13 de febr. 2019

El miracle viscut de comprimir carn humana al metro de Tòquio

He comprovat amb els meus ulls de gaijin (estranger) que la riuada humana discorre al metro més concorregut del món amb un ímpetu calculat en detall. Em vaig dirigir a l'estació de Kita-senju per presenciar l'escena dels empleats encarregats d'empènyer els viatgers a les hores punta, aconseguir manu militari que es tanquin les portes i que el comboi pugui arrencar. Dubto molt que torni a veure mai més una torrentera humana canalitzada amb aquella precisió mentre els implicats, violentament embotits als vagons molt pitjor que les sardines, ho troben normal, acostumat,
inevitable. La sístole i la diàstole dels vagons de metro de la capital japonesa en el curt espai de trenta segons d’aturada a l’estació constitueix la demostració que la carn humana és perfectament comprimible. Els japonesos han ideat molts ginys tecnològics, però en alguns casos recorren al rude atavisme consistent a demostrar que on n'hi caben dos sempre n'hi caben tres, encara que sembli impossible.
A l'estació de Kita-senju la marea humana està garantida cada matí. M’hi havien enviat a escriure un reportatge i vaig avançar com un japonès més dintre de la tropa llançada. Em vaig integrar als rengles que coagulaven en pocs segons damunt les ratlles grogues pintades al terra de l'andana per indicar el punt on s'obririen les portes del vagó. Vaig esperar-ne l’arribada amb un posat indiferent, tot imitant el ciutadà que m'havia tocat al costat.
L'espera va durar molt poc, perquè a l'estació de Kita-senju hi arriba un comboi de metro cada quaranta-cinc segons a hores punta. El tren es va aturar i es van obrir les portes. Baixaven escassos viatgers, a aquella hora la riuada era unidireccional cap al centre. De sobte es produïa la part més arriscada de l'experiència. Cada cua de l'andana s'auto-catapultava sense miraments cap a la boca oberta del vagó, amb una força basada en l'empenta franca, sostinguda, recíproca, augmentativa i descarada, però practicada amb una conducta exemplar i una naturalitat desconcertant. Tothom empenyia tothom, però ningú ho feia de manera esbojarrada. Dissimulaven la brutalitat de la situació, la normalitzaven al màxim possible, feien veure que no els afectava.
L'encongiment del cos arribava a l'instant decisiu quan els de la cua de l'andana decidien que ja n'hi havia prou i que esperarien el metro següent per tal de ser empesos i no empenyedors. Aleshores aquests viatgers més delicats es veien driblats amb una àgil finta de cintura per l'últim reducte d'intrèpids, els més temeraris i perillosos, els més desesperats davant la perspectiva de fer tard a l'oficina. Es col.locaven damunt del llindar de la porta del vagó, dintre del qual no quedava espai per a ells. Eren la carn de canó per als empenyedors uniformats de la companyia –braçal, guants blancs i gorra de plat--, les víctimes propiciatòries, els més masegats.
Els empleats s'abraonaven sobre la part d’aquells cossos que impedien completar el tancament de les portes. Ho feien amb llicència per a qualsevol recurs de pressió, i si no per què t'hi ficaves. Si algun tors, maluc o cama d'usuari enxampat entre els dos batents de la porta es resistia a ser embotit cap a l'interior, hi acudien empleats de reforç.
Només quan el responsable enfilat dalt d'un tamboret observava que els seus subordinats havien enllestit, feia el senyal al conductor per arrencar. Qualsevol petit retard en l'operació de compressió de carn humana significava l'arribada de cinc-centes o mil persones més a l'andana i la corresponent dificultat d'anar-les evacuant amb allò que s'ha convingut anomenar normalitat al procel.lós metro de Tòquio.

0 comentaris:

Publica un comentari