28 de febr. 2014

Ens convé votar a les pròximes eleccions europees


La Unió Europea no ha aplicat durant els últims sis anys de Gran Recessió cap política contracíclica eficaç enfront de l’augment de les desigualtats, el grau brutal de desocupació i les retallades dels serveis bàsics. Avui el 20 % dels europeus més rics guanyen cinc vegades més que el 20 % més pobre i la desproporció s’accentua. Tot i així, les desigualtats són superiors als Estats Units i encara més a la segona potència xinesa, en comparació amb els estàndars europeus. Les institucions europees s’han mostrat inoperants davant dels efectes de la crisi i incapaces d’atemperar la política imposada pels interessos d’Alemanya, el seu soci més extens, més poblat i més exportador. Segons els últims

26 de febr. 2014

Al delta de l’Ebre volen posar portes al mar

Amb freqüència el cabal no arriba als 400 metres cúbics per segon i la desembocadura de l’Ebre perd la batalla contra l’entrada per la mateixa boca de l’aigua salada del mar, la qual repta llera amunt durant 28 quilòmetres fins Amposta, penetra als aqüífers i salinitza la terra. Tot preveu que el problema s’aguditzarà, arran de la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic. Els enginyers de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre estudien el projecte en curs al riu Po, l’espinada de la Itàlia del nord, d’un sistema de comportes davant la boca per regular l’entrada i la sortida de les dues classes d’aigua enfrontades. El projecte es troba a les

25 de febr. 2014

George Clooney es desvia lleugerament de pel.lícula i d’epopeia

L’actor nord-americà George Clooney, que viu a Itàlia, s’hauria pogut estalviar algun dels 72 milions de dòlars de pressupost de l’última pel.lícula que dirigeix i interpreta, “Monuments Men”, si en comptes de triar la història del rescat del tresor d’obres d’art amagat pels nazis en retirada a la mina de sal austríaca d’Altaussee al final de la Segona Guerra Mundial s’hagués decantat per una epopeia molt similar, però de més abast encara, com va ser l’evacuació a corre-cuita de les obres del Museu del Prado per la frontera pirinenca franco-catalana al final de la Guerra Civil. Els bombardeigs franquistes sobre el Museu del Prado havien aconsellat des del novembre del 1936 el govern republicà de traslladar a València seu patrimoni artístic, així com

22 de febr. 2014

Un altre museu de l’exili massa excèntric

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La retirada de mig milió de republicans espanyols cap a França al final de la Guerra Civil va ser un dels èxodes humans més dramàtics i maltractats de la història contemporània, però 75 anys després encara no disposa de cap memorial reconegut a la demarcació fronterera francesa, més enllà del caràcter simbòlic de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, el petit recinte del cementiri dels espanyols a Argelers i alguns monòlits escampats. Ara tindrà un memorial institucional al desafectat camp militar de Ribesaltes, prop de Perpinyà, per voluntat de l’actual home fort de la política local i regional del Llenguadoc-Rosselló, el

19 de febr. 2014

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

A l'estiu baixava a Sa Riera a saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada (nascuda a Cuba d’emigrants begurencs), havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre de 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera), per alçar-se contra el projecte de port esportiu a la

18 de febr. 2014

La Barcelona dels romans era un país de vinyes

La recent excavació amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana amb celler dotat d’onze premses de vi ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores de 25 litres per mes. Era un país recobert de vinyes. A l’època romana el vi ja portava segles –mil.lenis!-- desplegant-se al llarg del Mediterrani. Des del Neolític, entre l’any 7.000 aC i el 4.000 aC, l’home havia après amb el foc a coure,

17 de febr. 2014

El diccionari s’equivoca a propòsit del paradís terrenal

Al voltant de la ciutat de Tebes, la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos i eremites al començament de l’era cristiana. Per això la paraula “tebaida” designa en llenguatge d’avui un lloc considerat llunyà i feréstec. En una ocasió l’escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus amics pintors de París fins la vall de Banyuls, un indret de confí especialment agraciat a tocar de la ratlla de frontera pirinenca i del Mediterrani, on l’escultor havia nascut i li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Maillol es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No

16 de febr. 2014

Antonio Machado continua a l’exili, als 75 anys de la seva mort


El 22 de febrer s’escau el 75 aniversari de la mort d’Antonio Machado a l’exili de Cotlliure. Ja era considerat com el primer poeta viu en llengua castellana, una venerable figura patriarcal de 61 anys, quan va decidir no marxar d’Espanya en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres. Ell es va voler quedar al domicili familiar de Madrid com

14 de febr. 2014

El confort sense preguntes al meu piset de l’avinguda Palmerston

Quan l’any 1969 vivia al piset de l’avinguda Palmerston de la foto, a Brussel.les, situat a dues passes de l’edifici del Mercat Comú al barri d’Etterbeek, no se m’hauria acudit pensar per quin motiu el carrer portava aquell nom. Aleshores el Mercat Comú només estava format per 6 països (ara són 28) i els lloguers dels últims pisos sense ascensor d’aquestes casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida, l’única veritable preocupació era anar alimentant l’estufa sense excusa. L’urbanisme del carrer era folgat, amb un ampli square i el seu corresponent estany a cada extrem, però no crec que m’hi fixés mai gaire ni que en fes cap ús d’esbarjo. El paisatge urbà era un concepte inexistent o almenys abstracte, d’una vaguetat grisa com el cel de cada dia. No recordo que ningú hi fes al.lusió ni que l’utilitzés per a res més que per entrar i sortir de casa, dintre d’un

13 de febr. 2014

L’hotel Majestic violenta la figura d’Antonio Machado

És un contrasentit i una falta de consideració a la vocació de senzillesa mantinguda tota la vida per Antonio Machado que l’Hotel Majestic del Passeig de Gràcia barceloní hagi donat el nom del poeta a l’habitació més àmplia de l’hotel, una suite de luxe al novè pis que costa 5.000 euros per nit, presentada ahir a la premsa. El poeta va estar allotjat amb els seus familiars durant uns dies d’abril del 1938 a una altra habitació d'aquest establiment, aleshores incautat i convertit en residència de corresponsals estrangers i

12 de febr. 2014

La desconnexió Catalunya-Espanya és en doble direcció i ve de lluny

El director de cinema i escriptor madrileny David Trueba es va fer notar, fins i tot es va fer aplaudir a l’última gala dels premis Goya al moment de recollir el premi a la millor direcció pel film “Vivir es fácil con los ojos cerrados”, quan va dir al micròfon de manera improvisada que recomanava a tothom visitar una mica més sovint Catalunya i mostrar als catalans que se’ls estimen (va estar casat amb l’actriu catalana Ariadna Gil durant 15 anys i tenen dos fills en comú). L’endemà insistia als diaris que l’entrevistaven: “Sempre he dit que les televisions autonòmiques s’haurien de veure a tot Espanya i que als instituts i les escoles espanyoles és absurd que els nens, si parlem tota l’estona d’Espanya, no tinguin unes nocions d’eusquera, gallec i català, perquè són llengües de l’Estat. Ara paguem el preu de tot això, de la desconnexió”. En efecte, la desconnexió fa temps que s’arrosega, en totes dues direccions. L’any 2001 Pasqual Maragall, aleshores candidat in pectore a la

11 de febr. 2014

No barregem: el Bulli és una cosa i Cala Montjoi una altra

No he entrat mai al cèlebre restaurant El Bulli de Ferran Adrià, en canvi vaig sovint a Cala Montjoi (Roses), on es troba situat. Són dues coses diferents a un mateix punt afortunat. El Bulli és una empresa privada de preu prohibitiu i fama mundial, la cala és una de les més belles del país i d’accés lliure. Fins ara l’emplaçament del Bulli era un privilegi natural, a partir d’ara serà un privilegi legal. El Parlament de Catalunya li canviarà a mida la llei perquè pugui triplicar l’edificabilitat en ple Parc Natural del Cap de Creus i aixecar un nou centre de recerca i formació en arts culinàries, en contra del parer dels que demanen que l’ampliació es contrueixi al

10 de febr. 2014

La llàgrima de cada matí, sense més apoteosi que la natural

Quan a l’hivern surto de casa de bon matí, amb les primeres passes que faig al carrer acostumen a aparèixer unes tímides llàgrimes a la comissura dels meus ulls. És natural, la pel.lícula lacrimal s’irrita quan entra en contacte sobtat amb el fred i reacciona. Els primers anys em molestava, a l’hivern sempre he d’anar amb kleenex a la butxaca, em feia mitja vergonya que em veiessin llagrimejar i el que poguessin pensar. Vaig consultar l’oculista, no li va donar importància ni remei, però em va fer avinent que el fenomen s’anomenava epífora en oftalmologia, que ja són ganes de sofisticar el llenguatge gremial. He acabat per acostumar-me a la meva epífora, la veig com una molèstia assumible, fins i tot li he trobat el cantó positiu: es tracta d’una

7 de febr. 2014

Quan convé munten referèndums sobre hipòtesis fabuloses

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un prestigiós i estimat club de futbol com el Barça es permet reconèixer oficialment al seu balanç un deute net de 331 milions d’euros i malgrat això embarcar els socis en un referèndum per convertir el Camp Nou en “el complex esportiu més gran del món” mitjançant un pressupost estimat de 600 milions d’euros, sense que el referèndum aclareixi quin serà el projecte arquitectònic elegit ni el patrocinador d’una quarta part del cost que

6 de febr. 2014

Una altra volta de rosca sobre la vulgaritat de Josep Pla

Josep Pla és l’autor de les descripcions més delicades de la literatura catalana contemporània, escampades en fragments fulgurants a llibres molt diversos. Alhora és un escriptor proverbialment descurat, fins i tot groller o vulgar en alguns moments. Per ventilar el classicisme encarcarat dels noucentistes, de jove es delectava tot sovint en la rebentada, com recorda l’últim suplement setmanal "Cultura/s" del diari La Vanguardia. A propòsit del venerable regneracionisme de la Institución Libre de Enseñanza, Josep Pla i Eugeni Xammar van escriure a quatre mans el 2 de febrer del 1924 al diari conservador La Veu de Catalunya, a l’època que exercien plegats de corresponsals a Berlín: “La Institución Libre de Enseñanza, segregadora del cinquanta per cent de la pedanteria espanyola (la pedanteria d’esquerra) i la gent que a Madrid han muntat aquest tinglado a base de deixar-se créixer la barba, d’afaitar-se el cap, d’anar a passar el diumenge al Guadarrama i de parlar de la cosa anglesa, li semblaven a Pijoan coses extraordinàries. D’aquest contacte, en Pijoan va quedar-ne tarat per a tota la vida”. Posteriorment Pla va moderar el to i va llimar

4 de febr. 2014

Als Jocs Olímpics d’hivern de Putin l’esport pesa molt poc

Les proves esportives dels Jocs Olímpics són sempre el pretext curt, limitat i quasi intranscendent d’altres operacions de més envergadura, com sabem els barcelonins després de les millores urbanístiques i el rellançament de la imatge de la ciutat que van suposar els de 1992. Els Jocs Olímpics d’hivern que s’inauguren aquest divendres a la ciutat balneària russa de Sotxi, on estiueja el president Vladimir Putin, són l’operació de propaganda planetària del seu llarg mandat, que no té gaire més trumfos per exhibir. El flamant estadi olímpic, el nou aeroport, la carretera, la línia de tren, l’estació d’esquí d’elit que en restarà, els 3.000 esportistes de

3 de febr. 2014

Rèquiem per un striptease immortalitzat per Fellini i algun altre

La setmana passada moria a Roma, als 78 anys, la ballarina de dansa del ventre d’origen turc Aïché Nana, immortalitzada per Federico Fellini a la pel.lícula La dolce vita. L’striptease que va protagonitzar damunt d’una taula del restaurant Rugantino de la Via Veneto romana el 5 de novembre del 1958, durant la mundana festa social del 25 aniversari de la comtessa Olghina de Robilant, primera nòvia del futur rei Joan Carles, va passar a la història dels paparazzi i va ser reinterpretat dos anys després per l’actriu Nadia Gray a le pel.lícula felliniana que evocava aquells ambients. No vaig

1 de febr. 2014

El capitalisme de l'havà munta la festa a l’Havana

La gran festa elitista i excloent dels millors puros del món té lloc enguany del 24 al 28 de febrer a l’Havana. La inscripció al XVI Festival del Habano (fòrums, presentacions en primícia, visita a fabriques i plantacions) només es pot formalitzar a través del monopoli estatal cubà Habanos S.A. i costa 1.280 pesos convertibles (940 euros), sense incloure viatge ni allotjament. És una manera de discriminar el tipus d'assistents. Barcelona ha estat de sempre la primera ciutat del món en volum d’havans que s’hi fumen. Aquí els puros no havien representat mai un luxe desorbitat. Formaven part d’una tradició social democràtica, fins que el govern castrista, orfe de l’ajuda