12 de gen. 2021

Adoldf Florensa, l’arquitecte principal amb carrer secundari

El que resulta més sorprenent de l’arquitecte Adolf Florensa és que fos capaç d’intervenir a totes les obres privades que porten la seva signatura mentre era arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona, del 1924 fins la jubilació el 1959. Aquelles obres van marcar una llarga època a la ciutat i arreu de Catalunya: la casa Cambó de la Via Laietana (1925), el palauet Abadal de la Diagonal (1927, ara banca Mediolanum), el Foment del Treball (en col·laboració amb Josep Goday, 1931), alguns edificis de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), la reforma del Barri Gòtic barceloní (1949), del claustre de la Catedral, de l’Ajuntament, del Palau de la Virreina, de l’antic Hospital de la Santa Creu com a Biblioteca de Catalunya, de la Capitania General (antic convent de la Mercè) i les Drassanes, així com la culminació de la urbanització de S’Agaró (1960) i la restauració del monestir de Poblet, la catedral de Vic i els castells de Peralada i de Mequinença, entre d’altres. És cert que va coincidir amb tres períodes d’especial embranzida: l’obertura de la Via Laietana, la reparació de les destrosses de la Guerra Civil i el

11 de gen. 2021

La forta minva de les platges no és culpa dels temporals

Un dels problemes al qual l’administració pública ha demostrat més incompetència les últimes dècades és la lluita contra la desaparició de la sorra de les platges després dels temporals. Cada any es llencen al mar milions d’euros del pressupost públic per abocar sorra de drenatge a les platges esmussades, que el temporal següent se’n tornarà a endur. No afecta només la comarca del Maresme, les platges de Barcelona, les de Sitges o el delta de l’Ebre. La incompetència se situa a la manca de coratge per reconèixer que la culpa no és dels temporals que sempre han existit, sinó del rosari de

9 de gen. 2021

Amb la “rosette” de la Legió d’Honor francesa al trau de la solapa

Un dels reconeixements que acumulava el metge gastroenteròleg Francesc Vilardell Viñas, que acaba de morir a Barcelona, era la de president de la Societat de Membres de la Legió d’Honor francesa a Catalunya. Es tracta d’un dels seus reconeixements menys reconeguts, atès que l’associació dels catalans guardonats amb la més prestigiosa distinció francesa porta actualment una vida quasi inexistent. Figura entre les entitats recollides a la pàgina web del Consolat de França a Barcelona, però l’enllaç no es pren la molèstia d’enumerar les persones d’aquí que han rebut

8 de gen. 2021

Mal gust de les escultures a les rotondes: exemples i excepcions

La proliferació de rotondes a les carreteres del país ha provocat una altra febrada associada, la d’escultures monumentals plantades al seu centre, de vegades amb un horripilant mal gust municipal. Aquest rotondisme kitsch ha donat peu a antologies sucoses, com l’estudi Enmascarando la pobreza del paisaje urbano: rotondas y arte público, de Elia Canosa i Ángela García, o bé l’exposició presentada el 2007 a Olot per David Santaeulària Rotondisme. Donant voltes a l’art públic. Assenyalar amb el dit casos concrets del nostre entorn resultaria tan feridor com ho és la visió d’aquests esguerros. Em limitaré, doncs, als dos monumentals

7 de gen. 2021

La Terra pot prescindir dels humans, quasi sempre ho ha fet

Els humans som uns simis una mica evolucionats i molt presumptuosos. Creiem dominar la Terra i això ens està portant a la probable extinció de la nostra espècie damunt d’aquest planeta, el qual continuarà amb tota tranquil.litat la seva vida biològica sense nosaltres, com un alliberament. Va viure molt temps sense humans. Ara sabem de manera científica que el Big Bang que donaria origen a l’univers es va produir fa 13.800 milions d’anys. De la formació de la massa condensada del planeta Terra només fa 4.500 milions d’anys. De les primeres cèl.lules vives amb nucli que hi originarien la vida, fa 3.000 milions d’anys. Dels primers animalons, 700 milions d’anys. Els primers vertebrats, 500 milions d’anys. Els primers mamífers, 200 milions. Els primers homínids, 4 milions, els primers humans 2,5 milions, els primers Homo sapiens com nosaltres tot just la nimietat de 150.000 anys, quan un mamífer vertebrat de la família dels micos africans va començar a desenvolupar el cervell més que la resta de sers vivents. Per tant, el planeta Terra ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. Els 150 mil.lenis de vida humana a la Terra van transcórrer primer a un ritme lentíssim, accelerat per tres revolucions

5 de gen. 2021

“Ser fadista é triste sorte”, en la mort de Carlos do Carmo,

Sóc un fidel amant del fado, de manera que un dia d’agost del 2010 vaig agafar l’AVE de Madrid per assistir al concert de Carlos do Carmo als Jardins Sabatini, convençut que seria una de les últimes oportunitats d’escoltar en viu el veterà fadista portuguès, el gran patriarca del gènere després de la mort d’Amália Rodrigues el 1999. Em vaig equivocar una mica, no va ser l’últim dels seus concerts. Carlos do Carmo acaba de morir aquest 1 de gener a Lisboa, als 81 anys. Era el fill de la pionera Lucília do Carmo i l’hereu de la seva casa de fados O Faia, al Barrio Alto lisboeta, on va

4 de gen. 2021

Nous interiors d’illa: humiliació penosa de l’espai públic

Quan Ildefons Cerdà va projectar l’any 1860 el nou barri de l’Eixample barceloní, preveia que els interiors de cada illa de cases fos un espai enjardinat d’accés públic. La gasiveria especuladora ho va impedir de manera rotunda. Anys enrere l’Ajuntament democràtic va engegar una política de recuperació d’alguns d’aquests interiors d’illa, que avui superen la cinquantena. Se n’acaben d’obrir dos més: el de l’antic cinema Novedades al carrer Casp amb Passeig de Gràcia (foto adjunta) i el de l’antic cinema Niza a la plaça de la Sagrada Família. Tots dos són d’una

2 de gen. 2021

El bicentenari de Napoleó i la seva cèlebre estàtua milanesa

Aquest any entrant es commemora el bicentenari de la mort de Napoleó Bonaparte, l’únic emperador en la història de França. Amb els seus deliris de “grandeur” i invasions dels països veïns va marcar la història europea, per tant l'efemèride es traduirà en nombrosos actes, d’un signe o d’un altre. En el meu cas personal –ja m’ho perdonaran— celebraré en particular poder reveure la cèlebre obra de l’escultor Antonio Canova que representa Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua --amm l'aire d'un déu i els cos d'un guerrer-- al pati d’entrada de l’Acadèmia de Brera milanesa, un indret que a l'enamorat Stendhal li semblava més bonic que el pati del Louvre. La col.locació donada a l’estàtua al punt de pas obligat

30 de des. 2020

El paradís somniat de Ramon Folch no existeix, construïm-lo

El gran escriptor anglès de viatges Bruce Chatwin no va parar mai de rodar, però tenia el domicili més o menys estable a la casa rural anomenada Homer End, prop d’Oxford, al Devonshire. A Catalunya ha sorgit un altre Homer End al petit municipi d’Esponellà (400 habitants, comarca del Pla de l’Estany), que inclou nuclis agregats com Centenys i Martís. Al primer d’aquests nuclis hi ha anat a viure el veterà escriptor de viatges i novel.lista Xavier Moret amb la seva dona Teresa Artigas. Al segon, l’ecòleg Ramon Folch amb Josepa Bru. La trajectòria professional de Ramon Folch és d’una extensió de novel.la russa. De les primeres dècades en

29 de des. 2020

El banc del carrer gironí de les Hortes i la carrera de Forrest Gump

Davant l’aparador principal de la Llibreria 22, al carrer gironí de les Hortes, hi ha dos objectes de mobiliari urbà plantats a la vorera pels serveis municipals: una ferramenta per lligar bicicletes i un banc de seure. El banc és igual que els altres del mateix carrer, però s’ha convertit en únic, eminent i simbòlic. El llibreter Guillem Terribas i el seu successor Jordi Gispert s’hi han retratat infinitat de vegades amb la panòplia de visitants de l’establiment. Ara la pròpia llibreria ha començat a publicar a Facebook una sèrie numerada d’aquestes fotos, que va per la número catorze. Ha donat peu al muntatge fotogràfic adjunt, amb l’actor Tom Hanks en l’inoblidable paper de Forrest Gump. No és un banc tranquil per entrar en estat de meditació ni tan sols per reposar, perquè l’usuari pot estar segur d’haver-se

28 de des. 2020

El Seminari ostensiblement desmesurat en ple centre

L’arquitecte Elias Rogent va projectar a partir del 1863 dos grans edificis contigus a l’espai del centre urbà de Barcelona alliberat per l’enderroc de l’antiga muralla: la Universitat de Barcelona i el Seminari. Tos dos incloïen jardins a l’interior del recinte. Avui l’edifici històric de la UB acull quatre mil estudiants i obre al públic els seus jardins tota la setmana (no només en horari acadèmic). El veí edifici del Seminari suma aquest curs trenta-dos estudiants de sacerdot i els seus jardins no són accessibles. El Seminari va ser assaltat i incendiat parcialment durant la Setmana Tràgica del 1909. A la

23 de des. 2020

Exploració de marques i etiquetes de vi en el seu laberint

El món del vi es caracteritza pel confusionisme entre denominacions i marques, la dispersió atomitzada d’etiquetes entre les quals les veritats bàsiques es veuen ofegades per la publicitat encoberta i la desorientació forçosa del consumidor, obligat a desplaçar-se a les palpentes pel laberint de l’oferta infinita a la recerca del seu petit tresor o almenys d’una satisfacció digna. A alguns això els complau com un puzzle de milers de peces, a la majoria els arrossega a elegir de manera aproximativa i atzarosa, segons el sistema de pagar primer i després abraçar-se al recurs de si l’encerto l’endevino. El vi és per naturalesa un

21 de des. 2020

Jaume Fàbrega ens regala enguany “El gran llibre dels menuts”

Jaume Fàbrega és una enciclopèdia culinària amb cames i té per costum publicar un llibre cada any (de vegades dos o tres). Aquest Nadal li ha tocat al nou títol Cap i pota. El gran llibre dels menuts. La solapa informa que l’autor n’ha publicat més de setanta, dels quals set de seguits els últims cinc anys a aquesta mateixa col.leció de l’editorial Cossetània. L’opulència de Jaume Fàbrega, el seu festí de Babette literari, és digne de celebrar perquè desplega un ventall amplíssim de l’art de la cuina, que ell vincula a la cultura del país i a les branques veïnes. El nou llibre d’enguany de la seva factoria personal és una delícia de doble mèrit, perquè s’aboca de manera detallada i sàvia a uns productes massa sovint marginats per barats o considerats moralment tèrbols, quan en realitat representen una de les màximes exquisideses, un dels plaers culminants del paladar educat. La introducció històrica i literària del

18 de des. 2020

El litoral reclama ara una altra mena de fars

Potser algun dia veurem davant de qualsevol platja del país una altra mena de fars blancs, aquest cop plantats al mar: els aerogeneradors eòlics offshore o flotants. Seria la prova que algun govern d’aquí s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves fonts d’energia per frenar-la, igual com abans es va invertir massivament en aeroports, autopistes, ports "esportius" o rescats bancaris. Al mar el vent duplica la velocitat, actua de manera més estable per l’absència de barreres i els aerogeneradors s’autorienten per seguir la direcció del vent. Els plans oficials de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria

16 de des. 2020

La “Carta de retrobament” al restaurant l’Estrella, poesia pura

Ahir volíem parlar de trens amb l’enginyer i escriptor Jordi Font-Agustí i vam anar a dinar al lloc indicat. Quan l’Estació de França rutllava a ple rendiment, molts viatgers feien drecera cap a la sortida més acostada a les andanes, la lateral del carrer d’Ocata (era la terminal del tren de Mataró i una de les estacions del seu recorregut era a Ocata). Aquella sortida secundària es veia molt concorreguda. Al davant mateix Josefa Chiquillo hi va obrir l’any 1924 la casa de menjars L’Estrella. Acabava d’enviudar i tenia vuit fills. Va traspassar la lleteria que regentava a la veïna plaça Palau i es va endeutar per obrir aquest negoci, avui renovat i dirigit per la quarta generació de la família: Jordi Baidal a les taules i la seva dona Pepi Villada als

14 de des. 2020

El monument al cul, com un xiprer més

Anava a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i em vaig entretenir als jardins del davant, a la cruïlla del carrer Marina amb l’avinguda Icària, al peu de l’estàtua de set metres d’altura modelada en bronze per l’escultor Eduardo Úrculo amb el nom “A Santiago Roldán”, com recorda una placa a la seva base. L’autor la va qualificar com un “homenatge al cul”, tema molt freqüent i admiratiu a la seva obra escultòrica i pictòrica. Dos anys després, el 2001 va aixecar-ne un altra similar, anomenada Culis monumentalibus, també per encàrrec municipal davant del teatre Campoamor al centre històric de la vetusta Oviedo. Sobre la misteriosa relació entre el cul i la memòria de Santiago “Curri” Roldán (l’economista

11 de des. 2020

Dinar al restaurant "clandestí" La Contrasenya o la felicitat

Ahir vam anar dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga Núria a La Contrasenya, el club gastronòmic “clandestí“ amb adreça a Internet que regenta des del 2012 Àngela Vinent al seu taller de pintora, a l’àtic d’un edifici industrial del Poblenou barceloní. El lloc és singular perquè l’ha ideat una dona singular. Cada plat incorpora un toc expressiu que és com la levitació de la mà de la cuinera, sense cap altra màgia que la claredat d’esperit i una destresa precisa. Àngela Vinent ha treballat de periodista des dels divuit anys. Primer com arxivera del diari Catalunya/Express i redactora de Mundo Diario, que és on ens vam conèixer en el dia a dia. Després com a subdirectora de l’Avui. Finalment com a cap de premsa de Pasqual Maragall. A

9 de des. 2020

En la mort de l’historiador Jordi Nadal Oller, l’home del “fracaso”

Ahir va morir l’historiador de l’economia Jordi Nadal Oller. De l’abundant literatura sobre la matèria, sobresurt amb llum pròpia un tractat desproveït d’intencions divulgatives però carregat de claus d’interpretació, les quals assenyalen amb el dit sense timidesa. No té res d’un manual ni resulta de fàcil lectura, però porta catorze edicions des del 1975, inclús una de butxaca el 2009. Es tracta del cèlebre títol El fracaso de la revolución industrial en España 1814-1913, del professor Jordi Nadal Oller. L’obra, a bastament citada i coneguda col.loquialment dintre del seu ram com “el fracaso” a seques, va néixer de l’encàrrec del professor Carlo M. Cipolla d’escriure el volum sobre Espanya de la col.leció britànica The

La mala sort històrica de l'Estació de França, fins avui

L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va tenir lloc en plena dictadura de Primo de Rivera, la qual cosa revestiria conseqüències. Si la primera Exposició Universal del 1888 havia servit per urbanitzar el sector de la Ciutadella, la segona del 1929 se centraria al mateix objectiu a la muntanya de Montjuïc, entre d’altres obres urbanes com la construcció de la nova Estació de França al lloc de l’antiga. El desplegament de l’estil arquitectònic modernista i els primers balbuceigs del noucentista donarien a les noves edificacions de l’Exposició del 1929 un aspecte historicista conceptualment caduc, en contrast amb les avantguardes europees del moment, representades

7 de des. 2020

La peripècia i els dibuixos reanimats de Josep Bartolí al cinema

Ahir diumenge vaig anar a veure la pel.lícula Josep, basada en la vida i els dibuixos del soldat republicà Josep Bartolí Guiu (Barcelona 1910 - Nova York 1995) quan es trobava tancat el 1939 als camps de concentració francesos d’Argelers i Rivesaltes. La peripècia de Bartolí ja era coneguda (el 1989 va fer donació d'una part dels seus dibuixos a l’Arxiu Històric de Barcelona i el 1990 es va editar el llibre Conversa amb Bartolí, de Jaume Cañameras), però convertir-la ara en biopic internacional de dibuixos animats ha estat una iniciativa de ressò modernitzat, reanimat. Més de