18 d’ag. 2014

Els primers socors a les pasteres d’immigrants africans són una bena als ulls


La nova arribada massiva de pasteres africanes aquests dies a les costes andaluses i els dramàtics salts del nou “Mur de Berlín” entre dos mons que és avui la tanca amb ganivetes de Ceuta i Melilla no tenen res de nou. Es produeixen cada estiu, amb la complicitat per passiva dels països emissors d’aquesta emigració sense papers. Les imatges de la televisió ho voldrien presentar com una qüestió primordialment humanitària, quan en realitat es tracta d’una qüestió genuïnament
política, també per passiva, tant als països emissors com als receptors. Malgrat la repetició permanent de les entrades ilegals massives, no hi ha una política espanyola ni europea per enfrontar la qüestió amb mesures que vagin més enllà dels primers socors humanitaris que apareixen a la televisió.
A Catalunya i arreu d’Europa quasi tots hem estat immigrants a un moment o altre de de la història, però al món d’avui l’emigració massiva per manca de possibilitats de subsistència digna als països d’origen és un drama en ell mateix que cal abordar en les seves causes. Com escrivia Francesc-Marc Àlvaro al diari La Vanguardia del 20 de febrer d’enguany arran del cinquantenari de la publicació del llibre d’impacte de Francesc Candel Els altres catalans: “Candel és avui un jove subsaharià que intenta saltar la tanca que separa Àfrica de les oportunitats europees. Sempre hi ha un Candel o altre que fuig, amb una mà al davant i una altra al darrere. Com els espanyols que anaven a Alemanya l’any 1960 o els catalans que anaven a Cuba l’any 1880, o com els nostres fills –universitaris o no— que busquen una ocupació digna a molts quilòmetres de casa. La immigració no és aventura, és una putada”. 
La globalització s’ha aplicat fins ara a l’economia financera, al moviment de capitals, no pas a les condicions de vida ni al dret de treballar dels ciutadans al país que desitgin. Ni tan sols dintre de la Unió Europea no s’aplica la lliure circulació de les persones, enfront de la liberalització dels mercats i dels capitals. La naturalesa caòtica del sistema polític es permet no regular de manera ordenada i democràtica un problema candent i permanent, com és la immigració ilegal. La desregulació en aquest camp convé als poderosos, per exercir la seva pressió devaluadora sobre el mercat de treball i enfrontar els drets dels treballadors legals amb la disponibilitat dels ilegals. 
Des d’un punt de vista històric, l’esclavatge als Estats Units (com a la Unió Soviètica o a la Xina sota altres formes) va ser un ampli negoci que no es pot desvincular del creixement econòmic d’aquests països fins a la condició de superpotències, de la mateixa manera que la pròspera Europa va conquerir, poblar i espoliar mig món durant els últims cinc segles. Des d’un punt de vista actual, Espanya va rebre quasi 6 milions d’estrangers entre l’any 1997 i el 2012. El següent país europeu de la llista, Itàlia, menys de 4 milions, i Alemanya menys de 200.000. Actualment un 14,6% de la població d’Espanya és estrangera, per un 13% a Alemanya i un 9% a França i també a Itàlia. Als Estats Units hi ha actualment 11 milions de treballadors indocumentats. 
Els moviments xenòfobs o racistes han estat molt inferiors a Espanya fins avui, però això és un magre i estantís consol davant la sostinguda passivitat política per enfrontar la qüestió de l’actual immigració d’una manera regulada democràticament. Els primers socors de la Creu Roja o dels destacaments marítims de la Guàrdia Civil són una bena als ulls, un lenitiu de la mala consciència que no ataca el problema en les seves causes ni els seus principals efectes.

0 comentaris:

Publica un comentari