8 d’ag. 2017

La temptació d’acariciar la calidesa carnal del marbre

Per alguna raó equivocada, el marbre arrossega una imatge de gelor insensible i refractària. En canvi jo sempre l’he trobat una de les pedres més càlides, potser perquè l’associo a ciutats que estimo intensament. Pujar al Partenó d’Atenes, voltar-lo de prop i tocar furtivament les columnes de nivi marbre blanc del Pentèlic, encara que estigui prohibit, em continua despertant una emoció corpòria, física, biològica. El centre urbà de la Roma barroca –el mateix de la Roma actual-- està protagonitzat pel marbre travertí, el qual absorbeix la llum solar canviant i daura les parets de la Urbs amb la diferent intensitat del torrat, el rogenc o el pallós, dintre d’una gamma de matisos cutanis convertits en sensualitat viva. A la Florència
renaixentista, la façana de marbre zebrat blanc i verd de San Miniato (a la foto) és l’anagrama culminant d’un estil, alçat a un dels miradors més afortunats de la ciutat.
Els romans anomenaven genèricament marmora tot un ventall de pedres ornamentals: granits, alabastres, pòrfirs, jaspis, basalts, ònix, calcàries, marés... Van implantar l’explotació i l’exportació de marmora arreu de l’Imperi, quan aquest s’estenia de les muntanyes de l’Atles nord-africanes fins Escòcia i del riu Indus al nord-est de l’Índia fins l’Atlàntic. 
La Hispània tarragonesa hi va contribuir amb el brocattello, el famós jaspi de la Cinta (Tortosa), que sembla un brocat. A Ulldecona les diferents empreses que exploten les pedreres de marbre figuren encara avui entre els primers exportadors mundials. 
Fora de la sumptuositat dels grans centres monumentals, mantinc una debilitat pel marbre rosat del Conflent. És el més carnal de tots, per exemple quan el setina l’aigua del brollador a la plaça de la catedral de Perpinyà. No llueix només a portalades, llindes i capitells de les abadies romàniques, també en usos civils actuals, com el paviment de les voreres d’algunes viles rosselloneses, la torre del far del cap de Biarra, les aigüeres de les cases particulars... Cada vegada sento l’impuls d’acariciar-lo exactament igual que al Partenó.

1 comentari:

  1. M’agrada aquesta sensibilitat per la pedra. A diferencia de les construccions actuals (des darreres cent ans) amb estructures de ferro de durada encara no definida, però en tot cas molt mes fugaç; el marbre –amb l’exemple del Partenó al qual et refereixes en el teu article- ens parlen d’una existència antiga i sòlida com la pròpia cultura que representen

    ResponElimina