2 de juny 2015

Una “selfie” al Partenó, obra mestra dels primers ciutadans indignats

El recinte del Partenó, al cim de l’Acròpolis d’Atenes, obre les portes als visitants a les vuit del matí. Acostumo a acudir-hi a aquesta hora, no només per esquivar l’aglomeració dels grups turístics. La prodigiosa llum solar que caracteritza la plana de l’Àtica ofereix el color de més tendresa a primera hora, quan el sol encara poc alçat pinta les columnes dòriques del temple d’un color exacte d’or fulgent (o de pa acabat de fer o de mel, com es vulgui), rutilant, pur, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser tan efusiva i la duresa marmòria tan dolça. Es tracta d’una de les construccions més lluminoses que ha aixecat i ha malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el símbol monumental de
l’Atenes democràtica, la traducció en pedra de l’esperit creatiu d’aquell classicisme i una imatge viva de la llibertat, la bellesa i la cultura. Aquest últim cap de setmana m’hi va acompanyar la meva filla i ens hi vam fer una “selfie”.
Atenes es va treure de la màniga el segle VI aC el concepte de democràcia com a sistema de govern. El va inventar i el va aplicar, dintre d’un pas de gegant històric, per evitar la guerra interna mitjançant les bones lleis posades al dia, tal com he exposat al meu llibre El mirall de l'Acròpolis. Entre els anys 621 i 508 aC les plataformes ciutadanes dels atenencs indignats i mobilitzats van nomenar tres àrbitres, mitjancers, legisladors, magistrats o arconts amb poders reguladors (Dracó --el de les lleis draconianes--, Soló i Clístenes), encarregats de trobar una sortida beneficiosa per a la majoria a les tensions entre les famílies propietàries de la terra enfront dels pagesos, artesans i comerciants. 
La stasis o guerra interna convivia amb la polemos o guerra externa declarada pel veí imperi persa, el qual dominava un extens territori de l’Iran fins Egipte. La primera de les tres guerres mèdiques contra els perses van guanyar-la els atenencs a la batalla de la plana de Marató el 12 d’agost de l’any 490 aC. Malgrat els 300 heroics espartans de Leònides, la segona es va decidir al congost de les Termòpiles a favor dels perses, els quals van saquejar Atenes, abans de ser batuts i foragitats pels atenencs a de la batalla naval de l’illa de Salamina l’any 480 aC. L’emperador persa va tornar-hi al cap de pocs anys, però la Lliga Àtico-Dèlica fundada per Atenes i Esparta per defensar el territori i les colònies jòniques de l’Àsia Menor va aconseguir de nou la victòria. 
El resultat de la batalla de Salamina va obrir la porta al gran període atenenc, el segle d’or que amb prou feines duraria quaranta anys i que encara avui admirem. La ciutat es trobava tota per reconstruir, sota la direcció il.lustrada de Pèricles. El Partenó es va edificar per custodiar el tresor de la Lliga Àtico-Dèlica, transferit de l’illa de Delos. Fins aleshores eren més importants els temples de Delfos, Olímpia, Delos o Samos. El Partenó atenenc seria el més gran de tots, aixecat en només deu anys, del 447 al 437 aC. 
Fídies va ser-ne el mestre d’obres i el coordinador dels escultors, conjuntament amb els arquitectes Ictinos i Cal.lícrates. L’ús intensiu del marbre blanc del Pentèlic constituïa una innovació, possiblement perquè resultava més assequible que el de Paros. Es trobava revestit per pintura de vius colors, tot i que el principal impacte el causava la grandiositat, l’elaborat joc de proporcions materialitzades en dimensions desacostumades. La ràpida monumentalització d’Atenes estava destinada a enaltir la política del règim democràtic que acabava de vèncer els enemics exteriors i, de passada, ocupar l’elevat volum de mà d’obra desmobilitzada i renouera. 
Tenia forma de temple de la deessa Atenea, patrona de la ciutat, però el principal culte que s’hi practicava era el de la pròpia ciutat d’Atenes i del règim polític que s’acabava d’inventar. Tot aquell desplegament constructiu no deixava de ser una manera de fer política, de promocionar l’invent de la democràcia que caracteritzava la cultura independent i hegemònica d’Atenes, una manera d’enaltir la preeminència de la seva deessa simbòlica dintre del conjunt de la mitologia olímpica. 
El segle VI aC també va ser el de Lao-Tse, Confuci, Buda i Zoroastre a altres cultures. Com diu l’historiador de l’art E.H. Gombrich al tractat Art i il.lusió, la innovació grega no va ser més completa que l’egípcia, la mesopotàmica o la cretenca, però va crear una tradició molt més fecunda. 
L’apogeu es veuria estroncat un cop més per la guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta, cadascuna amb la seva confederació d’aliats menors. El lluminós segle V aC es va acabar arran d’aquella terrible guerra de trenta anys, del 431 al 404, entre les dues ciutats rivals. Atenes va sortir-ne desfeta.
L’única compensació va ser que la derrota donés peu a la famosa oració fúnebre pels soldats caiguts de la ciutat, l’obra mestra que l’historiador Tucídides posa en boca del governant Pèricles a la crònica La guerra del Peloponès per exaltar els valors que defensava Atenes: “Estimem la bellesa sense luxes i estimem el saber amb sinceritat... El nostre sistema polític s’anomena democràcia perquè no té com a objectiu l’administració dels interessos d’uns pocs, sinó els de la majoria”. 
El Partenó es va mantenir intacte durant sis-cents anys, fins l’incendi del 267 dC que va destruir-ne la teulada original i la columnata interior, restaurades un segle més tard per ordre de l’emperador romà Julià l’Apòstata. L’any 86 aC el general romà Sila va ocupar i saquejar Atenes, culpable d’haver-se aliat amb Mitídrates, rei del Pont, oposat als nous dominadors del Mediterrani. Un cop neutralitzada políticament, l’imperi romà va adoptar el prestigi de la cultura grega. Gràcies a l’acció de Roma el llegat grec –a partir d’ara grecollatí-- impregnaria un àrea i un temps encara més amplis. 
Posteriorment l’Atenes exsangüe, pàl.lida ombra del que havia estat, va patir l’any 1147 l’enèsim saqueig, aquest cop a mans dels normands. Bonifaci de Monferrato va tornar a ocupar-la l’any 1204 durant la quarta Croada contra els sarraïns i va fundar el ducat franc d’Atenes. El 1311 la van ocupar els mercenaris almogàvers de la Companyia Catalana, comandats per l’aventurer italo-alemany Roger de Flor, cridats en ajuda pel nou duc atenenc, el franc Gauthier de Brienne. L’administració catalana es va estendre del 1311 al 1388 a tota la plana de l’Àtica, organitzada en cinc municipis o ducats: la capital Tebes, Atenes, Siderocastron, Levàdia i Neopàtria. 
Els ocupants ho ignoraven tot de l’apogeu viscut per aquella ciutat que havia dominat el món conegut. Justament per això encara té més valor la lloança expressada pel rei Pere III d’Aragó, el Cerimoniós, a un document segellat a Lleida l’11 de setembre del 1380. Responia al prec que li adreçava el bisbe Joan Boyl i adjudicava al “castell d’Atenes” un destacament de dotze homes armats per tal que “lo dit castell sia la pus richa joia qui al mont sia e tal que entre tots los Reys de chrestians envides lo porien fer semblant”. Després de llargs segles d’abandonament i d’espoli, la frase escrita en català representa la primera reivindicació occidental coneguda del llegat grec. 
Durant els quatre segles d’ocupació otomana el Partenó va quedar pràcticament abandonat a una vida vegetativa i decadent, com la del conjunt de l’antiga ciutat. La principal destrucció de l’edifici seria la del bombardeig venecià i l’incendi subsegüent del 1687. La deflagració va fer saltar a miques la teulada, els murs i la columnata interior, vuit columnes de la cara nord i sis de la cara sud. Milers de bocins de marbre van quedar escampats pels voltants. Tres segles més tard els arqueòlegs van numerar-ne 1.600. 
Després dels venecians s’hi van reinstal.lar els turcs el 1688. Els quatre segles de l’Atenes ocupada pels otomans van aïllar Grècia dels corrents evolutius europeus de l’època: el Renaixement, la Reforma, la Il.lustració, la Revolució Industrial. El llegat grec es va veure més revalorat pels diferents renaixements europeus i posteriorment nord-americans que no a la pròpia Grècia, ocupada i sotmesa per una altra cultura. 
La primera tímida restauració del Partenó es va escometre entre 1841 i 1844, un cop el país independitzat. La segona entre 1888 i 1939, dirigida per l’arquitecte i arqueòleg grec Nicolaos Balanos. Les columnes del Partenó van començar a ser remuntades entre 1921 i 1933 amb els tambors i fragments escampats pels voltants, tot incorporant-hi elements metàl.lics de sutura i reforç de l’estructura original. 
L’operació d’anastilosi –que vol dir reedificació-- de Balanos ha passat a la història de la restauració de monuments amb controvèrsia, com una “reinvenció” de la ruïna mitjançant peces originals o no. S’hauria pogut retornar al Partenó la teulada i els colors vius del revestiment original, en comptes de l’opció adoptada de deixar-lo en l’aspecte de ruïna majestuosa. 
La reconstrucció va necessitar una altra anastilosi a partir del 1979, encara més després del terratrèmol del 1981. Van reemplaçar alguns tambors col.locats per Balanos amb nous blocs de marbre pentèlic o bé amb peces recuperades i classificades després de la primera intervenció. També es van canviar els elements de sutura amb noves peces de titani, atès que les anteriors s’havien dilatat per oxidació, provocaven fractures al marbre i amenaçaven l’estabilitat de l’edifici. Les cariàtides de l’Erectèon, atacades per la contaminació atmosfèrica, van començar a ser enviades al museu i substituïdes per còpies en pedra artificial. 
Fa prop de dos segles que el Partenó es troba en obres de restauració, sense que ningú sàpiga establir un balanç concret del resultat dels treballs. Les grues i les bastides canvien de lloc de tant en tant, però el conjunt ofereix el mateix aspecte, afortunadament.

0 comentaris:

Publica un comentari