3 de gen. 2018

Les pedres de Venècia, agraïdes amb John Ruskin i amb la passió

El sol de migdia a Venècia, que és un sol nòrdic i contingut, fa resplendir alguns dies la façana de la Pensione Calcina. Malgrat el nom històric de l’establiment, avui és un hotel car, situat al moll de les Zattere. Estucada d'ocre terrós de xocolata, la façana es veu ennoblida per una placa de redactat evocador. A Itàlia la literatura de les làpides commemoratives aconsegueix de vegades el toc d'inspiració sense perdre el punt  de grandiloqüència obligada. Aquesta està dedicada a l’estada que va fer a l’establiment l’escriptor, poeta i assagista anglès John Ruskin, autor del famós tractat Pedres de Venècia. Fa molts anys que, quan passo pel davant, m’hi aturo i la llegeixo com qui paladeja una petita delícia. El redactat del marbre diu: “John Ruskin abito questa casa (1877). Sacerdote dell'arte nelle nostre pietre nel nostro San Marco quasi in ogno monumento d'Italia cercó insieme l'anima dell'artefice et l'anima del popolo. Ogni marmo ogni bronzo ogni tela
ogni cosa gli gridó che bellezza e religione se virtú d'uomo la susciti è riverenza de popolo l'accolga. Il Comune di Venezia riconoscente".
El llibre Pedres de Venècia és un tractat d’història de l’art basat en el fervent puritanisme anglicà que professava Ruskin. No hi fa res, la seva imaginació palpitant es veia secundada per una agudesa d’observació, una sensibilitat ardent i un estil literari tan ben dotats que salven l’interès del llibre amb tota comoditat. 
El prologuista de la traducció francesa del 1983, Frédéric Edelmann, diu: “Fins i tot les seves malapteses recurrents contribueixen a un dels principals interessos del llibre: la sensibilitat, l’afirmació desesperada d’aquesta sensibilitat. Sense això la lectura s’acabaria de seguida, a la primera i més palesa de les seves equivocacions, les quals governen el conjunt del llibre. Com pot pretendre demostrar la lletgesa adquirida per Venècia, quan tot el llibre és un cant passional de la ciutat?”. 
Exactament. Alguns esperits erràtics voldrien fer creure que la decadència representa la definició sublimada de Venècia. No és veritat. Venècia ha hagut de lluitar al llarg de la història contra múltiples invasors i la seva última victòria consisteix a arrencar de la retina de 20 milions de visitants anuals les imatges de pacotilla sobre la suposada condició de ciutat-museu agònica, submergida una mica més cada dia en la tomba d'aigua del passat. No, res d'això.
On és la decadència d'aquesta ciutat sense ni un sol camp de ruïnes ni cap àrea tancada a l'ús actual? Darrere el teló de fons d'una història esplendorosa hi bull avui un laboratori urbà del segle XXI, al qual els veneciòlegs d'arreu del món estudien el futur dels centres històrics, és a dir, de la major part d'Europa. 
John Ruskin va encarnar de manera vibrant aquesta suposada contradicció. Cada vegada que passo davant la placa que recorda la seva estada a la Pensione Calcina m’hi aturo per paladejar-la amb vella admiració. Sobretot si la il.lumina el sol de migdia.

0 comentaris:

Publica un comentari