31 de maig 2021

Neurona bloquejada del centralisme francès, “déjà vu" i “sant tornem-hi”

Més d’un miler de persones van tornar a manifestar-se dissabte als carrers de Perpinyà i altres ciutats de França en defensa de la immersió escolar en llengua regional (com anomenen el bretó, el català, l’eusquera, l’occità o el cors), que el Consell Constitucional del país veí ha declarat contrària a la llei després que el Parlament l’aprovés. La manifestació va ser un “déjà vu”, un “sant tornem-hi” que encara es repetirà unes quantes vegades, atès que la República francesa manté bloquejada de fa segles la neurona del centralisme i es resisteix a evolucionar en aquest aspecte, com han fet altres països europeus. L’alteritat de les identitats regionals, el pluralisme de les realitats territorials, l’elogi de la varietat interna és una noció aliena, per no dir contraposada, als principis fundacionals de la Revolució del 1789. Ja venia d’abans. A França l'integrisme centralitzador haurà estat successivament monàrquic, revolucionari, bonapartista i republicà, amb una obstinació pròpia d'aquella neurona bloquejada, d'aquella

28 de maig 2021

D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà

Feia temps que no em venia tant de gust un bon havà Partagàs després d’esmorzar, a l’hora de llegir el diari. Devia ser pel panorama que tenia al voltant. L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l'esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure. La suma d’elements (el menjar, el panorama del voltant, la calma) crea una atmosfera de momentani paradís que no assolirien en cas de donar-se per separat. De vegades exagerem una

26 de maig 2021

Coses que em deia la vaca blanca camí de Sant Baldiri de la Taballera

Diumenge passat al Port de la Selva era la festa de Sant Baldiri gloriós i vam fer l’esplèndida caminada fins l’ermita de bosc de Sant Baldiri de la Taballera a la recerca d’alguna indulgència, A l’altura del Mas Puignau vam topar amb la vacada que hi pasturava en llibertat i vam acabar fent petar la xerrada amb els bòvids que s’hi avenien. Un banyut exemplar, de pelatge blanc quasi immaculat, em va donar conversa amb paraules que no m’esperava. Em va explicar que mengen de tot, contínuament, fins i tot dues vegades repetides, atès que els ruminants regurgiten per tornar a mastegar. Són herbívors que ho converteixen tot en carn. Porten penjat a cada orella el piercing de plàstic, les arracades dels cròtals com a sistema d'identificació amb número

17 de maig 2021

Súplica al cap de Creus perquè el vent hi faci més que nosaltres

Ahir vam fer un tomb a la punta del cap de Creus en companyia de dos biòlegs que l’estimen i el coneixen de prop: el figuerenc Josep M. Dacosta i el gironí Ponç Feliu, que ha estat regidor de Medi Ambient de la seva ciutat, director del Consorci del Ter i ara del Parc Natural del Cap de Creus. Posats en confiança sota el far que presideix l’indret, vaig cometre l’aparent sacrilegi de dir-los que espero veure aviat a aquest horitzó una altra mena de fars plantats al mar: els molins eòlics flotants. Serien la prova que algun govern s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves infraestructures per frenar-la, igual com abans van invertir massivament en autopistes, aeroports, ports “esportius” i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. El paper ho aguanta tot, sobretot el paper mullat. De moment només un tristíssim 0’48% de l’electricitat que cosumeix prové d’aerogeneradors. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un. Catalunya ha quedat

13 de maig 2021

La plaça Tetuan porta el nom indigne d’un punt negre històric

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona. Cada dia el nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté al nomenclàtor el record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1860 contra el territori dels marroquins. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans (la veracitat de la condició de voluntaris és discutible) em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans dimensions de Marià Fortuny, llargament subvencionada per lloar l’heroïcitat militar espanyola, tampoc no em sembla un honor digne de passar al nomenclàtor amb les dimensions d’aquesta plaça de Barcelona. La presa de la ciutat de Tetuan i els

11 de maig 2021

La Venus de casa que comparteixo amb el museu del Louvre

Arran dels viatges a Itàlia, vaig comprar a una llibreria el cartell de l'exposició Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590, muntada a Venècia el 1981. Reproduïa quasi a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels nombrosos ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs situats a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). Tal com correspon al manierisme del segle XVI, l'artista es va entretenir a pintar els detalls del luxós divan sobre el qual es troba la Venus, així com el drapejat del cortinatge de fons i un horitzó amb elements arquitectònics i paisatgístics. Vaig enrotllar

6 de maig 2021

Gran exposició “L’enigma iber”, una confessió d’ignorància

El prehistoriadors Josep M. Fullola i Francisco Gracia van tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a la visita d’ahir, però la mesura no va ser suficient. L'exposició “L’enigma iber” que acaba d’obrir el Museu d’Arqueologia de Catalunya sobre els nostres avantpassats damunt d’aquest territori pretén aprofitar els nous coneixements d’ençà l’anterior exposició “Els ibers, prínceps d’Occident” que va muntar CaixaForum tres dècades enrere amb el desplegament habitual. Malgrat l’exhibició de recursos a la magnífica mostra acabada d’obrir, amb quatre-cents objectes procedents de trenta museus, a la sortida la impressió és que estem més o menys on estàvem fa trenta anys. Encara no hem desxifrat la llengua escrita ibera ni altres aspectes

26 d’abr. 2021

L’estiu invencible d’Albert Camus a les ruïnes de la ciutat de Tipasa

La ciutat fenícia, romana i bizantina de Tipasa a la costa de l’actual Algèria no deu la seva anomenada a l’Antiguitat, sinó a unes pàgines d’Albert Camus, nascut i criat a aquell país abans de triomfar a París. Són a la seva narració curta de joventut “Noces a Tipasa”. L’indret es troba a setanta quilòmetres de la capital algeriana i Camus hi anava per les diades a la platja amb la colla d’amics. Deia l’escriptor a la narració publicada el 1937: “A la primavera els déus viuen a Tipasa i parlen al sol, entre l’aroma d’absentes, el mar cuirassat d’argent, el cel blau cru, les runes cobertes de flors i la llum a borbolls damunt les piles de pedres. Caminem a la recerca de l‘amor i el desig. No busquem

23 d’abr. 2021

Surt el meu nou llibre “Apologia de la curiositat”

Curbet Edicions acaba de publicar el meu nou llibre Apologia de la curiositat. L’art de meravellar-se cada dia una mica, el qual recull articles publicats en aquest blog des del 2012. La foto de la portada va ser feta al pati d’entrada del Museu Capitolí de Roma, davant del monumental fragment en marbre de l’estàtua de l’emperador Constantí (313-324 dC). El concepte de curiositat s’ha utilitzat al llarg del temps en sentits molts diversos, vist de vegades com una inclinació patològica de tafaneig, una passió inoportuna, un vici de mala educació. Altres vegades s’ha entès, amb criteri més afinat, com un estat mental efervescent, una força inseparable de l’impuls de comprendre, d’observar per desentranyar la naturalesa de les persones i les coses, fins arribar a creure que inclús les fantasies tenen de vegades alguna raó de ser. Aquest és l’esperit que he volgut projectar a una àmplia sèrie de temes diversos, des de la meva perspectiva personal. El text de la contraportada explica: “La gramàtica quotidiana de l’escriptura i l’exercici lliure de les predileccions imprimeixen a aquests

21 d’abr. 2021

La periodista Marcelle Padovani amb els ulls del primer cop, fins avui

La primera vegada que vaig anar a Roma durant la dècada dels 1970 em van impressionar moltes coses, però en especial dos personatges vistos en viu: el papa per raons òbvies d’escenografia vaticana i la periodista francesa Marcelle Padovani als acollidors salons de Stampa Estera, el centre de premsa estrangera on els corresponsals feien vida. Exercia de corresponsal a la capital italiana del setmanari Le Nouvel Observateur, que per a mi era com una altra bíblia, i per tant la tenia molt llegida abans de conèixer-la en persona. La figura del papa no admet comparacions, la de Marcelle Padovani tampoc. Nascuda el 1947 de família corsa, havia debutat alsetmanari L’Express abans de passar el

19 d’abr. 2021

Defensa sostinguda del pintor Masolino davant de Masaccio

Va ser mal vist que al meu llibre Ofici d’amant a Florència afirmés que m'agradava més el fresc d’Adam i Eva (foto adjunta) fet pel pintor Masolino al voltant del 1420 a la Capella Brancaci que no el famós de Masaccio sobre la mateixa parella situat a la paret del costat, contràriament al que sosté l’opinió acadèmica sobre la primacia del segon a aquesta “Capella Sixtina del primer Renaixement”, salvant les distàncies que es vulgui amb la del Vaticà. A la seva ressenya del llibre, Narcís Comadira va qualificar la meva opinió de "dervergonyida". Poc temps després es faria justícia a Masolino arran dels comentaris dedicats a la brillant restauració de la Capella Brancaci, la qual es va allargar molt més del previst, del 1983 al 1990, però que revelaria al capdavall un cromatisme inèdit dels frescos. El diari Le Monde va reconeixia que Masolino "surt engrandit de la prova de la restauració". Van aprofitar per esborrar les fulles de pàmpol sobrepintades damunt dels innocents sexes d'Adam i Eva, tant a la versió de Masolino com a la de Masaccio. El mural suposadament secundari de Masolino a la Capella Brancaci florentina presenta els dos

16 d’abr. 2021

La vida majestuosa però lànguida de les Drassanes barcelonines

Qualsevol capital europea que disposés d’un monument gòtic de les dimensions, la història i la ubicació de les Drassanes barcelonines ja l’hauria convertit en focus d’atracció internacional. Aquí no. Deu ser el destí de les institucions culturals gestionades per la Diputació de Barcelona: portar una vida econòmica assentada però sense gaire projecció. L’edifici creat a finals del segle XIII ocupa 19.000 metres quadrats, restaurats a preu fort durant les últimes dècades com a Museu Marítim. Es troba arran de mar, a un punt especialment freqüentat del final de la Rambla. Aquests dies es pot recórrer tot el recinte amb una calma desconeguda i espero que fugaç. Al costat de la incalculable col.lecció permanent, organitza exposicions temporals ben

14 d’abr. 2021

Mort i resurrecció del Frenasu, l’últim bar de carretera

Quan abandono l’autopista a la sortida Figueres-sud i supero amb un últim esforç la circumval.lació de la capital empordanesa, el trencant de la carretera cap a Llançà ofereix un afortunat paisatge d’hortes i sembrats amb barreres de xiprers contra la tramuntana, petits viaductes de reg, ferum de purins alguns dies, la via del tren de França i el genoll esgarrinxat del castell de Quermançó. El primer canvi de rasant obre la plana de Pedret i Marzà, migpartida per una recta inacabable d’asfalt on el cotxe s’embala tot sol. A aquesta recta s’hi va matar en accident de circulació el col.lega periodista

12 d’abr. 2021

Tulipes i “maatjes”, la primavera arriba també a Holanda

Holanda és una terra baixa atlàntica i deltaica, té la humitat enfonsada al caràcter, però quan arriba el bon temps coneix un esclat vital sense comparació. Els anys sense confinament pandèmic com ara, un milió de devots peregrinen de finals de març a finals de maig al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, on floreixen de cop set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent al llarg de trenta hectàrees de parterres. El cop de sang de les liliàcies provoca una autèntica il.luminació de fe en el paper social de les flors. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un dels indicadors subtils del grau de civilització de cada lloc. Els holandesos han convertit les flors en una demostració de força i de cultura, una altra exhibició del seu domini de la naturalesa. El segon gran moment primaveral del petit país plujós arriba amb l’aparició als carrers de les parades de “maatjes” o arengades noves marinades, engolides pels vianants allà mateix amb un estudiat moviment de suspensió per la cua amb els dits damunt la boca esbatanada, orientada delitosament cap al cel (com

10 d’abr. 2021

El déu Pan no va comparèixer ahir a la basílica barcelonina del Pi

Qualsevol concert musical en viu és per definició una font probable de sorpreses petites o grans, però el que vaig presenciar ahir sota la magnífica acústica de la nau gòtica de la basílica barcelonina del Pi supera l’expectativa. Amb el títol “Despertant instruments adormits”, era la cloenda de la campanya iniciada el 2017 pel músic Antoni Madueño per recuperar els instruments musicals representats en pedra a la monumental portalada romànica de Ripoll, així com les partitures medievals transcrites al seu scriptorium i a l’arxiu parroquial de Santa Maria del Pi.
El grup coral L’incantari estava acompanyat per instruments de l’època com la giga, la viola, l’harmònium portatiu, l’arpa, la rota (arpa-cítara), el corn, En canvi per qüestions pressupostàries ahir no va actuar l’habitual flauta de Pan. Probablement el primer instrument amb què l’home primitiu va fer música era una flauta de canya i la llegenda grega del déu Pan em

7 d’abr. 2021

Les suites per a cello de Bach i el perfil de la serra de l’Albera

Les famoses sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach mantenen una estreta relació amb el perfil de la serra de l’Albera, l’extrem del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. En tots dos casos l’aparent austeritat de recursos melòdics assoleix en realitat la bellesa i l’harmonia més alta. Enfront de la massa sonora de les grans simfonies i les grans orquestres, enfront dels cims més acreditats del Pirineu, el despullament instrumental de les suites per a cello de Bach i el perfil endolcit de l’Albera al moment d’entrar al mar representen una culminació, un do de pit, un prodigi palpitant. No depèn només de la partitura ni de les xifres orogràfiques. Hi ha moltíssimes versions disponibles d'aquestes suites i moltes muntanyes com l’Albera,

5 d’abr. 2021

Les bunyetes de Pasqua, com la magdalena de Marcel Proust

Menjar bunyetes per Pasqua és una segregació de la memòria que durant la resta de l’any dorm entre la cendra. Equivalen més o menys als brunyols empordanesos de les mateixes dates, als crespells del Vallespir, Cadaqués i les Balears, a les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer i una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva meridional. Les bunyetes són úniques i exclusives. Van íntimament associades a l’emoció de l’airet de primavera, la suggestió de la flaire de la tarongina que incorporen, la noblesa del millor oli i el cruixent més dolç del flux de les estacions. Són la fibra íntima d’una festa. S’acostumaven a preparar durant les vigílies excitades de la celebració de la Pasqua, al final de les

1 d’abr. 2021

Tots hi serem al Port amb la desconeguda primavera

Ahir passejava pel moll de la riba al Port de la Selva i em va semblar percebre inesperadament un alè diferent a la galta, al clatell, al lòbul de l’orella. Acaba d’entrar la primavera amb dies rutilants capaços de contrapuntejar els grisos de l’hivern amb un luxe platejat que el canvi d’hora allarga, però asseguraria que la vibració que vaig sentir no responia només al tomb estacional del calendari. Procedia més aviat de l’atmosfera humana, la qual adoptava una densitat amable, més feta a la presència de l’altre, com si intuís la sortida de la penombra col.lectiva d’un túnel. Tothom anava amb mascareta, la campanya de vacunació acumula retards de gestió i això encara durarà. Aquell alè inesperadament diferent de l’aire era un fenomen tènue,

31 de març 2021

La burrícia no és patrimoni dels burros, al contrari

Per alguna remota i equivocada raó cultural es considera l’ase, burro o ruc (Equus asinus) menys elegant i més obtús que el cavall, però van protagonitzar al seu costat durant llargs segles la mobilitat i el transport. Abans de la màquina de vapor i la revolució industrial del segle XVIII, el ases (amb la seva femella, la somera) i els muls o matxos eren un vehicle corrent i formaven un autèntic exèrcit. Ara en subsisteixen alguns a les finques rurals com animals de companyia i vestigi de la noblesa de la raça. De tant en tan vaig a saludar l’afectuós amic Fidel (foto adjunta) i la seva parella Estrella que campen a la finca vinícola Can Torres, de Joan Carles Torres i Barbara Magugliani, al veïnat de Vilartolí de Sant Climent Sescebes. Molt a prop, entre Masarac i Rabós, la suïssa Denise Wirth en manté setze exemplars com a muntura per als BurroTrek,

29 de març 2021

Josep Pla no té Premi d’Honor, només carrers i places a tot el país

Si el nomenclàtor que bateja carrers i places de cada municipi no deixa de ser un termòmetre dels valors canviants de cada època, cal concloure que Josep Pla ha triomfat com a personatge públic, no només com un dels prosistes catalans més llegits. Avui l’escriptor té carrers al seu nom a Barcelona, Tarragona, Martorell, Tiana, Mataró, Sant Andreu de la Barca, el Masnou, Calafell, Porqueres, Cornellà de Terri, Anglès, Salt, Sarrià de Dalt, Santa Coloma de Farners, l’Armentera, Platja d’Aro, Sant Antoni de Calonge, Gironella, Caserras i Collbató. Té igualment avingudes que li han estat dedicades a Palafrugell, Lloret de Mar i Reus, així com passeigs a Puigcerdà, Besalú, Vilanova del Vallès, la Seu d’Urgell i Sant Julià de Vilatorta. I, finalment, té places a Girona, Parets del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Figueres. En canvi el Premi