24 de jul. 2016

L’únic dia que vaig entrar a l’Hostal de la Gavina de S’Agaró

Convidat per la família propietària Ensesa, la setmana passada el president de la Generalitat va assistir a la inauguració del llegendari i ara renovat restaurant Candelight de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró. Al moment de llegir la notícia m’adono que no he entrat mai a l’Hostal de la Gavina, malgrat el que n’he escrit, malgrat la meva edat provecta i la freqüència amb què transito per aquell territori. No hi he entrat mai perquè el glamur atribuït a les elits dels diners i el luxe de talonari em repel.len sense remei. Tot i així en una ocasió vaig ser invitat a dinar pel nét del fundador, Josep Ensesa Monsatvatge, i la muller Carmona Viñas a la casa
particular annexa i els seus Jardins de Senya Blanca. Formaven part del dinar la meva dona, el pintor Xavier Carbonell i l’escultora Rosa Serra, que havien gestionat la cita.
De petit mirava de fora amb ulls meravellats aquells mítics jardins i la seva lògia de Senya Blanca. El dia de penetrar-hi per primera vegada em sentia trasbalsat abans de començar. De bon matí la tramuntana havia minvat i anunciava la intenció de rodar a gregal. El cel havia quedat net, enllustrat. El sol portava els colors del marbre a la incandescència, l’aire esmolat tonificava.
Suposo que hauríem pogut dinar a algun dels salons de l’Hostal de la Gavina, però els amfitrions van parar taula al seu jardí particular, que engloba la lògia neoclàssica construïda per l’arquitecte Francesc Folguera davant del mar i del camí de ronda, dissenyada sens dubte en un moment d’elevació, en un rampell inspirat, en un instant d’estat de gràcia. Aquest mirador en forma de templet es convertiria en la signatura de la Costa Brava noucentista que no va poder ser. 
Vam dinar a la casa construïda per l’arquitecte Rafael Masó el 1924, més concretament al seu jardí creat per Folguera el 1954, dintre de la urbanització de S’Agaró que culminaria Adolf Florensa el 1960. A la taula del dinar em va tocar un lloc provocativament acarat a la lògia. 
Durant el primer plat, la pedra porosa de les set arcades de mig punt sustentades per columnes jòniques, extreta dels sediments lacustres de Banyoles, adoptava un to i quasi una textura de pell bronzejada. Al segon plat, l’inici de la tarda la tornassolava cap a la gamma delicadíssima dels ocres. A les postres, la pedra tenia la dolçor de la mel i al llarg de la sobretaula la progressió de les ombres l’embolicava amb un tel de son, de somni de la Costa Brava que no va poder ser. La lògia de Senya Blanca és el marc més civilitzat que l’home d’aquest país ha estat capaç de posar al mar i ho proclamava amb l’esclat d’un diamant. 
A l’hora d’aixecar-nos de taula, vaig demanar a Josep Ensesa que tingués l’amabilitat d’acompanyar-me per abocar-nos a la balconada de la lògia, amb el pretext d’inquirir-li alguns detalls gairebé tàctils. Les meves preguntes obtenien respostes precises i sol.lícites, però tocades per un aire de malenconia, com si les seves paraules es diluïssin en una pugna perduda per endavant contra la realitat, incapaç de continuar-ne garantint la validesa, la utilitat, la vida. 
L’evolució sociològica del turisme i de la urbanització de S’Agaró diran el que voldran. Jo mateix n’he escrit una colla d’episodis. L’única cosa que no s’ha vist afectada és la lògia de Senya Blanca. No hi passa el temps, el salobre no la corca. És una reduïda i sapient destil.lació de segles d’exercicis d’estil, un instant afortunat de moltes vides sumades, un punt ingràvid i extraterritorial de la bellesa que de vegades s’encarna en una plenitud fugissera, casual, arbitrària, culminant. 
Només és una lògia, que de petit ja admirava de la mà dels meus pares des del camí de ronda inferior, amb una insistència mítica i incondicional com ara. Aquell únic dia, invitat a dinar, la vaig recórrer per dintre. Però en realitat feia temps que ens coneixíem, furtivament, molt de prop.

1 comentari: