4 de gen. 2018

Elegia de l’hivern als camps adormits de Serra de Daró

Ahir vam sortir a caminar amb l’amic Josep Lloret pels voltants agraris del poble de Serra de Daró, al repeu del massís empordanès del Montgrí, moguts per la convicció que els camps de l’hivern no són una taula desparada en comparació amb les altres estacions del cicle anual. Primer vam satisfer el peatge cultural amb una visita al flamant Terracotta Museu de la Bisbal i al seu director Xavier Rocas. Tot seguit vam anar a la nostra. L’hivern presenta als camps una cremor interna segurament menys esclatant, menys aparent, però amb la mateixa fortalesa emocional. Les herbes dormen. No ofereixen el mateix perfum dolç i dens, el mateix relleu escabellat ni el mateix ritme efervescent que quan són a punt de tallar, però viuen i es fan notar igualment, en
una lliçó somorta de lluita i esperança per part de l’arrel adolorida de la terra. L’equilibri biològic no és mai estàtic, no equival a la immobilitat. Consisteix més aviat en la vida cuinada a foc baix i sense parar de remenar.
L’hivern al camp no té res d’accent pictòric esgotat, encara menys de derrota o de mort. L’hivern, aparentment adormit en una santa pau, frisa com qualsevol altra estació. No és cap forja obscura i engabiada del cor de les tenebres. Potser se sent una mica més cansat, però també es mostra resistent, deductiu, obstinat. 
No totes les emocions terrenals han de ser abrusadores, arravatades, enlluernadores. També n’hi ha de pacients, serenes, alentides i no per això menys apetitoses. El silenci hivernal dels camps apareix com una ruminació dolça, ingràvida, anònima com una veritat en brut. 
L’enlluernament que provoca és més interior i reposat que no hormonal i compulsiu. Allò que exhibeix no és la insolència adolescent de la força sobrada, sinó l’etern impuls del rebrot de la vida a través del laberint de l’orfenesa i el despullament. L’hivern és una estació vigorosa com qualsevol altra, amb el mèrit afegit de l’esperança que inverteix en què les coses poden millorar. 
Ahir em va semblar veure, caminant pels camps de Serra de Daró, el paganisme espontani de la nuesa de la natura, la seva alta sensibilitat cromàtica, la mateixa massa corporal càlida i carnosa que la resta de l’any, una gamma de volums igual de palpitants. Potser tot plegat es trobava en un estat més cru i algebraic, però també mantenia un to rítmic precís, el pressentiment d’una carícia. 
Quan el rau-rau de l’estomac ens va posar un toc d’alerta a les nostres figuracions, vam dirigir els passos cap a la taula de Can Casadellà. Dubto molt que enlloc del país es mengin més bons cargols, cabrit i recuit casolà que a aquest establiment dels afores agraris de Serra de Daró, encara més en la santa pau d’entre setmana, a l’hivern.

0 comentaris:

Publica un comentari