30 d’ag. 2014

La “grandeur” evaporada del govern socialista francés

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El candidat del Partit Socialista Francès va ser elegit a les urnes president de la República l’any 2012 per allò que insinuava de contrapès a política d’austeritat dictada per la cancellera conservadora alemanya Angela Merkel, una política ineficaç i injusta. François Hollande en defensava una altra de creixement incentivat per l’administració pública sense augmentar encara més les desigualtats socials. Pocs mesos després d’elegit, oferia l’espectacle de la vacil.lant marxa enrere en mesures de política fiscal redistributiva (una de les escasses sortides viables de la crisi) i cedia
la popularitat demoscòpica al seu ministre de l’Interior, Manuel Valls, entestat a rosegar vots a l’electorat creixent de l’extrema dreta a força d’expulsar manu militari quatre gitanos del territori francès com a política més destacada.
El mes de març d’enguany Hollande va nomenar Valls primer ministre, encarregat d’aplicar la bescantada política d’austeritat dictada a Europa per l’hegemonia conservadora alemanya. Manuel Valls acaba de remodelar aquests dies el seu primer govern, menys de sis mesos després de formar-lo, per expulsar el ministre socialista d’Economia desfavorable a la política d’austeritat i nomenar al seu lloc un jove banquer procedent de la Banca Rothschild francesa, el qual aplicarà aquella política amb fervor convençut. 
L’endemà de nomenar-lo, Manuel Valls va acudir a la universitat d’estiu de la patronal Moviment d’Empreses de França (Medef) per fer-se ovacionar repetidament durant la intervenció en què reiterava les rebaixes fiscals previstes de 41.000 milions d’euros a les empreses, excepte al moment de demanar als empresaris que no utilitzessin aquestes rebaixes per augmentar els seus beneficis, sinó per millorar la competitivitat i crear ocupació. En aquest passatge del discurs no va sonar cap aplaudiment. 
El viratge de la política d’Hollande i Valls a França confirma per enèsima vegada que els socialistes no tenen una política alternativa a l’ortodòxia neoliberal de la dreta, malgrat el que pretenen a les campanyes electorals. No només no la tenen, sinó que el seu paper ha estat decisiu per aplicar a tots els països on han governat la ineficaç política neoliberal d’austeritat, les retallades socials, el favoritisme envers les finances dels poderosos i la submissió al dictat d’Alemanya, on els conservadors de Merkel governen precisament en aliança amb els social-demòcrates. 
El cas de França era especialment sensible. Per les seves dimensions podia encapçalar una aliança de països europeus contra l’actual política alemanya, a la qual s’hauria sumat el govern italià de Matteo Renzi. La recent peregrinació compostel·lana de la cancellera Merkel al costat de Mariano Rajoy no era aliena a aquest perill. Els socialistes francesos tenien la possibilitat de liderar aquesta oposició europea, però han preferit cessar els ministres crítics que la defensaven. 
La principal alternativa a la inoperància del govern francès d’esquerres i a la seva connivència de facto amb la dreta és ara el Front Nacional d’extrema dreta, en constant ascensió a les enquestes. El paper de l’esquerra socialdemòcrata o socialista en la gestió de l’actual crisi de la desigualtat social no hauria de servir només per desacreditar-la a les urnes, sinó per reclamar més que mai la necessitat del contrapès enfront de la greixada maquinària dels afavorits per aquesta desigualtat. 
L’esquerra que fa la política de la dreta ha conduït a l’actual situació. Recuperar els equilibris entre els blocs d’interessos socials es revela més necessari que mai, per això l’èxit electoral sobtat de moviments com Podem arreu d’Espanya. A la França republicana, en canvi, l’alternativa que puja contra la connivència entre dreta i esquerra és la del Front Nacional. La grandeur teu els seus altibaixos. 
El general de Gaulle deia: “França no pot ser França sense la grandeur”. És una frase comodí, un sofisma, una sentència polivalent com les que emetia l’oracle de Delfos. Ningú no ha sabut mai exactament què significa la grandeur, la grandesa aplicada específicament a aquest país. Tots els països tenen la seva, de la mateixa manera que les seves petiteses. El concepte s’ha convertit en un lloc comú, una manera expeditiva d’entendre’s a propòsit de la mania de grandesa, de la tendència d’alguns a estarrufar-se, a deixar que se’ls inflami l’autoestima i creure’s més intel.ligents i agraciats que els del costat.
Quan Manuel Valls va assumir el càrrec de primer ministre, va deixar anar al primer discurs, commogut i impàvid alhora, suaviter in modo, fortiter in re: “França té la mateixa grandeur que tenia la meva mirada de nen. La grandeur de Valmy, la del 1848, la de Jaurés, de Clemenceau, de De Gaulle, la grandeur del maquis. Per això vaig voler ser francès”. 
Com és sabut, Manuel Valls va néixer a Barcelona, fill de pare català i mare suïssa de parla italiana. Es va criar a París, va estudiar Història a Tolbiac (una facultat de la Sorbona) i als 20 anys es va nacionalitzar francès. La seva única germana viu a Barcelona. Ell és francès de convicció sense necessitat d’una sola gota de sang francesa, amb molta voluntat de fer un determinat tipus de carrera política, per a la qual la invocació a la grandeur resulta indispensable, però buida i enganyosa.

0 comentaris:

Publica un comentari