No sé exactament si em complau més portar la meva filla gran Helena i amigues seves com la Núria Martínez Vernis al Motel Empordà de Figueres o que elles m’hi portin a mi, però m’agrada repetir-ho amb una certa regularitat perquè crec en la continuïtat i el relleu generacional de les coses ben fetes, com si es tractés d'un equivalent terrenal de la vida eterna. Ahir vam tornar-hi, atesos amb la finezza marca de la casa per Jaume Subirós, el fill Jordi i el maître Joan Manté. El Motel no només ha imposat plats d’antologia en la memòria d’una àmplia clientela i algunes innovacions culinàries convertides ens grans clàssics. També ha
sabut entrar en la llegenda sense defallir de nivell davant de generacions successives de clients. Ha imposat un estil introntollable (el qualificatiu és d’Eduard Puig Vayreda).
La carta brinda una filosofia i una destresa elevades, però el Motel és més que la seva carta, la seva història o les seves instal.lacions. És sobretot una manera de fer les coses i m’agradarà que els nostres fills també ho valorin en el futur.
A la sortida eufòrica de l’establiment, Helena, les seves amigues i jo mantenim una petita tradició familiar. Agafem el camí de terra que arrenca de la sortida posterior del pàrquing en direcció a Cabanes i anem a fer la visita de la digestió passejada a les hortes veïnes de Vilabertran. Probablement el Motel no existiria tal com el coneixem sense el fruit de les primoroses hortes de Vilabertran i altres productes de la terra, el mar i els boscos de la comarca, quan se saben valorar, i cuinar. Ahir també vam tornar-hi, com una celebració, una programa, un llegat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada