La Barcelona romana es va especialitzar a produir i exportar vi

L’excavació en curs (a la foto) amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana de dotze hectàrees, amb celler dotat d’onze premses de vi, continua oferint sorpreses i s’ha vist ampliada a dues zones veïnes, abans que no les colgui el ciment de la futura terminal ferroviària. Ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir a l’engròs i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores o gerres de 25 litres per mes. La Bàrcino romana i la seva comarca era un país recobert de vinyes. “El descobriment de la vil.la de la Sagrera està reescrivint la història romana de la capital
catalana tant per la seva ubicació allunyada de la ciutat antiga, com per la seva activitat i mida. Els arqueòlegs assenyalen que és un fet sense precedents al pla de Barcelona”, escrivia Ramon Comorera a El Periódico el 2 de setembre últim.

De fet, a l’època romana el vi ja portava segles –mil.lenis!-- desplegant-se al llarg del Mediterrani. Des del Neolític, entre l’any 7.000 aC i el 4.000 aC, l’home havia après amb el foc a coure, escalfar-se i vèncer la foscor. Amb la caça, la pesca i els primers cereals va començar a consolar la fam, amb l’oli a condimentar-la. Però amb el vi aprendria a somniar, fins i tot a guanyar-s’hi la vida. 

Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual, el nostre bagatge sensorial i econòmic seria un altre. Quan l’home primitiu va convertir una liana salvatge en vinya i va vinificar per fermentació el suc del raïm, culminava la seva primera embriaguesa i entenia que la terra pot tenir una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Alhora va descobrir també el sentit de culpa, la ressaca, el remordiment. I també el comerç a l’engròs. 

Els homes del Neolític coneixien les begudes fermentades a base de cereals (cervesa), de mel (hidromel) i de fruita (raïm). Alguns rastres de components del vi com l’àcid tàrtric s’han trobat a gerres de ceràmica datades del 7.500 aC, com també pinyols de raïm fossilitzats. La sedentarització va afavorir que la parra salvatge de la Vitis vinífera, aprofitada sobretot com a fruita, es convertís en plantació de vinya (en la modalitat de pèrgola o bé arran de terra) a Mesopotàmia, Anatòlia, el Pròxim Orient, Egipte i, a partir del 3.000 aC, a Grècia. 

Els navegants fenicis van escampar pel Mediterrani el vi, els navegants grecs el conreu de la vinya, els colonitzadors romans els nous mercats. El vi va començar a ser vist com un fluid vital igual que la saba, l’esperma, la llet o la sang. 

L’efecte embriagador del consum del suc de raïm fermentat va associar-se de seguida a rituals místics i va entrar a la mitologia occidental de la mà del déu grec Dionís (transformat en Bacus pels romans) o fins i tot com al.legòrica transubstanciació de la sang de Crist, segons la nova secta dels cristians. Un cop començada la nostra era amb la colonització romana, la vinya es va consolidar com un conreu extensiu a múltiples punts d’Europa, en particular al contorn mediterrani. Durant la llarga i agitada Edat Mitjana, la xarxa d’institucions monàstiques seria un refugi de l’especialització vinificadora, com també d’altres savieses acumulades. 

La Vil.la Sagrera romana excavada amb ocasió de les obres de l’AVE ho il.lustra materialment. Les peces trobades no sé sap on ni quan seran exposades. El jaciment, un cop estudiat, tornarà a ser colgat per la Bàrcino d’avui. I el vi continuarà rajant.