L’any 1981 vaig publicar a Edicions 62 el llibre d’entrevistes L’art de mirar-se el melic a Catalunya. N’he guardat com a pòsit un interès per la cicatriu en forma de zero que ens queda per sempre al centre de la panxa, després de tallar el cordó umbilical al moment de néixer. Diuen que el melic no serveix de res, només és un inútil productor de borra. Tot i així li mantinc una simpatia. Al món antic algunes pedres venerables eren qualificades d’omphalos mundi (del grec omphalos, melic) i la del santuari de Delfos era especialment venerada. La cultura científica ha tornat les coses al punt biològic estricte. Ara no sempre acusen el melic d’inútil productor de borra i puntualitzen que a nivell microscòpic representa una autèntica selva amazònica de bactèries vives. La pràctica totalitat d’aquestes bactèries de la pell no són nocives, simplement es refugien al melic com a lloc més arrecerat després de la dutxa. La qüestió també ha donat rendiment en la història de l’art. Adam i Eva tenen melic a moltes representacions pictòriques, un fet herètic segons la doctrina religiosa, atès que no havien nascut de mare. A la ciutat italiana de Bolonya, qualificada de “la rossa, la grassa, la dotta” (la roja, la grassa, la docta) afirmen que els tortellini van ser modelats al seu origen amb el melic de Venus. S’han dit tantes coses de l’humil melic... De vegades penso que ens el mirem –uns més que altres— perquè és el rastre físic que ens queda del motllo.

0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada