11 de juny 2018

El Mediterrani, amb la intensitat d’una fe provada

Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri, sovint per esperit de singularització amb el país, la ciutat o el barri del costat. Fins i tot qualsevol europeu pot arribar a recordar que ho és, si es troba situat temporalment a l’Àfrica o a Indonèsia. En canvi rarament un mediterrani experimenta el sentiment conscient de ser-ho, encara que en tingui totes les característiques en el seu estil de vida. El Mediterrani és una identitat viscuda i alhora poc clarament assumida, practicada en molts aspectes espontanis de la quotidianitat però molt vaga en la formulació mental. Els mediterranis no acabem de saber en què consisteix
ser-ho, inclús quan ho som rabiosament. És un sentiment de pertinença poc perfilat pel bombardeig usual del patriotisme general o local. Donada aquesta situació, el mediterranisme s’ha vist reduït per la cultura oficial a una qüestió de pintors paisatgistes: la llum roent, els colors vius, les atmosferes radiants, els clixés del tipisme popular... En aquest sentit, el museu Carmen Thyssen de Màlaga presenta fins el 9 de setembre una exposició sobre el caràcter mediterrani amb obres artístiques de primeríssima fila que contrasten amb un discurs conceptual de  clixés i llocs comuns. 
Vaig intentar argumentar l’actual caràcter mediterrani al llibre del 1986 El Mediterrani ciutat, el qual recorria les principals capitals de les dues ribes europea i africana (també l’asiàtica, amb Istanbul. Enfront dels clixés nòrdics sobre el tipisme mediterrani de sol i platja, descrivia el mosaic de la seva modernitat urbana. 
Barcelona és l’única de les grans ciutats del Mediterrani que no és només fruit d’un activa condició històrica de port mercant, també de la moderna revolució industrial. Actualment operen a Barcelona un Institut d’Estudis de la Mediterrània amb pressupost institucional i l’únic organisme governamental internacional amb seu a la capital catalana: l’agònica Unió per la Mediterrània, formada pels 28 països de la Unió Europea i 15 més de la riba nord-africana i oriental per promoure l’estabilitat i la integració sense cap resultat apreciable. 
El repte del llibre El Mediterrani ciutat superava els meus mitjans i el balanç va haver de refugiar-se en l’utillatge literari, els malabarismes verbals: “M’inclino a pensar que el Mediterrani és més que res un estat d’ànim. És la indefinició d’un fet palès que s’enuncia més amb actes que amb frases, un sobreentès dels que hi sintonitzen, una feblesa, un amor inconvenient, inoportú, improcedent, intempestiu, inesperat i incomprensible. Però irrenunciable. El Mediterrani és una evidència que es formula amb el xipolleig de quatre mots essencials, amb el tou dels dits, amb la lluïssor dels ulls, amb la tibantor de la pell assolellada, amb l’altivesa del llibert, amb la força d’una raó destil.lada de la vida, amb la intensitat d’una fe provada, amb el repicó del cor, amb el pensament a retaló, amb l’arítmia dels arguments, amb la massa de la sang. El Mediterrani és un desig incontinent, una inclinació natural, una atracció atàvica, una bonança per als qui, com Ulisses, s’han estacat al pal major tot tapant-se les orelles per no sentir el cant de les sirenes durant la tempesta. És un patrimoni baquetejat, un aire familiar, un flux incansable, un port exposat i redossat alhora, una fidelitat, una astúcia, un repte. Un orgull viatjat, una intuïció bregada. Aquesta és tota la definició que he trobat al capdavall d’un llarg viatge i d’un obstinat retorn”. 
No anava desencaminat, però el camí continua molt obert. Aquelles frases de balanç no eren la confessió d’un fracàs. Més aviat contenien l’esperit del que he continuat escrivint des d’aleshores.

0 comentaris:

Publica un comentari