10 de set. 2014

Un cigar Partagàs a l’ombra dels tamarius de Tamariu

Tinc observat que per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Per a més garanties, atès que l’ànima dels puros Partagàs pot ser voluble, els compro a can Nisso, la millor cava de cigars de l‘hemisferi nord com és l’Estanc del Mercat, a Palafrugell, sota l’amable i avisat consell de Joan López o la seva filla Lina. Tot seguit em dirigeixo a Tamariu. Els tamarius del passeig de mar de Tamariu són uns arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al primer cop d’ull, com esquelets rosegats pel salobre. Però a finals de primavera les seves branques es permeten
un cop de sang, floreixen i arriben a formar una capçada capaç d’oferir una ombra amable i ventilada a alguns bancs de seure del passeig.
Aquests bancs són el meu paradís terrenal per fumar un havà Partagàs, havent dinat o sopat el peix del dia al veí establiment de ca l’Adela. És un paradís terrenal desmarcat dels luxes de talonari, que a mi em refracten. Haver aconseguit que un espai públic arribi al caràcter d’humil paradís terrenal té un mèrit en el qual tinc dipositada la meva complaença des de fa molts anys, malgrat els altibaixos registrats per l’indret i per mi mateix. Tamariu és el melic del meu petit món empordanès, un lloc al qual puc sentir-me feliç sense més necessitat que un banyador, o de vegades ni aquesta. Hi practico els meus rituals, els d’estiu i els d’hivern. Tots dos passen per la taula de ca l’Adela i requereixen un bagatge reduït: les ulleres de sol, la petaca d’havans i la llibreta d’apunts. 
Havent dinat o sopat surto al recollit passeig de mar, sec a un banc i encenc l’havà per tal de contemplar l’espectacle del mar darrere l’ambrada fumarola aromàtica de l’últim tabac elaborat a mà, l’últim canut suaument hal.lucinògen encara legal. A l’hivern, els bancs disposats sota els tamarius de Tamariu deixen triomfar un sol acariciador, càlid, amistós. A l’estiu brinden una ombra orejada. Durant l’horeta que dura el meu tracte carnal amb el cigar Partagàs veig passar i saludo alguns amics i coneguts, generalment els mateixos. Acostumen a fixar-se en el meu havà i en el meu bol.lígraf en acció, però crec que ja no se n’estranyen. Tots plegats formem part del petit paisatge. 
De vegades el meu cigar es troba en un estadi inicial que pot semblar ostentós, però si els amics i coneguts tornen a passar al cap d’una estona el veuran transformat en una burilla que jo continuo aspirant amb el mateix amor o potser més, davant la imminència del final de la relació sentimental. Els amics i coneguts tot just passen i m’agrada que ens saludem, però l’interlocutor estable és el mar del davant i l'amfiteatre de la cala, els quals no saluden ni parlen, però s’expressen. 
A l’estiu, quan el meu cigar Partagàs s’extingeix sense remei, m’acosto poc a poc a l’aigua còncava de la cala i m’hi capbusso, en un intercanvi de carícies fluides que procura una sensació placentària. Després vaig a dormir el dinar o el sopar. Entre els efluvis fluorats del dentífric, somnio els somnis que he viscut al peu dels tamarius de Tamariu. El dia que em vagui dedicar més temps a un cigar Lusitània de Partagàs de 16,50 euros de can Nisso, en comptes d’un Super Partagàs de 5 euros, probablement veuré la sirena i començaré a escriure la seva història, als peu dels tamarius de Tamariu.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada