25 de febr. 2019

La glòria del Canigó, com una mena de vitalitat anímica

La llum jubilar de tramuntana és el factor que fa aparèixer el Canigó al fons de l'escenari alguns dies selectes, feliços pel dibuix tònic i enllustrat de les coses, quan la claror excitada pel vent invita a palpar la turgència de les formes de la vida, almenys entre les persones que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor innocent de la tendresa. Aquests dies fan revenir les fonts del desig, el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit, encantar-se amb el vol elegíac
dels falciots i creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor.
A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol dóna al massís un fulgor diamantí, una mena de vitalitat anímica. L'aparició del Canigó incentiva l’horitzó, l'aproxima, l'evidencia amb una voluptuositat tenyida de gratitud.
La seva visió actua com un reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts. Es converteix en la percepció condensada d'un marc mental, una configuració emocional, un indici de referència, un perfil del sediment del temps, l'esbós d'un autoretrat. La mirada de la passió sempre tendeix a ser una mica mítica, no pas objectiva ni geològica. No per això esdevé cega o enlluernada, també pot resultar clarivident.
El Canigó no necessita ser el Walhalla, tot i així el paisatge requereix la mirada de la cultura per ser desxifrat, una mica de poesia deliberada per valorar-lo i fer que ressusciti com Llàtzer. La presència mítica del Canigó en la nostra mirada deu molt al poema èpic de Jacint Verdaguer. A qualsevol país instruït els batxillers i els ciutadans en general sabrien recitar de memòria almenys els últims versos:

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
Mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

El Canigó té uns atributs d'altitud moderats, no arriba la condició d’un “tres mil”. No assoleix ni tan sols els 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa, el Puigpedrós... La seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló.
Al moment de la foto adjunta, feta per Quim Curbet, jo tal.larejava a pulmó el “Credo vell i sempre nou” de Joan Amade, musicat i cantat per Jordi Barre:

Crec a l'estel, a la maduixa bosquetana,
al plany enyoradís de l'innocent tudó,
a les Alberes, a ta glòria, Canigó…

0 comentaris:

Publica un comentari