21 de maig 2013

M’oposo a ennoblir la soledat

Proliferen últimament i arriben als anuncis publicitaris, a les llistes de llibres més venuts i també a la poesia doctrines destinades a prestigiar el fet de viure sol i que tots ens sentim contents i aclimatats amb el que ens ha tocat o hem triat. Algunes persones viuen soles i se senten felices d’aquesta manera, dintre d’una opció perfectament respectable. També ho ha de ser l’opció inversa, per la mateixa raó o amb més raó encara. L’estima de la soledat deu ser, com tot, una qüestió de dosis. L’equilibri no sempre deriva espontàniament de les circumstàncies, sinó que de vegades exigeix un treball interior d’orfebreria, que no és el mateix que la bisuteria.  Allò que desperta la meva aprensió és veure
tractada l’opció o la circumstància de viure sol com una garantia de llibertat i autorealització, un espai de seguretat i absència de conflicte. Per aquest apostolat ja no hi passo, perquè tinc la sensació que tot sovint no és més que el vernís lluent del desengany, de la por a deixar de viure amb el fre de mà posat, de la negativa a admetre que la solitud també forma part de l’actual crisi de valors col.lectius. Les relacions humanes exigeixen sempre una dosi raonable i alhora indispensable de cooperació i reciprocitat, de càrrega sentimental, d’il.lusió, de repte, fins i tot de fantasia. És clar que en aquest terreny res no està garantit d’entrada, excepte el resultat de la passivitat. I que la passivitat pugui ser viscuda feliçment no canvia el resultat.
La soledat individual és sens dubte un dret inalienable, però no cal convertir-la en un títol de noblesa, en un rang superior d’autodomini. Ja ho sé que viure sol no significa per força aïllar-se ni deixar de relacionar-se, però no hem de convertir l’autosuficiència en una llegenda moderna. Estimar i compartir no és només una decisió de la voluntat, òbviament. No es pot encarregar, preveure ni forçar, però tampoc no s’ha de desacreditar com un impuls carrincló, condescendent o nyeu-nyeu. La soledat individual és un dret inalienable i alhora una restricció de l’experiència física i social de l’acord, el diàleg, l’amor. 
La història i la ciència han demostrat que l’home no hauria evolucionat mai en solitari, que la soledat és una anomalia en la nostra espècie. Les persones no estem dissenyades per viure soles, en autarquia. Som animals socials, hem sobreviscut perquè hem anat en grup, necessitem els altres. L’amor és un instint bàsic, un dels més nobles. Això no obsta que cadascú s’hagi de fer responsable de la seva felicitat i no pretendre obtenir-la exclusivament a través d’un altre. També cal estimar-se, saber viure amb un mateix, gaudir del grau de felicitat que cadascú és capaç d’autogenerar i projectar. 
El sofriment, l’angoixa, la por, el desassossec, la solitud són coses naturals en alguns períodes i no per això deixem d’intentar disminuir-les en la mesura del possible. Cal saber sofrir per sofrir menys, cal saber estar sol per valorar la companyia, però alhora cal saber reconèixer que necessitem, igual com respirar, l’electricitat del desig, la força de la passió, la curiositat de l’atracció, l’ímpetu d’enardir-se per alguna cosa. També se’n pot dir ganes de viure. La passió és una categoria de la sang, l’exaltació, el vitalisme i la sensualitat són antídots de la decadència, la resignació o l’apatia. La vida també és feta d’emocions i aquestes requereixen un grau de risc per donar brio i gust a les coses. La solitud em continua semblant un estat poc natural, malgrat tota la publicitat o la poesia que se’n vulgui fer.

0 comentaris:

Publica un comentari