Una amiga de Parma em va portar en algunes ocasions amb el seu cotxe fins els afores per sopar a l’osteria amb jardí I Tri Siochètt. Jo li ho havia demanat, per poder contemplar amb un cert deteniment el tramonto, la posta de sol, al paisatge de l’estimat poeta Attilio Bertolucci i també, si ella s’hi prestava, perquè me’n recités algun fragment amb l’accent italià de la Parma afrancesada que encara avui arrotonda le erre. El poderós riu Po ha modelat, ha compactat, ha construït materialment l’extensa pianura padana, la gran regió minifundista de gras regadiu, dintre de la qual es troba la bassa parmense, el paisatge retratat a la pel.lícula “Novecento” pel fill del poeta Attilio Bertolucci, el cineasta Bernardo Bertolucci. Però a mi m’interessava
la palpitació sobre el terreny del punt de vista del pare i de la meva acompanyant.
Intimar amb el paisatge, diluir-s’hi ni que sigui durant el temps d’un sopar amb sobretaula, em semblava inexcusable. La xarxa de ciutats mitjanes que fan la riquesa d’aquesta regió encara respecta la implantació dels romans sobre la Via Emília, al llarg de nuclis separats per un dia de marxa a peu: Piacenza, Parma, Reggio Emília, Mòdena, Bolonya, Imola, Forlì, Cesena, Rímini, Ferrara, Ravenna... Es van vertebrar damunt d'una pauta de punt d'etapa i ho continuen fent avui, a poca estona de tren o d’autopista, gràcies un policentrisme entès com a xarxa i no com a dispersió.
Aquesta regió d’Emília Romanya, amb capital a Bolonya i segona ciutat a Parma, és una de les més pròsperes d'Itàlia i d'Europa. No ha basat la riquesa en la gran indústria, sinó en empreses de dimensions limitades a ciutats petites i mitjanes, tot sovint vinculades a la fertilitat de la terra i la modernitat del sector agroalimentari.
La base de la fertilitat és el riu Po, l'espinada de la Itàlia del nord. Tot i així el Po no té una capital, no l'ha volguda mai. Cada municipi ha configurat la seva pròpia bassa, la seva comarca "baixa" marcada pel riu i les seves derivacions.
El Po és un gegant que s'ha sabut fer petit amb molta astúcia i ha repartit el seu poder sobre el terreny amb una bellíssima saviesa. La poesia d'Attilio Bertolucci està molt lligada a aquest paisatge, com també la meva admiració i els sopars amb l’amiga a l’osteria.
A l’hora del cafè, degudament corretto, va accedir a recitar-me lentament, arrotondandono le erre de manera espontània, el “Canto del pellegrino” d’Attilio, després d’haver presenciat mentre sopàvem tortelli d’erbette com el sol es ponia darrere un horitzó color de taronja sanguina, un sol poderós, indiferent, grandiloqüent com un rei de tragèdia. Encara sento l’amiga dient en veu baixa:
Bronzea notte che l’abbarbicato albero consuma
e il querulo ruscello secca e la pietra oscura;
notte che l’alba fa desiare e aspettare
a ll’immobile pellegrino preso la fonte consunta.
Se l’alba piove dal freddo sole,
dissepolto allucinato biancore,
Bronzea notte che l’abbarbicato albero consuma
e il querulo ruscello secca e la pietra oscura;
notte che l’alba fa desiare e aspettare
a ll’immobile pellegrino preso la fonte consunta.
Se l’alba piove dal freddo sole,
dissepolto allucinato biancore,
sul mio oscuro mattino con tenerezza,
o fiore ti saluta l’immobile pellegrino.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada