreció, ressentiment o vergonya. La permanència de Machado a la localitat d’exili, on va morir tot just vint-i-sis dies després de creuar la frontera, il.lustra de forma eloqüent un capítol del nostre passat i les seves repercussions fins avui. Relatar la posteritat de Machado des de la seva última residència a Cotlliure equival a recompondre la història recent del país i el llegat del popular poeta.

No tothom pot renovar la poderosa màgia del bolero

Aquells que tenen cor d’amiant, que ignoren la categoria moral de les passions i ja no saben on és la carn tèbia d’algun dia pensen que els boleros són unes balades de sacarina, un rapte de bijuteria sensual acidulada, amb sabor però sense substància, despatxada amb quatre tòpics romàntics sobre la palpitació ocasional de les vísceres. S’equivoquen, pobrissons, a propòsit de l’autèntica polpa de l’assumpte. Algunes de les més grans veritats d’aquesta vida i de les més sòlides fulguracions s’han dit a l’ebenisteria de les

Felicitats, Puyal, i gràcies!

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

La telenovel.la quotidiana de la partitocràcia, el dia a dia de l’activitat dels partits polítics, ha arribat a un grau autoreferencial i de divorci de la realitat col.lectiva que qualsevol comentari informatiu a aquest propòsit contribueix a engreixar la seva bola de neu, en comptes de treure’n l’entrellat i orientar els lectors. Això últim ja

Aquells viatges discrets de Jean Cocteau a Barcelona

El cinquantenari de la mort de Jean Cocteau s’escaurà l’octubre vinent, però Gallimard ja ha reeditat l’últim dels set volums del seu dietari Le Passé defini. L’enfant terrible de la cultura francesa, “el fantasma sense castell”, com ell mateix es definia, no ha desaparegut ni mica de l’escenari, potser per la polivalència brillant i esmolada que desplegava: poeta, narrador, dramaturg, pintor, cineasta, militant homosexual… Jean Cocteau va tenir una inclinació barcelonina poc coneguda, relacionada amb la seva llarga amistat amb Picasso. A instàncies del pintor, va visitar Barcelona de forma reiterada a partir del juliol 1953, primerament per conèixer la germana Lola Ruiz Picasso i el seu marit

No hi ha prostitució de qualitat, és una contradicció en els termes

Des de fa unes setmanes el prostíbul barceloní La Vie en Rose anuncia ufanós a les pàgines de contactes dels principals diaris que ha obtingut la certificació de qualitat ISO 9001. La seva web afegeix que és el primer i únic d’Espanya que la té, i que es tracta del “millor local de copes de Barcelona” amb set habitacions completament equipades, alhora que ofereix en pdf la llicència administrativa municipal de “bar musical amb reservats per a serveis de naturalesa sexual”. Un bordell amb certificat de qualitat homologada ISO 9001, referit als seus sistemes de gestió, no deixa de ser un bordell. No practica només l’ofici més antic del món, també un dels més degradants del món. La prostitució de qualitat és un contrasentit, una contradicció en els termes, per més que millorin la gestió dels locals autoritzats.

Allò que Sebastià Roig ha dit sobre el meu últim llibre

El meu llibre Maillol, l’escultor carnal va ser presentat l’11 de gener al Celler Espelt de Vilajuïga pel periodista i escriptor figuerenc Sebastià Roig, el qual va llegir-hi el següent text, que li agraeixo molt especialment: “Bon vespre i gràcies per la vostra assistència. Com sabeu, el motiu que ens reuneix és convidar-vos, de manera efusiva, a la compra i la lectura de Maillol, l'escultor carnal, el llibre de Xavier Febrés. Pel mateix preu, i ja que hi som pel tros, demanaria a tots els presents que aprofiteu l'avinentesa per fixar-vos bé en la figura d'en Xavier. Mireu-vos-el amb calma, perquè no sé si teniu gaire sovint l'oportunitat de veure de tan a prop un periodista de debò. Un periodista autèntic, amb un full de serveis ample, heterodox, lloable i

El gran mutis de Duran i Lleida

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’enesim reconeixement judicial del finançament irregular de la majoria dels partits parlamentaris, aquest cop Unió Democràtica de Catalunya, ha aixecat reaccions d’indignació i llàgrimes de cocodril que poden acabar en no res, com totes les vegades anteriors. El mateix dia en que UDC admetia haver-se finançat ilegalment, el president del seu comitè de govern des de fa ni més ni menys que 28 anys, Josep Antoni Duran i Lleida, eludia qualsevol declaració i decidia agafar un avió per anar a pronunciar una conferència a Xile. El

Una mica de poesia per a l'enginyeria pesada

Ha estat una mala pensada donar el nom de “Bertha” a la tuneladora més gran del món, amb cap giratori de 17’5 metres de diàmetre, acabada de construir al Japó i destinada a obrir el nou túnel de circulació sota la ciutat nord-americana de Seattle per part de l’empresa Dragados USA, filial de la companyia espanyola d’obres públiques que dirigeix Florentino Pérez. En aquest cas el nom al.ludeix a Bertha Knight, alcaldessa de Seattle del 1926 al 1928, però arreu del món la Grossa Bertha és el nom llegendari del canó alemany de gran calibre que va bombardejar París i diverses ciutats franceses i belgues durant la Primera Guerra Mundial, una tremenda peça de 420 mm de calibre i 5 m de llargada, capaç de disparar obusos a 9 km de distància i de

Es ven un castell de paper de fumar per 23 milions d’euros

L’espectacular castell d’Aubiry, a l’entrada de Ceret, es troba en venda per 21 milions d’euros a l‘empresa Sothebys Realty. En el mateix paquet hi va tot un capítol de la història nord-catalana i de l’arquitecte danès Viggo Dorph Petersen, que va omplir el Rosselló de suntuosos palaus bavaresos per encàrrec de les famílies enriquides amb la industrialització. El mateix arquitecte és l’autor inconfusible dels veïns castells de Valmy a Argelers i de Ducup de Saint-Paul a Perpinyà, oferts d’una sola tongada a cadascun dels tres fills per l’industrial del paper de fumar Bardou, probable francesització del cognom Verdú. El besavi

La vergonya de Rajoy a Figueres per estrenar l’AVE pendent

 Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El fet que Mariano Rajoy es desplaci dimarts vinent 8 de gener a Figueres per “inaugurar” personalment la línia ferroviària d’AVE entre Madrid, Barcelona, Girona i la capital empordanesa, sense connexió directa de moment amb la veïna frontera i la resta de la xarxa europea, representa l’enèsima incongruència de les moltes que acumula la construcció del nou traçat d’alta velocitat. L’obra pública més important de les últimes dècades encarna un cúmul de disbarats, als quals posa la cirereta la presència de Rajoy. Més que una inauguració hauria calgut un acte oficial de disculpes. 

Què es pensa el govern espanyol que inaugura? Resulta ridícul d’entrada un viatge institucional per estrenar la connexió en alta velocitat entre Madrid i Figueres, on caldrà baixar i canviar d’AVE per connectar amb la xarxa francesa. La connexió directa, sense canvi de tren, està prevista obrir-la el mes d’abril, amb un enorme retard sobre les previsions. Fins i tot a l’abril encara restarà pendent de construir el tram de nou traçat entre Perpinyà i Montpeller, on el comboi circularà

La demografia, una ciència que fa rodar el cap

Des del mes d’octubre som 7.000 milions d’habitants al planeta Terra i els experts en demografia calculen que superarem els 9.000 milions l’any 2050. Es tracta del creixement més vertiginós en tota la història de la humanitat. Atès que un milió i mig dels actuals humans passen gana i que l’increment de població es produeix sobretot als països pobres, dintre del cercle viciós de la misèria, els mateixos experts anuncien que les necessitats alimentàries creixeran el 70 % respecte a les d’avui, si pretenem que tothom mengi una mica, sense parlar del dret a l’educació i altres serveis bàsics. Però resulta que el rendiment mitjà de les terres

Oleguer Pujol, El Mundo i el pecat d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El diari El Mundo obre l'edició en paper d'avui amb un titular a tota portada referit al fill gran de Jordi Pujol: “Oleguer Pujol acumula cientos de millones con solo cuarenta años”. Ja hi som pel tros una altra vegada! El diari “líder de información en español”, com proclama el seu lema, continua esperant que augmentarà l’audiència amb revelacions poc contrastades, com la recent sobre els presumptes comtes bancaris a Suïssa de Jordi Pujol i Artur Mas, extreta d’un “esborrany” policial que ningú no ha confirmat posteriorment. És una llàstima que la solvència informativa d’El Mundo es trobi per terra, perquè les acusacions que llança haurien de ser exposades amb una mica més de rigor per altres mitjans de comunicació, els quals s’apressen a descartar-les amb l’argument de la manca de

Dels pisos patera als "bed and breakfast"

Els pisos de rellogats, un fenomen característic de la mísera postgerra, ha tornat de la mà de l’actual crisi econòmica. Adopten altres noms, encara que la base és la mateixa. En els casos extrems dels immigrants més desemparats se’n diuen pisos-patera. Però també cada vegada més la classe mitjana, d’ingressos econòmics amputats, lloga per dies a turistes, a través d’Internet, habitacions del propi habitatge. Aleshores se’n diu bead and breakfast. Barcelona va superar l’any passat tots els rècords, amb 7’4 milions de visitants reconeguts pels organismes del ram. Els hotels de la ciutat han passat de 118 establiments l’any 1990 a 350 avui, i de

El truc i la destresa de la literatura de viatges

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats o els aventurers més arriscats. De vegades s’escriu sense sortir de casa, amb la imaginació, el record o la destresa literària del cop d’ull. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben a l’Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos dies a la capital grega, l’agost del 1806. Retornat a França, va cisellar-ne el record com una elegia encara inigualada. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro sense baixar del vaixell durant el sol dia de la seva estada, el 3 de gener del 1957, arran del primer

Llum sobre Joan Estelrich, però sense enlluernar-nos

La tardana aparició d’una part dels Dietaris de Joan Estelrich (1896-1958), que acaben de ser publicats per l’editorial Quaderns Crema, venen a projectar una mica més de llum directa sobre un dels intel.lectuals més vitals, enciclopèdics, brillants i cosmopolites de l’època republicana, amic i contertulià de Valéry, Huxley, Maurras, Mauriac, Claudel, Keyserling o Pirandello, exactament encaixonat entre Eugeni d’Ors i Carles Riba. El mallorquí Joan Estelrich va ser el nostre Stefan Zweig, salvant les distàncies. Nascut a Felanitx de família humil, primer es va guanyar la vida d’empleat del diputat terratinent menorquí Gabriel Squella, després de Joan March i, finalment, de Francesc Cambó. Des del 1995 l’aleshores director de la Biblioteca de Catalanya, Manuel Jorba, va tenir accés als documents inèdits d’Estelrich, llegats a la institució pels descendents, i va preparar aquests Dietaris. No es van poder publicar al moment de les commemoracions del centenari d’Estelrich i s’han vist editats vuit anys després. Ara bé, aquella mica més de llum directa sobre el personatge que permeten els Dietaris tampoc no hauria

L’escarni de la conselleria de Benestar Social

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

La conselleria de Benestar Social hauria de desaparèixer del pròxim govern de la Generalitat, per coherència amb les retallades que s’han concentrat precisament en les seves polítiques. Valdria més crear una conselleria de Promoció del Negoci Bancari o bé, si Esquerra Republicana s’hi posa forta, de Control del Negoci Bancari. El govern de la Generalitat deu en aquests moments 453 milions d’euros a les entitats de serveis socials, dels quals el 65 % corresponen a contractes i subsidis signats pel departament de Benestar Social, tal com ha

"King of Kings, and Lord of Lords, Hallelujah, Hallelujah!”

Ahir vaig tenir la satisfacció inusual de tornar a escoltar de preu dret, tal com es mereix, la interpretació en viu del famossíssim “Al.leluia” de Händel, del seu oratori El Messies, per part de The Ripieno Consort i el cor de cambra Dyapason, en un vibrant concert convocat al Centre Cívic Pere Pruna de Barcelona. Anys enrere encara vaig presenciar al Palau de la Música com algunes persones del públic, ben poques, es posaven dretes quan el cor entonava aquest "Al.leluia", en un gest de reconeixement i admiració davant d’un dels fragments musicals més gloriosos de la història de la humanitat, sense cap connotació religiosa necessàriament. La tradició de posar-se dret a aquest moment és

Sí, demà és la fi (d’una etapa) del món

No sé què del calendari maia preveu que demà dia 21 es produirà la fi del món i aquesta mena de profecies acostumen a esvalotar una part del galliner, ni que sigui per fer tabola. En canvi jo tinc la sensació d’haver viscut realment aquests últims temps la fi d’un món. Després de la Segona Guerra Mundial (60 milions de morts), el capitalisme i la democràcia van fer un pacte tàcit de postguerra, derivat de llarguíssimes lluites dels