24 de des. 2016

Nadala: "La Madonna non si tocca!", encara que no sigui ben bé veritat

Quan vaig conèixer la Madonna del Parto --del part bíblic que aquests dies commemora el calendari de festes-- encara es trobava allà on Piero della Francesca l’havia pintada el 1459: a la capella apartada de Santa Maria di Momentana, annexa al cementiri dels afores de Monterchi, poble natal de la seva mare, a 30 km d’Arezzo (Toscana). Era una de les poques obres mestres del Renaixement que es contemplava sense aglomeracions de públic, fins i tot en solitari, al modest i alhora majestuós indret original, entre camps llaurats i pollancres silenciosos, lluny de capitals, corts i cenacles. Es va salvar de ser enviada al museu perquè no la van redescobrir com a obra de Piero della Francesca fins el 1889. El 1910 la pintura al fresc de la Madonna del Parto, de més de dos metres d’alt per dos d’ample, va ser separada de la paret i emmarcada en un suport de guix. El 1917 la capella del cementiri de Monterchi es va veure malmenada per un terratrèmol i
van traslladar el fresc a la vila de Borgo San Sepolcro, des d'on retornaria en processó el 1922 al punt original.
Les autoritats locals van defensar el quadre durant la Segona Guerra Mundial amb una paret falsa que l'ocultava. L'ajuntament de Monterchi es va negar en rodó l'any 1954 a cedir-lo a una exposició a Florència. La consigna "La Madonna non si tocca!" s'havia mantingut des d'aleshores, fins i tot quan el Metropolitan Museum de Nova York va oferir milions per refer la capella a canvi de poder exposar temporalment el fresc als Estats Units. 
L'esglesiola va ser reformada amb poca fortuna el 1956 per independitzar el seu accés de la porta del cementiri. La construcció de la nova entrada li va fer perdre l'eix original entre la porta i la pintura situada a l'absis, tots dos orientats a llevant per rebre el primer raig de sol, dintre d’un joc de perspectiva molt típic de la cultura renaixentista. 
Per reparar l'esguerro va caldre retocar l’ampliació del cementiri, resituar el camí i l'escala d'accés, eliminar la casa annexa dels guardes i expropiar alguns terrenys del voltant. A Monterchi volien mantenir el privilegi de tenir el cèlebre fresc de Piero della Francesca al lloc apartat on va ser pintat, no a un museu. 
Tot això va canviar el 1992. La peça va ser traslladada temporalment per motius de seguretat i de restauració a una antiga escola secundària del centre urbà de Monterchi, un trist edifici d’època mussoliniana convertit en museu d’un sol quadre. La temporalitat encara dura. L’impacte de la visita ha minvat ostensiblement. 
La primera vegada vaig llogar un cotxe a Florència per arribar a la capella dels afores de Monterchi. Cada dia s’hi desplaçava un escàs, parsimoniós i devot degoteig d'amants del pintor. No hi vaig veure mai grups organitzats. Els visitants eren estrictament individuals, portats per aquella lliure elecció damunt la qual se sustenten les predileccions més sòlides. 
El poble de Monterchi es troba fora de l'eix de les capitals. La capella del cementiri es trobava fora de l'eix sobre el qual va ser concebuda. El fresc també es trobava fora de l'eix de la seva dimensió completa, lleugerament mutilat als extrems arran d’una de les primeres restauracions. 
Tot això revestia poca importància enfront del prodigi del somriure plàcid de la madonna gràvida, una idealització inspirada per l'amor de mare i l'amor de fill. L’altre prodigi era l'entorn geogràfic que constituïa la raó de ser d'aquesta obra mestra, un entorn que s'hi adeïa i que estalviava l'empatx dels palaus i els museus. 
L'impacte no el produïa només la visió de la pintura. S'experimentava igualment a la sortida, quan l'escarrassat visitant d'obres d'art es veia abocat per una vegada al paisatge quasi intacte que la va inspirar.
Menys d'un quilòmetre enllà, sobre la ruta de retorn a Arezzo, vaig veure unes prostitutes plantades al voral de la carretera a l'espera de clients. Vaig provar d'associar per contrast aquella crua imatge, que no se m'ha esborrat, a la del posat de la Madonna del Parto. Em va semblar que hi havia tanta humanitat a l'una com a l'altra.

1 comentari:

  1. Vaig tenir la gran sort de veure la Madonna del Parto a Monterchi el 1989 sense més visitants. Poques obres d'art m'han produït l'emoció que em va provocar i a hores d'ara l'únic que tinc penjat a la paret de la meva cambra és la reproducció que hi vaig comprar. M'entristeix saber que la van traslladar, en part perquè confiava tornar-hi algun dia.
    Moltes gràcies per aquest article que evoca tan bé l'efecte causat per la contemplació del fresc de Piero della Francesca en el seu lloc d'origen, en aquella capella senzilla i austera enmig d'aquell paisatge que n'era el marc natural.

    ResponSuprimeix