16 de jul. 2012

Canigó: DNI francès i ADN català

El fet que el massís del Canigó acabi de rebre l’estatut de paratge protegit “Grand Site de France” recorda que no es tracta d’una muntanya fronterera, sinó situada del tot a França des de l’infaust Tractat dels Pirineus del 1659, encara que la visió familiar i totèmica que tots en tenim prescindeixi d’aquestes delimitacions afegides. El Canigó té avui DNI francès, però el seu ADN no el discuteix ningú. Se li pot atribuir una lògica històrica, paral.lela al corrent literari romàntic que valorava les terres encantades de l’alta muntanya. El paisatge sempre ha necessitat la cultura per ser desxifrat, una mica de poesia deliberada per ser valorat i
arribar a ressuscitar com Llàtzer.
En rigor científic, el pic del Canigó té uns atributs d'altitud moderats, no arriba la condició d’un “tres mil”, ni tan sols als 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa, el Puigpedrós... Ara bé, qui li discutiria la preeminència? La seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció indicible i delitosa dels humans a propòsit d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen des de l’època de la Via Heràclia i la Via Augusta. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció és, encara avui, l’autopista que segueix el mateix traçat. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge ja des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les nanses de la ruta, de la meteorologia del dia i del tedi de la conducció al volant. 
A l'estiu el colors grisosos, blavissos o morats de la geomètrica mole muntanyosa, a penes nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa i còsmica. A l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica sense tara. L'aparició del Canigó magnifica el teló de fons de l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l'evidencia. Actua com un reactiu contra els dies espesseïts i fantasmals, contra els sentiments boirosos i els cels escurçats. 
L'aparició del massís en l'escenari depèn de la tramuntana, per això la seva condició totèmica recau dintre de la lògica visual. La llum jubilar de tramuntana és la que fa aparèixer el Canigó a l'horitzó. Acostumen a ser dies molt agraïts pel seu dibuix del color de les coses, uns colors secs, tònics i enllustrats, quan la claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, si més no entre els que tenim propensió a mirar de tant en tant el món amb el tremolor innocent de la tendresa. Aquests dies de llum excepcional fan revenir les fonts del desig i el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’esperen, l’intueixen, l’ensumen. Són dies escadussers en què el paisatge té el dervergonyiment de deixar-se mirar com el petit parnàs possible d'un quadre de Tiepolo, fomenta la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel rentat, encantar-se amb el vol elegíac dels falciots i creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor, amb el Canigó com a majestuós teló de fons. Que ara tingui l’estatut legal de “Grand Site de France” és una mera obvietat retardatària. Per als catalans fa molt temps que és un indret totèmic i sense Estat.

0 comentaris:

Publica un comentari