El recinte del Partenó, al cim de l’Acròpolis d’Atenes, obre les portes als visitants a les vuit del matí. Acostumo a acudir-hi a aquesta hora, no només per esquivar l’aglomeració dels grups turístics. La prodigiosa llum solar que caracteritza la plana de l’Àtica ofereix el color de més tendresa a primera hora, quan el sol encara poc alçat pinta les columnes dòriques del temple d’un color exacte d’or fulgent (o de pa acabat de fer o de mel, com es vulgui), rutilant, pur, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser tan efusiva i la duresa marmòria tan dolça. Es tracta d’una de les construccions més lluminoses que ha aixecat i ha malmenat l’home els últims trenta segles, un exemple de perfecció i sobrietat, el símbol monumental de
