11 de gen. 2017

L’orgull del vell baret xarnego, la bodega i el celler

Les millors anxoves, les tapes més sorprenents i més bé de preu de tota la ciutat no les ofereix cap dels establiments rutilants de moda mediàtica, als quals cal reservar amb setmanes o mesos d’anticipació com si es tractés d’un privilegi. Ho fa un baret xarnego dels de tota la vida al barri del Besós, un dels més pobres de Barcelona que subsisteix al costat d’un dels més rics, el de la nova Diagonal Mar. Es diu Las Palmeras, a la plaça Jaume Huguet núm. 71, que no deixa de ser un vulgar eixamplament de la Rambla Prim, a tocar d’aquell extrem difús de la Granvia. Els entesos en tapes i vermuts d'aquest cantó de la ciutat el situen a la
mateixa altura que la bodega J. Cala del carrer Pere Quart núm. 460 --coneguda com Cal Johnny— o el Celler Ca la Paqui del carrer Sant Joan de Malta núm. 53, al Clot
Era un bar de paletes al matí i de jubilats que juguen al domino a la tarda. Els paletes es van evaporar, els jubilats encara hi són. L’amo va plegar i el jove cambrer José Luís Pastor, criat al Besós, es va quedar el petit negoci. Va començar amb molta fe a netejar carnoses anxoves del Cantàbric, una a una. 
Ara té un segon local a la mateixa plaça i un altre a Rubí, que regenta el seu germà. Abans consumia una llauna de 400 anxoves per setmana, ara arriba a 2.000 i no dóna l’abast. Al començament les cobrava a 1 euro la unitat, ara també. 
La legió de convençuts que són les millors provoca que els dissabtes i diumenges a Las Palmeras no hi càpiga ni una agulla. Saben que el cap de setmana són acabades de netejar i condimentar, i que també preparen morro i orella de porc, patates braves, botifarró, croquetes, bombes, pinxos de gambes, cazón en adobo... 
No necessita publicitat. Se l’ha guanyada tot solet, amb les armes de la humilitat arrelada al barri marginal, a la qualitat del producte, la preparació devota i el tracte amable. No li donaran mai cap estrella Michelin ni cap pàgina de publicitat indirecta als principals mitjans de comunicació. Tant se val, potser val més que no es barregin els dos mons. 
Alguns ens sentim més còmodes i més agraïts al vell baret xarnego de qualitat, bodegues i cellers, que als salons de moda. Arran de l’obertura aquest mes de gener de l’últim dels restaurants barcelonins d’Albert Adrià (700 m2 a la cantonada de Sepúlveda amb Entença), un consolidat crític gastronòmic acaba d’escriure sense rubor al principal diari de la ciutat: “El capolavoro es diu Enigma i de moment no us n’explicaré massa coses per fidelitat al críptic nom. Només que aquí l’àpat s’interpreta definitivament com a experiència, que l’aclamada subtilesa albertiana hi arriba a esdevenir etèria, que l’arquitectura del local ha sabut crear un excel.lent no-lloc –-llimbs gastronòmics o itinerari celestial, si voleu. I que al meu modest entendre Barcelona, el país i el món han guanyat un equipament cultural de referència per al segle XXI”. 
Tots aquests ditirambes jo els aplicaria al bar Las Palmeras, a la bodega Cal Johnny o al Celler Ca la Paqui, si practiqués el mateix estil descriptiu. Potser és bo que no ens barregem. Cadascun dels dos mons tenim el nostre orgull, per motius i per camins diferents.

0 comentaris:

Publica un comentari