La succió de la gamba entesa com a senya d'identitat

La frontera de la cultura mediterrània se situa allà on el predomini de la mantega cedeix el pas davant de l’oli d’oliva. Caldria afegir-hi una altra divisòria encara més subtil: la línia de demarcació cultural a partir de la qual es considera impensable menjar només la cua de les gambes, allí on els pares ensenyen els fills a xuclar el cap d’aquest crustaci  com una experiència necessària. El succionador ha d'emetre un sospir audible, com si en aquell instant d’èxtasi s’estigués veient la faç d'algun déu. La vida no ha estat mai res més que una alternança incerta entre mamar-se el dit o bé, altres dies més afortunats, xarrupar caps de gamba. La dieta

L'esperada segona vida del vell museu egipci del Caire

L’última vegada que vaig visitar el riquíssim, concorregut i molt atrotinat Museu Egipci del Caire, en ple centre urbà de la plaça Tahrir, recomanaven que cadascú portés la seva pròpia llanterna perquè la il.luminació de les peces exposades era sovint insuficient. Obert l’any 1902, les obres de reforma van començar el 2004 i la reinauguració completa s’ha ajornat en repetides ocasions. Ara l’anuncien per  l’1 de novembre vinent. A Egipte el turisme és una “inundació” tan vital com la del Nil i també per això el museu s’ha descentralitzat amb una segona seu nova de trinca a la veïna plana de Giza, la “quarta piràmide” amb vista directa a les altres tres, servida per un segon aeroport. El Gran Museu Egipci de Giza  és ara el museu arqueològic més extens del món, dedicat a una única civilització, amb la corresponent àrea comercial de botigues i restaurants. Però el vell de

L’aeroport creix sense mesura, com una carbassera infinita

Un grup de periodistes vam fer l’any 2009 una meravellada visita a la nova Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona poc abans d’estrenar-se, dissenyada per l’arquitecte Ricardo Bofill amb faraònic pressupost de 1.200 milions d’euros per acollir 25 milions de passatgers anuals, el doble que amb les anteriors ampliacions de 1968 i 1992. L’edifici en forma d’espasa era l’últim crit futurista, un do de pit en la matèria. Quinze anys després, ha sumat 55 milions de passatgers el 2024, dels quals 40 milions en vols internacionals. L’empresa pública AENA que el gestiona en nom del ministeri de Transports acaba de presentar

La meva "fabulosa història" del castell de Sant Ferran de Figueres

Es tracta de la fortalesa militar més extensa d’Europa. A l’entrada de Figueres, havia de servir de clau de defensa de la frontera amb França implantada el 1659. Es va començar a construir amb un segle de retard i, un cop enllestida, va ser expugnada en repetides ocasions per les tropes franceses sense disparar un canó ni tirar un tret. Avui és un colossal patrimoni històric que voldria tenir un ús ciutadà més accentuat. Respon a aquest desig el meu últim llibre La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Una mirada d’avui a tres segles d’història, encarregat per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran i publicat per editorial Cal.lígraf. El títol deriva de la frase de Josep Pla que l’encapçala, escrita al seu llibre El meu país: “Si tinguéssim una història objectiva de totes les coses que han passat al castell de Sant Ferran, posseiríem un document no gaire edificant però humanament fabulós”. El meu llibre passa revista a les condicions de la construcció, les capitulacions que va viure, els moviments socials al seu voltant, el paper durant la Guerra Civil i la retirada republicana de 1939, l’ús que li va donar el franquisme i el rellançament civil després de la creació l’any 2003 del consorci

Que no es perdi l’esplèndida xarxa de 40 mercats de Barcelona

La xarxa de 40 mercats municipals als barris de Barcelona és una esplèndida realitat gràcies al fet que l’Ajuntament maragallià va invertir per restaurar i posar al dia aquest servei públic, que a altres capitals ha minvat ostensiblement. Ara la minva ha arribat també aquí i els flamants mercats s’esllangueixen per manca d’aquell mateix impuls. L’any 2020 vam publicar amb Àngela Vinent el llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Cinc anys després, la feina és nostra per trobar-ne un al qual valgui la pena desplaçar-se per esmorzar de plat cuinat. El cèntric mercat de la Concepció, en plena Dreta de l’Eixample, tenia tres bars en activitat. No n’hi queda

El doble mèrit de la làpida de Joseph Brodsky a Venècia

La placa afixada al moll de les Zattere de Venècia, més exactament al tram anomenat Fondamenta degli Incurabili per l’hospital que s’hi trobava, té el doble mèrit d’evocar la memòria del poeta rus Joseph Brodsky al lloc exacte que ell va immortalitzar i també de fer-ho amb una senzillesa oposada a les grandiloqüents làpides honorífiques que proliferen a la mateixa ciutat, sense anar més lluny la dedicada a pocs metres de distància al pas de John Ruskin. Nascut i criat a Sant Petersburg, Brodsky va ser acusat pel règim soviètic de “parasitisme social” i el 1972 les autoritats soviètiques li van “suggerir” que abandonés la URSS. Va trobar feina a la universitat Columbia de Nova York i amb el primer sou va adoptar el costum de passar les vacances

La qualitat declinant dels tomàquets en totes les seves variants

Mentre em disposava a esmorzar una senzilla i alhora sumptuosa amanida de tomàquet, ceba i olives a la qual tot era ànima i matèria pura, m’ha fet somriure que els amants de les discussions inútils dubtin si el tomàquet és avui l’hortalissa més consumida al món en lloc de la patata. Fins i tot debaten si es tracta d’una fruita, una hortalissa o una verdura. Des del punt de vista científic, els botànics aclareixen que el tomàquet és una fruita, atès que conté llavors i no és cap fulla, tija o arrel com les verdures. Era completament desconegut aquí abans de la colonització d’Amèrica i la seva difusió no va adquirir protagonisme fins el segle XIX. Actualment se’n comercialitzen centenars de varietats. Però

Algú pensa salvar la gran estació de tren de Portbou?

Des de la implantació de l’AVE a través d’un altre recorregut (la Jonquera), la gran estació fronterera de Portbou s’ha vist abandonada perquè el servei de rodalies i el transport ferroviari de mercaderies han corregut la mateixa trista sort. L’antiga joia de la corona de la línia de París presenta ara una aspecte pre-cadavèric, però per sota alguns hi sentim bullir l’anhel de viure, si els propòsits es tradueixen en inversions i en reparació de la injustícia comesa els últims anys contra aquest pulmó del país. El 1930 Portbou arribava als 4.000 habitants, ara en manté la quarta part. El tren i la seva estació han de tornar a ser un motor. Diuen que la futura “Y” figuerenca serà un trident logístic que bifurcarà el trànsit ferroviari a la futura la estació intermodal Figueres-Vilafant cap al túnel del Pertús en ample europeu o bé cap a Portbou en ample ibèric. L'actual alcalde va guanyar les eleccions municipals de 2023 amb la col.laboració d’un grup assessor de la candidatura carregat d’experts, autors del manifest "Reimpulsem el ferrocarril per reimpulsar Portbou". Les idees i les necessitats hi són, les inversions no. Aquest divendres el Comissionat per a la Transformació Ferroviària de Figeres, Joan Armangué, parlarà al centre cívic portbouenc sobre "La nova estació de Figueres i la lïnia de Portbou". Les idees i les necessitats hi són...

A la remota Cadaqués quasi no s’hi cap

El caràcter allunyat de Cadaqués li va posar més fàcil comerciar per mar amb Gènova, Nàpols o l’Havana durant segles que no amb la veïna Figueres, la capital comarcal. Els 115 revolts de carretera que separen del món, malgrat trobar-se a només 17 quilòmetres de Roses, van trigar molt a ser practicables per vehicles que no fossin mules i tartanes. Abans d’iniciar el segle XIX, Cadaqués era el segon pprt gironí en importància de mercaderies, després de Sant Feliu de Guíxols, per davant de Roses i Palamós. La fortuna dels naviliers de Cadaqués es va produir durant el segle XVIII amb la navegació a vela, però declinaria per no haver invertit en els nous vaixells a vapor. El poble va resistir gràcies a la vinya. El cop de gràcia de la fil.loxera es produiria 1883. El flagell que matava les vinyes va obligar a emigrar dues terceres parts de la població, només hi van quedar 1.200 habitants. La gelada del 1956, l’any de “la fred”, va malmenar la majoria d’oliveres. L’única ajuda va ser l'arribada a l’estiu de la nova fornada del turisme internacional, amb quantitat de cases del poble que oferien lloguer d’habitacions i els llocs de treball associats. Ara són 2.800 empadronats i 30.000 estiuejants.