10 de març 2021

La tramuntana no bufa com abans, on anirem a parar?

Em vaig fer acompanyar per dos màxims especialistes, Arnald Plujà i Josep M. Dacosta, per localitzar amb precisió, veure amb els meus ulls i tocar amb els meus dits la llegendària EMA (Estació Meteorològica Automàtica) de Portbou, instal.lada el 1998 al cim litoral de la Punta de l’Ocell, la qual registra les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. Vista sobre el terreny pot semblar una instal.lació escarransida, irrisòria i sense atractiu. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, un santuari civil, un punt de referència nacional. L’anemòmetre aixecat a deu metres de terra i 196 metres d’altitud envia plusmarques de fins a 200 km/h, encara que la velocitat del vent sigui inferior a la plana. El protagonisme de l’estació meteorològica de Portbou pel que fa a la tramuntana presenta una particularitat reveladora de la distància entre la tècnica oficial i la realitat sobre el terreny: ningú no sap anomenar amb exactitud on està situada, com es diu el punt on la van aixecar. Els documents oficials la situen a la Punta de l’Ocell, però aquest topònim designa la punta litoral, no pas el cim de segona línia on es troba en realitat. Tampoc se’n pot dir Puig Cervera, com ho pretén la documentació sobre el vèrtex geodèsic i la fita fronterera 601 a pocs metres (foto adjunta), atès que aquest topònim designa el cap litoral següent.
Només vam poder establir que es troba a mig camí entre el Coll dels Belitres i el Puig de les Freses, a segon terme de la Punta de l’Ocell, a la línia de carena fronterera de partió d’aigües. Veritablement som un país a mig fer. Resulta impensable que el Met Office (el servei meteorològic britànic) o Méteo France no sàpiguen anomenar amb exactitud el punt del territori on aixequen les seves instal.lacions.
Ara Sergi Corral, després de quinze anys estudiant l’evolució estadística de la tramuntana des de l’Escala, certifica que ha disminuït molt i que el 2020 només va bufar cinquanta dies, amb intensitats  diverses, com si també s’hagués confinat. Era un vent local sòlid, carregat de conseqüències pràctiques a l’atmosfera del dia, i li vaig dedicar algun llibre monogràfic. També és per definició una cosa etèria, inaferrable i capriciosa.(foto Joep M. Dacosta)


0 comentaris:

Publica un comentari