El fabulós castell de Sant Ferran a la recerca d’un futur

Ahir em van entrevistar a Figueres arran del meu llibre La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Vaig tornar a recórrer la baluerna fronterera, la fortalesa militar més extensa d’Europa que no va servir mai de res davant les invasions franceses. Alguns intentem que serveixi en el futur per a usos ciutadans, com a patrimoni monumental de tots. La llarga estada de vuit anys de Tejero va tornar a donar al castell de Sant Ferran una imatge reticent, compensada a partir de 2003 per la creació del consorci tripartit de gestió (Estat, Generalitat, Ajuntament), el qual ha facilitat la visita pública i l’ús obert de les instal.lacions. Segons l’exalcalde Joan Armangué, “momés els ministeris de Defensa i de Cultura, i l’Ajuntament, hi han programat inversions de restauració i recuperació d’espais, imprescindibles per la preservació del principal valor de la fortalesa, el seu patrimoni arquitectònic”. Durant l’estada de Tejero la guarnició militar del castell ja era mínima. El 1964

A la Jonquera també s’hi va pel Museu Memorial de l’Exili

Quan passo per la Jonquera, procuro aturar-me al poble i fer el cop d’ull al Museu Memorial de l’Exili. Entre les seves parets sempre hi trobo algun renovat motiu d’interès, sobretot si hi coincideixo amb el conservador, l’historiador Miquel Serrano. Nascut i criat a la Jonquera, treballa al museu d’aquesta localitat fronterera des del moment d’obrir el 2008. Ha vist passar diferents directors (ara ho és Miquel Aguirre), però ell acumula prop de vint anys de coneixements sobre l'inaudit èxode massiu de 500.000 persones (meitat soldats, meitat civils) el gener i febrer de 1939 pel postos fronterers del Pirineu català, especialment la frontera degana de la Jonquera-el Pertús. El modern edifici del MUME manté múltiples interessos de visita, en ple carrer major que va veure passar aquell èxode: exposicions, col.lecció permanent, activitats escolars, biblioteca, sala d’actes, botiga, llibreria. Malgrat el conjunt d’actes, la principal iniciativa continua sent haver dedicat un centre especialitzat al fenomen de la Retirada de 1939 i totes les seves derivacions. A més a més, el MUME gestiona altres extensions de la xarxa de memòria històrica, 

Per Nadal fes fora un immigrant, és tradició

L'oposició veïnal d'alguns badalonins mobilitzats al carrer ha impedit aquesta setmana que una part dels 400 immigrants irregulars desallotjats de l’antic Institut B9 del barri de Sant Roc fossin instal.lats provisionalment per entitats socials a la veïna parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i una altra part al centre d’acollida buit de Can Bofí Vell, mentre es gestiona el reallotjament o l’expulsió del país. Uns 200 immigrants es van aixoplugar aleshores sota el pont de la carretera C-31, al límit entre Badalona i Sant Adrià. L’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol (PP), ha rebutjat tota assistència municipal: “No premiarem la

Quim Español, el Virgili de la recent i ressonant novel.la “Virgil”

L’última novel.la de l'autor gironí Quim Español, titulada Virgil, ha rebut una acollida ressonant als mitjans de premsa majoritaris. De seguida ha estat nominada finalista als premis Omnium i Finestres de novel.la de l’any. S’ho mereix. Ambientada a l’actual guerra d’Ucraïna, planteja el dilema moral d’un metge fins aleshores pacifista. La trama argumental es veu marcada per l’habilitat narrativa ben construïda i l’estil pulcrament cisellat de l’autor, que per alguna cosa és també arquitecte i poeta. Només hi he trobat una objecció, sens dubte modestíssima i agosarada: la fe dominant en el gènere de novel.la per donar sentit a la construcció d’una història quasi real damunt l’obrador del taller mental de l’autor. És clar, jo procedeixo del

Que tornin les escultures romàniques espoliades amb vilesa

El principal escultor de l’art romànic va ser el segle XII un personatge anònim conegut com a Mestre de Cabestany, el qual va treballar de Catalunya fins la Toscana. La seva obra mestra és la gran portalada esculpida amb escenes bíbliques del monestir de Sant Pere de Rodes, comparada en importància mundial a les pintures de Sant Climent de Taüll. Amb la diferència que aquestes últimes van ser salvades i es contemplen al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i les escultures de Sant Pere de Rodes van passar a mans particulars, arrancades per furtius quan el monestir va plegar el 1835. Es coneix l’estat originari de la portalada i també els actuals propietaris de les peces espoliades. S’han proposat sense èxit diverses reconstruccions,

Restaurants com el Tramonti mereixen un funeral a la seva altura

Restaurants en neixen i moren cada dia, però el Tramonti de la Diagonal núm. 501 de Barcelona ens oferia la millor cuina italiana des de l’any 1980. Ahir dimecres vam voler acomiadar-lo, abans que no tanqui definitivament el dia 31, de manera que hi vaig menjar l’última de les seves minestrone hivernals capaces de ressuscitar un mort, uns maccheroni alla trasteverina immortals i de postres un zambaione torinese caldo que es farà enyorar. Ens va atendre l’Ana Lombardo, que ha decidit tancar després de la recent mort dels dos altres germans que dirigien l’establiment: Franco a l’abril i Giuliano a l’octubre. L’Àngela Vinent, col.leccionista de mena, va demanar com a últim desig que li regalessin una de les magnífiques cartes impreses amb la llista de plats de la casa. L'Ana Lombardo ho va fer amablement, com sempre. Jo em vaig conformar amb el record rialler de la nostra sobretaula i amb tots els altres records de satisfacció acumulats entre les parets del Tramonti durant 45 anys al voltant de plats mítics i alhora tan quotidians de la incomparable cuina italiana, que la UNESCO acaba de declarar patrimoni immaterial de la humanitat, com si no ho sabéssim fa temps. Davant d'algunes

La música del doctor Jordi Roch i el silenci dels segles

Cada mes d’agost el doctor Jordi Roch, que ens acaba de deixar, s’instal.lava al Motel Empordà de Figueres amb la seva senyora, l’equip directiu de la Schubertiada de Vilabertran i els artistes internacionals i crítics musicals que invitava a aquest festival d’estiu de lied i música de cambra que ell havia fundat el 1993, després de dirigir durant cinc dècades Joventuts Musicals de Catalunya i d’Espanya. Era un savi amabilíssim. El dia de la foto adjunta se’m va acostar al menjador del Motel per dir-me que els seus fills li havien regalat el meu últim llibre i que la lectura li havia resultat tan entretinguda. Gràcies a ell, assistir als concerts de la Schubertíada de Vilabertran s’ha convertit en un tribut a les coses ben fetes. Des de 2016 comptava amb la

M'aturo al poblet de Sant Genís de Fontanes, en teoria pel romànic

Cadascú té les seves predileccions i quan pujo a Perpinyà m’agrada aturar-me al poblet residencial de Sant Genís de Fontanes, estacionar el cotxe i caminar plàcidament un parell o tres de carrers per reveure la llinda en marbre de Carrara del portal del monestir romànic, que ara és església parroquial. Es tracta de l’escultura romànica en baix relleu més antiga que es coneix amb la data inscrita a la pedra. La inscripció la situa l'any 24 del rei Robert II de França, per tant el 1019. El monestir va mantenir les propietats territorials durant llargs segles de feudalisme monàstic, el 1507 es va unir al de Montserrat i va plegar arran de la Revolució francesa de 1789. Com que els horaris francesos són particulars, encara que l’església sigui