13 de maig 2013

Els pakis del meu barri no voten, aparentment

El Pakistan cau molt lluny, però cada dia passo per davant de les petites botigues de queviures del meu barri regentades per pakistanesos, que ara anomenen mini-markets, amb algú a la caixa que hi fa més hores que un rellotge. No he estat mai al Pakistan, però conec els pakistanesos del barri com una presència quotidiana. Mentre hi compro alguna cosa, avui els he preguntat la seva impressió sobre les tenses eleccions de diumenge al seu país i l’alternança de govern que han significat. Tots han fugit d’estudi, com si els resultés indiferent o no volguessin expressar-se. El seu país té 160 milions d’habitants i és l’únic potència nuclear musulmana, viu en el caos de la crisi econòmica
endèmica i l’extremisme islàmic dels talibans. Al costat de la demografia galopant, és el segon del món amb més infants sense escolaritzar, després de Nigèria.
M’he familiaritzat una mica amb el Pakistan arran de la presència quotidiana dels meus veïns i del llibre de converses de la col.lecció Diàlegs a Barcelona que vaig transcriure entre la pakistanesa resident a Barcelona Huma Jamshed, i el director del Centre UNESCO de Catalunya Miquel Àngel Essomba, nascut aquí de pare camerunès. Huma Jamshed, doctorada en Química i amb una llarga trejectòria de participació ciutadana com a dirigent de l’Associació Cultural Educativa i Social Operativa de Dones Pakistaneses (ACESOP) i vicepresidenta del Consell Municipal d’Immigració de Barcelona en representació de les associacions d’immigrants, manifesta en el llibre: “Totes les dones pakistaneses ens casem amb l’home que decideixen els nostres pares. La dona ha de muntar al seu cap una pel.lícula per sentir-se contenta, feliç. A partir d’aquí comença a construir la seva vida. D’aquesta manera és possible que tingui èxit el seu matrimoni. La nostra formació ha estat així”. 
Miquel Àngel Essomba li pregunta tot seguit si pensa actuar de la mateixa manera amb els seus fills, i Huma Jamshed contesta: “No. En el meu cas el matrimoni decidit pels pares va ser reeixit, com amb la resta dels meus sis germans. Amb els sis van fer el mateix i els sis som feliços. Però cap de nosaltres no farem el mateix amb els nostres fills. Han passat només vint anys des d’allò, però hem canviat de segle”. 
Els meus veïns pakistanesos que fan més hores que un rellotge a les botiguetes del barri no deuen ser doctorats en Química com ella, però estic segur que en alguna mesura també han sentit canviar el segle i que opinen més del que m’han volgut expressar.

0 comentaris:

Publica un comentari