Breu responsori per Madiba: Gràcies per tot

Gràcies per tot, Madiba, canonitzat civil, icona mundialitzada. Ara sabem que la guerra civil no era dels blancs contra els negres, però tu vas mostrar que es pot retornar a la majoria el dret bàsic a una vida digna. Almenys una mica més digna, a batzegades, amb altibaixos i amb molta lluita. Gràcies per tot, Madiba. Alguns direm, com per definir-nos: “Jo vaig viure a l’època del presoner Nelson Mandela com a primer president negre electe de Sud-àfrica”, empresonat durant 27 anys pel règim racista, alliberat el 1990 i elegit

Després de rescatar els bancs, ara les elèctriques

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les grans companyies espanyoles de producció i distribució d’electricitat argumenten que la regulació dels preus per part de l’Estat les obliga a vendre energia als consumidors per sota del preu que els costa. En conseqüència, han obtingut dels successius governs un acord de compensació o dèficit de tarifa, amb càrrec als pressupostos públics, que avui se situa en la desorbitada xifra de 30.000 milions d’euros, dels quals 3.600 milions havien de ser abonats enguany. Paradoxalment i per posar només un exemple, Iberdrola

Florència: una elecció sentimental, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, acariciar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa, quan arribo de nou a aquesta gloriosa ciutat, que allò que prefereixo és simplement seure com qualsevol vianant de pas al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els sentiments espontanis enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida en general. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida en general. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que

Els impostos reclamen amb urgència una reforma democràtica

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els impopulars impostos són l’eina bàsica i la principal garantia de l’Estat democràtic, quasi l’únic instrument de redistribució de la riquesa i de disminució en alguna mesura de les desigualtats, sempre que s’apliquin també als rics. Allò impopular no han de ser els impostos, ben al contrari, sinó la pèssima i enganyosa distribució de la càrrega fiscal entre els assalariats (retenció directa al sou) i les elits econòmiques especialitzades en “enginyeria fiscal”, en evasió a l’engròs de les obligacions tributàries, en delictes de

Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la seducció

El fotògraf i jo havíem estat enviats a fer un reportatge sobre escultura antiga al museu de Siracusa (Sicília), en particular sobre la seva cèlebre Venus Anadiòmena (significa sorgida de les aigües) o Venus Landolina (nom de l'arqueòleg que la va descobrir el 1804, Saverio Landolina), una peça hel.lenística de l'escola praxitèlica considerada capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre. El pedrot escapçat i manxol de la Venus de Siracusa emet sense cap mena de dubte una sensualitat torbadora, per l'eloqüència de les formes corporals que adopta a l'instant de sortir de l'aigua i el gest de sostenir amb la mà, davant del pubis, la roba que li cau al voltant de les

La mateixa paraula té significats diferents en castellà o català

Tinc observat amb reiteració i una certa alarma que les mateixes paraules tenen un significat diferent en castellà o bé en català, si hem de fer cas a la definició que en donen els diccionaris normatius de les dues llengües, el de la Reial Acadèmia Espanyola i el de l’Institut d’Estudis Catalans. Penso, per exemple, en el substantiu “amor”. El Diccionari de la Llengua Catalana diu: “Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa”. És una definició poc compromesa, esquelètica, d’un tristíssim poder de descripció, quasi de jutjat de guàrdia. Al Diccionari de la Reial Acadèmia

Els partits polítics catalans es subvencionen per tots cantons

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les institucions públiques de tot Espanya que destinen més diners a finançar els partits polítics que les integren són el Parlament de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona, en funció dels acords votats pels seus mateixos beneficiaris. La informació es troba detallada a l’habitual informe de fiscalització que elabora el Tribunal de Comptes, però tot i així hauria passat més desapercebuda dintre de la copiosa literatura administrativa si no l’hagués exposada

El meu “five o’clock cannolo” a Palerm, que no me’l toquin

De jove vaig començar a estimar Palerm --aquesta Bogotá de l’Europa mediterrània-- perquè la primera visió que oferia a l‘instant de baixar de l’avió era tota la falda de la muntanya entapissada per una plantació extensiva de llimoners ubèrrims, que titil.lava com una constel.lació de groc esclatant sota el cel enardit de la capital siciliana. Aquell primer cop d’ull des de la pista d’aterratge de l’aeroport Punta Raisi constituïa una rebuda d’impacte, un cop segur del fascino sicilià. Ara els llimoners ja no hi són i la muntanya pelada projecta un tenebrós color gos com fuig. Prefereixo no saber què ha passat amb els llimoners de Palerm, m’ho imagino prou sense necessitat de detalls. Quan baixo ara de l’avió procuro no aixecar la vista, abandono

Tornar o no tornar al lloc on un dia vam ser feliços

Joan Manuel Serrat escriu molt bé i regelleixo ara el seu llarg article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el mes d’agost del 2008 el suplement d’estiu d’El Periódico. El cantant hi afirmava: “No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara celebro des del record, ja no si són”. Aquestes paraules seves em recorden vivament la famosa “Canción de las simples cosas”, del cantautor argentí César Isella, que tant ens agrada entonar a Cecilia Rossetto i a mi (en el meu cas en privat estricte i modest), els dies que ens posem molt sentimentals: “Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó a la vida/ y entonces comprende cómo están ausentes las cosas queridas./ Por eso muchacho no

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L'estilós editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci acaba de presentar a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km de bambú dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, com també va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del prestigiós segell FMR. L’explicació que n’ha donat l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van

No entendrem mai els mecanismes de l’amor, és inútil

El gran enigma de la vida no és la mort, ja explicada del dret i del revés per cadascuna de les branques de la ciència. El gran enigma de la vida és l’amor, que encara avui continua resultant inexplicable en termes racionals, la qual cosa no significa que sigui un mite líric, la fibril.lació d'un núvol semàntic. L’amor constitueix un ingredient vital bàsic que es resisteix a totes les fórmules, com un triomf de la complexitat essencial de les coses bàsiques per damunt la nostra pretensió de pautar-les, ensinistrar-les i preveure-les. Probablement una de les últimes coses que l’home entendrà com funciona és aquesta, malgrat figurar entre les que més necessita per sobreviure des del moment de néixer fins el de morir. L’amor és primordialment un

La dignitat perduda al Parlament o l’elegància d’una sandàlia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Contràriament al que ens voldrien fer creure, la dignitat perduda al Parlament de Catalunya no és la de la sandàlia ni de les paraules del diputat David Fernández (CUP), sinó la dels elegants directius de diferents bancs que han tingut el desvergonyiment de presentar-se davant la comissió parlamentària que indaga sobre la fallida de determinades caixes d’estalvis catalanes i el seu rescat amb diners públics per afirmar de forma unànime que ells no hi han tingut cap responsabilitat, tot escudant-se en les autoritats reguladores superiors o simplement en la situació general. Comparèixer en seu parlamentària per oferir aquesta formidable explicació, sense el més mínim reconeixement d’incumbència directa, equival a tractar de babaus –per dir-ho amb molta suavitat—els representats de la

Els incendis forestals s’apaguen sobretot als despatxos

La ràpida extensió de l’últim incendi forestal que ha cremat aquesta setmana 500 hectàrees al Baix Empordà ha tornat a ser atribuïda al vent de tramuntana i la manca persistent de pluja de tardor, quan en realitat el detonant i l’agent propagador han estat uns altres molt diferents: l’absència d’una política de prevenció adequada per part dels responsables de l’administració. Fa temps que sabem que els incendis de bosc s’apaguen sobretot als despatxos, amb una política forestal que mantingui els terrenys rurals en mínimes condicions de neteja i impedeixi que es converteixin en

Cita solitària amb la bellesa a Venècia, per posar els punts sobre les is

Segurament un dels llocs menys indicats per viatjar-hi tot sol és Venècia. Tot i així he volgut tornar a fer-ho per tenir una retrobada directa, personal i acostada amb la bellesa i aclarir alguns possibles malentesos entre ella i jo. La bellesa m’ha donat cita a dinar a la terrassa del bar-restaurant Foscarini, a flor d’aigua del Canal Grande i al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el punt d’arrencada de les nostres trobades. Li he explicat al voltant de la taula que el nostre vell collegamento, el nostre lligam és entre ella i jo, amb independència de les persones que hagi vist al meu costat en èpoques diferents. Les decisions, les conductes i les preferències d’aquestes persones són cosa seva i no han d’interferir en el vell tracte establert entre ella i jo. Li he reconegut a la bellesa que en alguns períodes no m’he mostrat massa centrat en la relació amb ella i potser no he estat a l’altura. He fet el que he pogut, amb els elements de què disposava a cada moment. Avui li he demanat aquesta enèsima cita per mostrar-li que tot sol també l’estimo. No és la primera vegada que la bellesa i jo ens hem avingut lluminosament a Venècia sense ningú més, com ella recorda prou bé. M’ha

Tots retallats, excepte els beneficis dels bancs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El pressupost del 2014 acabat de presentar reconeix que el govern de la Generalitat mantindrà o augmentarà l’any vinent les retallades dels serveis públics i alhora pagarà de manera puntual i prioritària a les entitats financeres un total de 2.077 milions d’euros d’interessos del deute públic (un 4 % més que enguany), sense aplicar en aquest cas cap mena de moratòria, rebaixa, ajornament o retallada. L’economia financera, les seves bombolles especulatives i les seves clàusules abusives

Fracassar no és pecat, ara ja ho diu “La Vanguardia”

D’entrada m’ha estranyat trobar a l’últim suplement dominical d’Economia de La Vanguardia tota una pàgina titulada “Fracassar no és pecat”, escrita pel periodista econòmic Jordi Goula al voltant del cicle de debats “Fra-casos oportuns” de la UOC, destinat a convertir l’estudi del fracàs empresarial o personal en instrument de gestió de la represa, en valor de futur. Al cap d’uns instants de desconcert m’he adonat que no calia estranyar-me’n tant. El principi bàsic que enuncia el títol a tota pàgina s’havia vist repudiat fins ara per l’acceptació general de l’agressivitat competitiva dels guanyadors –o suposats guanyadors-- però avui

L’afecte i el respecte als nostres morts al vell clos del cementiri

Ahir al matí a primera hora vaig anar al cementiri a recollir-me davant del nínxol dels meus pares. Ho vaig fer per afecte, però sobretot per respecte. Em continua semblant discutible mantenir la vella manera d'enterrar els morts, una tradició pròpia de segles reculats, quan encara no s'havia inventat la higiene. L'afecte i el respecte pels nostres difunts no necessiten manifestar-se davant d'aquestes murades d'ossaris, sense parlar de les macabres maniobres a què vam haver d'assistir els familiars al moment de la inhumació, per augmentar el nostre trasbals. Cada any rebo el puntual justificant bancari de l'arrendament del

Serveixen de res els socialistes actualment?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El paper de l’esquerra socialdemòcrata o socialista en el disseny i la gestió de l’actual crisi de la desigualtat social rampant ha estat decisiu als principals governs --d’Europa i d’aquí mateix-- que han ocupat durant les últimes dècades. Això no ha de servir només per desacreditar-la a les urnes, sinó per reclamar més que mai la necessitat del seu contrapès enfront de la maquinària encara més poderosa del pensament i l’acció de la dreta, dels afavorits per la desigualtat social augmentada.  Fer estelles de l’arbre abatut resulta molt fàcil, però sens dubte val més preocupar-se de replantar-lo com més aviat millor. És indiscutible que els socialdemòcrates o socialistes Tony Blair a Anglaterra, François Mitterrand a França, Gerard Schröder a Alemanya o José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya van abraçar la ideologia

Els psicòlegs, els antidepressius i la libido innegociable

No he anat mai al psicòleg, més enllà de primers contactes esporàdics que de seguida m’han semblat prescindibles. No sé si la meva decisió ha estat encertada o no. En canvi segueixo amb interès allò que diuen i escriuen els psicòlegs, una especialitat progressivament present en la vida corrent. Tinc la impressió que l’ofici de psicòleg consisteix a acumular coneixements sobre la panòplia dels comportaments humans --certament àmplia però amb denominadors comuns-- per extreure’n conclusions que puguin contribuir a orientar els pacients xocats per algun avatar de la vida. De vegades els psicòlegs brinden consideracions que em semblen pures vaguetats, altres vegades destil.len pautes molt més ajustades, fruit de la reflexió i la formulació d’allò que els sembla més

El perill de ser poeta a l’emirat de Qatar, patrocinador del Barça

La publicitat de l’emirat de Qatar que els jugadors del Barça llueixen a la samarreta oficial a canvi de 30 milions d’euros anuals de patrocini em feia pensar que els nombrosos seguidors i mitjans esportius s’interessarien una mica per aquest minúscul país del Golf Pèrsic que vivia de la pesca i la recol.lecció de perles abans de descobrir-hi petroli i gas. El meu candor i el meu sentit de la  curiositat s’han revelat sobredimensionats també en aquest assumpte. Ha passat desapercebuda la notícia anunciada el 21 d’octubre últim que al poeta qatarí Mohamed al-Ajami li ha estat confirmada la pena de presó dictada al seu

El lideratge mantingut per Maria Callas és un miracle operístic

El recent bicentenari de la naixença Verdi ha propiciat una panoràmica del seu llegat amb els coneixements acumulats fins avui, una visió en perspectiva de la vigència del músic. Algunes de les conclusions són d’impacte, com l’afirmació del crític musical Javier Pérez Senz quan diu que encara no ha estat superada la versió de Maria Callas de “La Traviata” verdiana (estrenada i enregistrada per ella fa seixanta anys, el 1955 a la Scala de Milà, amb direcció musical de Carlo Maria Giulini i escènica de Luchino Visconti). És una afirmació que no ofereix dubte i alhora resulta tremenda, esfereïdora, pel que significa d’arbitrarietat en l’aparició del talent artístic, en la capriciosa producció de genis al llarg de la història. La soprano d’origen grec continua considerada avui prima donna assoluta amb motiu i sense discussió, malgrat la posterior aparició de primeres veus femenines d’alta qualitat que l’han intentat rellevar en el mateix paper de la cortesana Violetta, entre les quals Montserrat Caballé, Joan Sutherland, Renata Scotto, Mirella Freni, Angela Gheorgiu, Anna Netrebko e cosí via. La Violetta enregistrada per la Caballé el 1967, amb Carlo Bergonzi al seu costat, és sens dubte de primeríssim nivell, i malgrat tot no desbanca

La ronya de l’aire que respirem i les cortines de fum

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’últim informe presentat el 22 d’octubre per Ecologistes en Acció sobre la qualitat de l’aire que respirem al país confirma allò que ja sabíem: les mesuracions fetes l’any passat per les estacions de control atmosfèric de Catalunya i especialment de Barcelona continuen superant –igual com els anys anteriors—els límits de contaminació permesos per la normativa europea, en particular de diòxid de nitrogen derivat del trànsit. La particularitat d’enguany és que el govern de la

Que peti el nostre planeta provoca escassa inquietud

La qüestió em barrina fa temps com un filaberquí girant en fals. Com és que els governs i els ciutadans en general s’inquieten tan poc davant les amenaces de supervivència que pesen sobre el seu planeta, demostrades per científics i ecologistes, si continuem pel mateix camí de consum d’energia i recursos disponibles? El creixement demogràfic (passarem de 7.000 a 9.5000 milions d’habitants durant els 50 anys vinents) exigirà produir més menjar les pròximes dècades que durant els últims segles sumats. El canvi climàtic causat per les emissions contaminants a l’atmosfera desertitzarà o bé inundarà àmplies

El poderós al.licient de la invectiva “¡Eso no es tango!”

Una de les poques coses en què s'han posat d'acord --laboriosament-- els estudiosos, opinadors i amants del tango és que no se sap d'on ve la paraula. Tothom entén allò que designa, però ha designat coses molt diferents al llarg del temps. El denominador comú de totes les variants continua sent la capacitat del tango per convertir-se en una llegenda real. Dels origens no se'n sap res concret, igual com passa amb tantes coses importants d'aquest món. Retalls de cròniques d'època permeten conèixer l'ambient de naixença del nou ball, sorgit a força de retocar els estils precedents (milonga, havanera, candombe), dels quals va derivar el tango amb el toc d'originalitat que li permetria singularitzar-se i perviure. Ara bé, la manera com les coses deriven

De què parlem els homes quan (rarament) parlem d’amor

Les comptadíssimes ocasions que els homes parlem entre nosaltres sobre l’amor, comprovo al meu voltant que la majoria acaba per pensar que l’amor és una ingenuïtat, una fantasia a la qual s’abracen els febles per sentir-se emparats. Consideren que les persones normalment constituïdes saben caminar pels propis mitjans i que el fet d’estimar i ser estimat és un simple costum sociològic, no pas la grandesa ni la clau de la vida. Els sentiments en general formen part d’aquella ingenuïtat que diuen utilitzar en moments espaiats i passatgers, no com a pauta de relació, regida més aviat per convencions assentades i condescendents. En definitiva, el cinisme, el càlcul o simplement la conveniència coneixen una aplicació més àmplia que no l’amor, relegat als seus ulls a mite romàntic, element

L’illa de Lampedusa mereix el Nobel de la Pau i alguna solució

Milers d’usuaris de TripAdvisor, un dels principals llocs web mundials de viatges, opinen en una enquesta realitzada enguany que el paradís terrenal es troba a la diminuta illa siciliana de Lampedusa i que la seva recòndita i deserta platja del Coniglio, d’aigües turquesa i sorra blanca, és la més bella del món. Milers d’immigrants irregulars que hi arriben --mig morts en el millor dels casos-- des d’Àfrica a bord de pasteres infames comproven exactament el contrari, detinguts en recintes improvisats a aquesta illa de 20 quilòmetres quadrats (quatre vegades més petita que Formentera) i 5.000 habitants. Pertany a Itàlia però és més a prop de la costa africana que de ningú. Lampedusa s’ha convertit en un símbol per la capacitat de reunir

Els escàndols dels últims dies, sense anar més lluny

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Malgrat la crisi  i el nivell històric d’atur, la quantitat de grans patrimonis privats per damunt de 1.000 milions de dòlars ha augmentat a Espanya un 13 % durat l’últim any, segons l’informe anual sobre la riquesa mundial divulgat aquests dies pel banc Crédit Suisse, tot coincidint amb el que apunten estudis d’altres empreses especialitzades com Allianz i Cap Gemini. D’aquesta manera Espanya se situa al vuitè lloc dels països amb més milionaris del món, després dels Estats Units,

El tricentenari de Diderot, un plaer per dos motius

El 5 d’octubre es va escaure el tricentenari de la naixença del pensador Denis Diderot, pare de l’Enciclopèdia que compendiava tot el saber de l’època i del Segle de les Llums que va il.luminar els següents enfront de les velles estructures, intoleràncies i supersticions. Arran de l’efemèride França s’ha estremit de plaer en les seves essències ideològiques i li ha dedicat un ventall commogut de records, als quals em plau sumar-me per dos motius. El primer, pel preu tan accessible amb què puc comprar a les llibreries franceses –no a les d’aquí-- els infinits llibres sobre el personatge, estudiat per tots els costats, des dels grans especialistes fins als treballs de divulgació contínuament renovats, adreçats als batxillers que tindran Diderot com a matèria d’examen. N’acabo de devorar un parell amb la tinta encara fresca: el de Jean-Paul Jouay titulat Diderot, la vie sans Dieu (col.lecció Livre de Poche, 5,60 euros) i el de Jacques Attali Diderot ou le bonheur de penser (col.lecció Pluriel, 10 euros). El segon motiu de la meva arrelada adhesió a Diderot és l’emplaçament afortunat del seu monument sedent en bronze al bulevard Saint-Germain del Barri Llatí, molt a prop d’on va viure, un indret també molt accessible per als meus rendez-vous a la capital del país veí. Col.locar-me a l’ombra de Diderot –de les seves idees o del seu monument-- m’ha gratificat fins avui. El llibre d’Attali m’ha cridat especialment l’atenció, perquè l’autor és una mena d'alter ego

La dieta mediterrània és saber triar i netejar una sèpia

La gent pensa que la dieta mediterrània és una llista de productes de menjar i beure prioritaris, característics. No crec que sigui primordialment això. Consisteix més aviat a una manera diferent de tractar amb el menjar i el beure, una manera més acostada amb la qual ens sentim familiaritzats perquè n’hem après de jovenets i n’hem assentat una experiència pròpia, un domini personal, un patrimoni viscut. Comença pels canals d’aprovisionament (els mercats de productes frescos tan accessibles aquí com els supermercats d’envasats) i pel coneixement personal heretat de la manipulació i la preparació d’aquest productes. Saber triar i netejar una sèpia, per posar un exemple, és tan important o més que saber cuinar-la o saber assaborir-la i jutjar-la.  Els

Els tabús del sexe cauen com mosques

Cada dia em cau més simpàtic l’Uruguai, un “paisito” amb originalitats, començant per la seva talla encaixonada entre dos gegants com Brasil i l’Argentina. Ara acaba d’instaurar el Dia del Sexe cada 11 d’octubre. Ni que sigui una iniciativa publicitària interessada de marques de preservatius, botigues eròtiques i clubs nocturns, té el seu què. D’altra banda –-o de la mateixa--, aquí s’acaba d’estrenar (en versió original subtitulada al Canal +2 els dilluns a les 23h) la sèrie nord-americana d’èxit Masters of Sex, basada en la vida del doctor William H. Masters i la seva ajudant i amant Virginia E. Johnson, autors del cèlebre informe

Hi ha banquers penedits, però són poquets

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El setmanari francès Le Nouvel Observateur d’aquesta setmana dedica un sucós reportatge als escassos banquers penedits, després de l’emissió el 24 de setembre pel canal televisiu Arte d’un documental sobre la manca de regulació eficaç del món de les finances per part dels poders públics que tenen l’obligació de controlar-lo. El president de la comissió de mercats de l’Autoritat dels Mercats Financers francesa, el banquer Jean-Michel Naulot, ha renunciat al càrrec completament escandalitzat per la conducta del sector econòmic al qual ha dedicat 37 anys de la seva

Les cartes eròtiques d'Aurora, l'amant de Josep Pla

Més d’hora o més tard apareixerà el copiós epistolari eròtic intercanviat entre Josep Pla i la seva amant Aurora, la destinatària de les contínues cartes apassionades i dels repetits viatges a Buenos Aires que puntegen obsessivament el llibre Notes per a un diari. Aurora va protagonitzar a partir del 1940 tota la segona meitat de la vida sentimental d’un escriptor que l’amagava darrere la màscara de misogin, cínic, anti-romàntic o potser simplement d’home feble i contradictori. Tota l’obra planiana és una ocultació de la seva relació amorosa amb les dones, per un agut sentit de la timidesa o un sentiment de fracàs. Podia sucumbir al lirisme d’un paisatge, d’un personatge o d’un plat de pèsols, però les efusions s’aturaven al llindar de la intimitat. No va publicar res sobre els seus repetits episodis amorosos, amb l’excepció d’Aurora a Notes per a un diari, encara que els va viure obertament en el seu entorn de cada moment i van ser ben coneguts pel cercle de relacions familiars i socials. Si al final va autoritzar la publicació del dietari en què l'enigmàtica “A.” fa reiterada aparició, va ser a iniciativa de l’editor Vergés i de manera censurada. Deia haver conegut Aurora en un

Les fotos inèdites d’Aurora, l’amant de Josep Pla

Em vaig endur dues sorpreses quan el setembre del 2007 es va obrir la lliure consulta de la documentació acumulada per Josep Vergés Matas al llarg de la seva vida d’editor de Destino, comprada per la Biblioteca de Catalunya a la família gràcies a un mecenatge de 50.000 euros de l’empresa constructora Dragados SA. La primera és que el fons documental es trobava esporgat, triat i garbellat prèviament, com confirmava el fill Josep C. Vergés al seu llibre d'aquell mateix any Un país tan desgraciat: “Les fotos i documents són propietat de Josep C. Vergés i de l’arxiu Josep Vergés Matas, donat per la família a la Biblioteca de Catalunya, després de seleccionar l’abundant material i manuscrits recopilats per l’editor”. 

La segona sorpresa és que els garbelladors havien deixat escolar a través la malla alguns documents que potser haurien apartat en cas de conèixe’ls millor. Per exemple, tres fotos d’èpoques diferents d’Aurora Perea Mené, l’amant més persistent de Josep Pla, de la qual se’n coneixen poquíssims testimonis fotogràfics (la seva identitat completa va ser revelada el 1998 per Arcadi Espada, Anna Caballé i Beltrán Gambier). Les tres fotos d’estudi no estan identificades amb cap nom ni referència i probablement per això

Els introvertits som bona gent, que corri la veu

Ser introvertit, reservat, retret és una característica de la personalitat que fins ara s’ha vist sovint atacada en un món que admira l’exuberància verbal, el soroll descordat i la rapidesa agitada, encara que siguin superficials o sobretot si ho són. Ser introvertit no és el mateix que ser tímid, vergonyós, feble, poc sociable ni encara menys solitari, indolent o ensopit. Representa una estratègia de supervivència tan legítima i eficaç com l’altra. Els introvertits podem ser igual d’afectuosos i de participatius –o més— que els extravertits que s’enduen la palma a les trobades socials gràcies a les seves facècies. Simplement, si podem triar, preferim la distància curta a l’escenari, un grau de lentitud més reflexiva per damunt de l’exabrupte, fins i tot la qualitat d’alguns murmuris i d’alguns silencis per damunt de la xerrameca. Tot això ho teníem assumit, malgrat que ens costi ser acceptats sense que ens confonguin. Però mancava que una escriptora nord-americana com Susan Cain ho

En el centenari de Vinícius de Moraes, el poeta sempre enamorat

El 19 d’octubre s’escau el centenari de la naixença de Vinícius de Moraes, el poeta brasiler que va revolucionar les lletres de les cançons d’amor. O poetinha va canviar el concepte narratiu heretat dels boleros i les antigues balades per una nova descripció de la vida quotidiana de la classe mitjana urbana, un llenguatge espontani, d'oralitat col.loquial, amb tics que flirtejaven amb l'humor i l'absurd. Era una prosa poètica aparentment senzilla, una nova economia literària, una lírica planera, sensual i murmurant, enfront de l'exuberància grandiloquent dels ritmes brasilenys anteriors. Va escriure centenars de poemes convertits en cançons per múltiples compositors, però sempre serà l'autor de “Eu sei que vou te amar”, "Chega de saudade" o "Garota de Ipanema", totes tres amb música de Jobim. “Eu sei que vou te amar, por

Moute-te per la gent gran. I per la gent jove

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), els empleats de metro i autobusos, han decidit dedicar la seva campanya solidària d’enguany al lema “Mou-te per la gent gran”, amb accions de sensibilització durant tres mesos sobre els problemes de soledat i marginació social dels ancians. No podien triar més bé, la mateixa setmana que els pressupostos de l’Estat per al 2014 anuncien una retallada de quasi un 50 % de les aportacions a la dependència i la conselleria de Benestar Social de la Generalitat la prolongació sine die de la seva suspensió temporal, vigent des del mes de juliol, del pagament de l’ajuda als dependents, una quantitat que tot sovint

Inauguració de temporada amb rejovenida satisfacció a l’Arxipèlag de Perpinyà

Ahir divendres vaig assistir amb una rejovenida satisfacció a la inauguració de temporada del flamant teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà. No es devia a l’esdeveniment social ni a les originalitats constructives de l’arquitecte Jean Nouvel, sinó a l’obra programada. Algú ha tingut la bona pensada d’obrir la tercera temporada del gran equipament escènic perpinyanès amb la reposició de l’obra magna dels dos principals creadors rossellonesos del segle XX en llengua catalana: la cantata simfònico-coral O Món, amb lletra del poeta Jordi Pere Cerdà i música del cantant i compositor Jordi Barre, tot dos nascuts el 1920 i desapareguts el 2011, després de l’estrena d’aquest treball l’any 1996 en un altre

El cul abunda i redunda, deia el poeta brasiler Drummond de Andrade

A Rio de Janeiro la paraula "cul" no pot ser considerada una sortida de to. S'utilitza en l'accepció més alta i noble, in media res, per designar un dels monuments reconeguts de la ciutat. La valoració de la bellesa d’aquesta part del cos juga aquí un protagonisme i constitueix una imatge de marca. De fet juga aquest paper a tot arreu del món, però aquí ho reconeixen culturalment. El bunda o bundinha és la paraula d'origen etimològic africà que al Brasil defineix aquest punt anatòmic, també anomenat col.loquialment bumbú o bumbum. A més d’una institució, quasi un altar de la pàtria, és un tema de contemplació, de persuasió, de

Les orquídies de Rio de Janeiro, una recomanació excèntrica

La meva filla gran marxa uns dies per feina a Rio de Janeiro amb la companyia de teatre de Roger Bernat, que gira per tot el món més que a casa. Em demana que li recomani coses de la ciutat carioca. Les meves recomanacions són poc homologables, però li dic que miri si encara és oberta la llibreria Toca do Vinicius al barri d’Ipanema. Li afegeixo que m’agradaria tornar a Rio sobretot per recórrer novament amb el tou dels dits la sedositat de les vagines florals a l'orquidari del Jardí Botànic carioca i que el tacte em retornés la sensació d'un record viscut. Li dic que Rio és una contradicció bullent semi-urbanitzada, que tot

L’avió estavellat al Montseny, sense literatura

Més de quaranta anys després de l’accident de l’avió anglès estavellat la tarda emboirada del 3 de juliol del 1970 a la muntanya de les Agudes, al Montseny, les peces que se’n troben escampades pels voltants són cada vegada més petites. Però encara se n’hi troben avui, ja siguin metàl.liques, de plàstic, del cablatge, dels llums o de les pertinences dels viatgers. Durant la meva joventut els trossos que hi recollíem no eren pas tan petits. Constituïen l’atractiu macabre de l’excursió (l’atractiu exòtic del mateix dia era fer la visita al responsable de l’observatori meteorològic del Turó de l’Home, Fernando García de Castro, que hi residia tot l’any des del 1951, com un autèntic faroner de muntanyes). Al Turó de l'Home s'hi havia estavellat una altre avió angles onze anys abans, l'agost del 1959, amb 32 víctimes angleses que anaven de vacances a la Costa Brava. Cada fragment retorçat, calcinat o simplement dislocat que localitzàvem era per

L’obsessió irreprimible d’organitzar Jocs Olímpics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sense ni tan sols deixar refredar el cadàver de la candidatura de Madrid a l’organització dels Jocs Olímpics del 2020, Barcelona s’ha començat a plantejar la seva candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2024 o el 2026. Quina dèria, Déu meu! La imatge mundial de Barcelona com a ciutat de platja quedaria compensada per la ubicació de les proves de neu al Pirineu --més concretament a la Cerdanya-- i les de gel a la capital catalana, en una fórmula mixta ciutat-muntanya ja aplicada als Jocs d’Hivern de

Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (i 2)

Vaig tenir una primera percepció directa de les “ametistes” quan en una ocasió llunyana vaig gaudir de l’hospitalitat de Llorenç Gomis i Roser Bofill a Can Balet del municipi de Viladrau, al cor del Montseny més literari i noucentista. Roser Bofill formava part activa del llinatge del poeta Guerau de Liost. L’entusiasme de Roser  sempre va contrastar –i alhora encaixar admirablement— amb la circumspecció de Llorenç, que jo havia tingut de professor a l’Escola de Periodisme quan encara s’anomenava Lorenzo, igual com havia conegut Roser d’estudiant en aquelles mateixes aules.  L’escassa conversa del marit al jardí de casa

Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (1)

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament dels til.lers, les alzines retorçades i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines s’aixequen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar

La idea federal no hauria de fer riure tant

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La primera potència mundial—Estats Units—té una estructura federal. El país més extens, més poblat, més desenvolupat i més poderós d’Europa –Alemanya-- és un Estat federal, amb la diferència que el partit majoritari de la cancellera Merkel no es presenta al més gran i pròsper dels 12 länder –Baviera--, on delega en el partit germà de la CSU. Entre nosaltres la idea federal es troba en sordina perquè el principal partit que la impulsa, el PSOE, s’ha caracteritzat per defensar-la tímidament i, en ocasions, enganyosament. Això no treu que forma part del seu bagatge i que ara es veu obligat a reactivar-la enfront del PP. L’actual reivindicació de Catalunya es disposa a entrar en un llarg, llarguíssim procés d’estira i arronsa amb l’Estat. Per més