6 de febr. 2014

Una altra volta de rosca sobre la vulgaritat de Josep Pla

Josep Pla és l’autor de les descripcions més delicades de la literatura catalana contemporània, escampades en fragments fulgurants a llibres molt diversos. Alhora és un escriptor proverbialment descurat, fins i tot groller o vulgar en alguns moments. Per ventilar el classicisme encarcarat dels noucentistes, de jove es delectava tot sovint en la rebentada, com recorda l’últim suplement setmanal "Cultura/s" del diari La Vanguardia. A propòsit del venerable regneracionisme de la Institución Libre de Enseñanza, Josep Pla i Eugeni Xammar van escriure a quatre mans el 2 de febrer del 1924 al diari conservador La Veu de Catalunya, a l’època que exercien plegats de corresponsals a Berlín: “La Institución Libre de Enseñanza, segregadora del cinquanta per cent de la pedanteria espanyola (la pedanteria d’esquerra) i la gent que a Madrid han muntat aquest tinglado a base de deixar-se créixer la barba, d’afaitar-se el cap, d’anar a passar el diumenge al Guadarrama i de parlar de la cosa anglesa, li semblaven a Pijoan coses extraordinàries. D’aquest contacte, en Pijoan va quedar-ne tarat per a tota la vida”. Posteriorment Pla va moderar el to i va llimar
molts escrits de joventut, tot i que a la vellesa tornaria a la incontinència verbal, a la rebentada.
D’entrada em va estranyar que Manuel Ortínez, el qual havia conegut l’escriptor de prop, s’obstinés a titular “Josep Pla, el lliurepensador vulgar i sublim” la conferència que em va demanar d’ajudar-lo a escriure per obrir al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona els actes commemoratius de l’Any Pla, organitzats amb motiu del centenari de la naixença de l’homenot. Manuel Ortínez volia estructurar la conferència al voltant del concepte de vulgaritat en Josep Pla. Els meus dissimulats intents de dissuadir-lo a l'hora de redactar per fragments allò que conversàvem cada dia no van obtenir cap resultat. Sabia molt bé el que volia dir en aquell text, no acceptava desviar-se'n i va resultar-ne una aproximació clarivident al tarannà de l’homenot. 
Deia Ortínez a la conferència, que no es publicaria després de pronunciada: "Tot i que jo sóc nascut l'any 1920, una generació després de Pla, recordo haver sentit ja en el meu entorn familiar de ben petit retrets contra la seva vulgaritat. Quan a mitjans dels anys 30 el vaig començar a llegir a la premsa, m'estranyava que un personatge que m'atreia per la qualitat de la seva escriptura pogués tenir alhora aquella inclinació cap a l'excessiva vulgaritat. Amb el pas del temps he comprès que una de les claus de l'enorme interès que desperta l'obra de Pla és precisament aquest contrast entre la seva sòlida cultura literària i una inclinació permanent cap a la senzillesa de comprensió, fins i tot quan no té inconvenient en caure en la vulgaritat". 
En altre moment de la intervenció, afegia Ortínez: "De la mateixa manera que havia fet de la psicologia dels pagesos un tema recurrent, ens hauria agradat a molts veure'l enfrontar-se al retrat de la burgesia i vaig intentar ajudar-lo en la mesura de les meves possibilitats, com ell m'havia demanat. Em va semblar que la manera d'aconseguir-ho era organitzar diversos àpats a Barcelona entre l'escriptor i la gran burgesia catalana del moment, el grup de dirigents per als quals jo treballava, encapçalat per Domingo Valls Taberner, Pepe Bultó, Manuel Bertrand, Pepe Viladomiu, Josep Botey, etc. El "sanedrí" de la burgesia havia estat d'acord amb les meves propostes anteriors de contribuir a la subsistència econòmica de la Generalitat a l'exili o d'incorporar Josep Pla al diari El Correo Catalán, amb l'objectiu bàsic de millorar la migrada retribució que obtenia de la seva llarga i valuosa col.laboració al setmanari Destino i que mantindria un escriptor d’aquella categoria en precària situació econòmica fins el final de la seva vida. Vaig suggerir a Pla que no s'hi conformés i li vaig proposar de duplicar automàticament al El Correo Catalán el preu del seus articles a Destino
"Els dirigents de la gran burgesia catalana tèxtil van estar d'acord amb la meva proposta de prendre part en una sèrie de trobades amb Josep Pla. Ens reuníem a dinar amb ell al restaurant Reno, a La Punyalada, en algunes ocasions a casa meva, però els participants van veure mica en mica que no se suportaven, els uns per la vulgaritat de Pla i l’escriptor pel fet d'arribar a la conclusió que no l'interessava la mediocritat intel.lectual dels seus amfitrions. Eren rics, però generalment poc cultivats. Volien ser refinats, però la majoria ni havien passat per la universitat. Vivien molt bé, però tot sovint es mostraven avars. Eren propietaris i dirigents de grans empreses, però no sempre grans empresaris.
"Aquells exponents destacats de la gran burgesia del moment no lligaven amb l'actitud de Pla, el qual abusava en algunes ocasions de l'anti-convencionalisme. A mi m'importava poc, m'interessava molt més la seva conversa que les seves apariències, però a d'altres els resultava difícil d'entendre. És curiós que no apreciessin la qualitat del personatge, però per la mateixa raó també ho és que un literat de la talla de Pla fos de vegades tan vulgar, possiblement com a escut de la seva timidesa, sobretot posat en determinats cercles socials. No van sintonitzar, es van decebre mútuament. No va escriure el llibre sobre la burgesia catalana perquè no li va trobar la categoria humana i social que l'interessés. N'hauria hagut de parlar malament, els va trobar provincians". 
Manuel Ortínez va tenir l'encert d'acabar la conferència amb una citació de Pla molt ben triada. L'escriptor havia deixat una mena de testament literari al volum Darrers escrits, un any abans de morir: "És un fet evident: tot el que he escrit és vulgar, terra a terra, insignificant. He fet una literatura sense retòrica, sense declamació, sense cap ínfula. Sempre he estat un realista, conscient i convençut. Aquesta tendència la tinc no pas per espontaneïtat diríem física, sinó perquè l'he pensada. Sempre he cregut que la realitat és un fabulós prodigi. 
"He fet una literatura, segurament massa extensa, sense cap pretensió, sense cridar ni llagrimejar, sense cap forma de demagògia literària. Aquesta literatura és una observació molt elemental de la realitat que m'envolta --i que no he sabut poetitzar. M'he ocupat purament de la vida humana, de les coses, he fet retrats, paisatges, de vegades de països molt llunyans. No he estat més que un periodista vulgar. No es pensin pas que he fet un esforç inaudit i extraordinari. He treballat sempre perquè he cregut que aquesta era l'única manera de passar l'estona i de combatre el tedi i l'avorriment que ens ha envaït a tots plegats. 
"Aquesta literatura té una intenció secreta, que no val ni la pena de formular. Havent nascut en un país en què la quasi totalitat de la ciutadania no sap ni llegir ni escriure la llengua, que parla de qualsevol manera, he tractat de fer una cosa que la gent pogués llegir sense un dolor excessiu i real. No he compartit mai les il.lusions del patrioterisme català ni he format mai part de cap coterie dedicada a la facilitat verbal. Per ara no n'hem encertada cap. Les il.lusions s'han de tenir no pas a la babalà i per fer el fatxenda, sinó per l'existència de possibilitats. 
“Vaig iniciar un camí literari vulgar, però sense pornografia, ni xafarderia, ni anarquia, sempre a favor d'una societat plena dels defectes que vulguin, però que és la més racial. M'he equivocat moltes vegades certament, però no hi puc fer més: és normal. He estat un dels escriptors més atacats d'aquest país. És indiferent. Molt més m'he atacat jo a mi mateix. Tinc el gust de comunicar-los que jo tinc un sentit del ridícul de vegades obscur, però indestructiblement personal, a pesar de l'enorme quantitat d'escrits que desgraciadament he hagut de publicar. El que jo he escrit no té la menor importància, sempre he escrit per als que vindran el dia de demà. Crec que aquesta passió per la continuació és el que en el nostre país és essencial. La gran història del nostre país és que el poble i els forasters arrelats sàpiguen el català. No serà pas fàcil, però precisament perquè és així el seu interès és molt gran. La continuació! Aquest és el gran problema. Això ho dic en el segle més sanguinari, més demencial, de l'era cristiana que és el segle XX. No ho oblidin mai!". 
Després de la citació, Manuel Ortínez concloïa: "El suposat pagès de Llofriu tenia capacitat i motius per donar lliçons sobre anti-provincianisme a grans senyors, a grans intel.lectuals i a polítics emergents. Les contradiccions de Josep Pla van ser també la seva riquesa, la seva talla i la seva lliçó".

0 comentaris:

Publica un comentari