Evocació de la nissaga familiar dels Guinness a Cadaqués

L’ermita de San Sebastià, enfilada a la muntanya del Pení de Cadaqués, és un dels punts més afortunats d’aquella costa. Va ser desamortitzada el segle XIX i posteriorment convertida en luxosa residència d’estiu per Jonathan Guinnes, un dels hereus de la marca cervesera irlandesa. El fet no revestiria més transcendència dintre del cabalós moviment immobiliari de la Costa Brava si l’actual hereu, el seu fill Sebastian Guinness, nascut el 1964, no obrís la finca al públic cada 20 de gener perquè els cadaquesencs hi puguin continuar celebrant el tradicional i concorregut aplec de Sant Sebastià amb sardanes, dinar a l’aire lliure i “patacades” (cançons tradicionals del municipi). Aquell dia Sebastian Guinnes es planta a l’entrada de la finca

El retorn de Sofia Loren no pot eclipsar la gran novel.la de partida

Als seus rumbosos 86 anys, Sofia Loren torna a la pantalla a la pel.lícula La vida al davant, que s’estrena aquests dies a Netflix. El paper és un autèntic bombó, un regal molt ben triat. Es tracta de la segona adaptació cinematogràfica de la gran novel.la del mateix títol, de l’autor francès Romain Gary, a la qual una prostituta retirada cria alguns nens immigrants del carrer al barri popular parisenc de Belleville, en especial Momo, que és qui porta al llibre la veu narradora amb una ingenuïtat i una oralitat infantils d’enorme destresa literària per part del novel.lista. La primera adaptació cinematogràfica va rebre l’Òscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa

Tothom parla amb un accent distintiu i de vegades discriminat

L’accent, la manera de pronunciar una mateixa frase varia ostensiblement dintre de cada idioma, de manera que un català reconeix a l’instant un lleidatà d’un gironí, ja no diguem un valencià d’un mallorquí. De la mateixa manera, un espanyol distingeix un andalús o un gallec per l’accent. Això mateix es dona a qualsevol idioma: a Anglaterra la classe alta parla amb un accent distintiu après a les escoles d’elit i les classes populars ho fa en l’argot cockney, igual que a França hi ha un autèntic abisme entre la fonètica del francès de París i el de Marsella, entre el nord i el sud. El problema comença

El menjar i les illes, gran literatura

El llibre El menjar i les illes, acabat de publicar pel periodista i escriptor mallorquí Andreu Manresa, no és només allò que suggereix el títol. Tampoc és només una recopilació d’articles apareguts prèviament a la premsa, ni tan sols una història crucial i viscuda dels canvis experimentats per la realitat a les Balears i Pitiüses. És una peça d’alta literatura, per damunt de qualsevol altra consideració temàtica. Una delícia literària, un elogi de la paraula inspirada, una culminació narrativa. Quan l’any 1925 Josep Pla va dedicar a la cuina catalana un parell de capítols del seu primer llibre Coses vistes, la descripció culinària no formava part dels temes literaris consagrats. Era més aviat una qüestió de mestresses de casa i receptaris pràctics, que ell va incorporar al cànon literari amb un segell personal. Posteriorment se n’ha produït una inflació, però també apareixen

En l’aspecte lingüístic, tots som fills de mare desconeguda

Els lingüistes no tenen cap dubte sobre l’origen comú de la majoria d’idiomes europeus i asiàtics, designats com a llengües indoeuropees. Tot seguit reconeixen ignorar per complet d’on procedeix aquesta arrel indoeuropea comuna, qui eren els indoeuropeus o com s’ho van fer per expandir la llengua mare. Indiquen per aproximació que el focus es devia trobar a la regió del Mar Caspi i el Mar Negre cap el quart mil.leni abans de la nostra era, abans de diversificar-se en múltiples direccions. Però sobre els indoeuropeus als quals devem l’arrel de l’idioma, no en sabem res. Més ben dit, sabem que no ho sabem, la qual cosa és una manera inicial de saber. Els lïngüistes han convingut que l’arrel indoeuropea es

Les muses de la inspiració: hola i adéu.

Les muses de la inspiració existeixen, i tant que existeixen! Són unes senyores una mica capricioses, venen i se’n van quan volen, sense normes, compromisos ni horaris. De vegades s’absenten una llarga temporada, en canvi a altres moments no saps com dir prou. Les muses de la inspiració són com les  meigas gallegues: “Haberlas haylas, y hay que saber besarlas”. Acollir-les afectuosament quan arriben i no amoïnar-se en excés quan fugen. Així, vista la seva volatilitat, val més no dependre’n gaire. Cadascú ha de fer  camí amb un cert grau d’independència de la companyia evanescent de les muses. En qualsevol feina, la creativitat està feta d’un 10% d’inspiració i un 90% de transpiració. La part més escarrassada és la

Els grans avets es moren en silenci, massa silenci

No parlo dels avets de viver, immolats en massa cada Nadal. Parlo dels boscos de grans avets que servien per construir el pal major de les naus de vela i les bigues de les cases més sòlides. Aquests només creixen en autèntiques illes biològiques de refugi, a les obagues humides de boscos mediterranis i balcànics. A Catalunya gaudim del bosc d’avets més al sud d’Europa, al Montseny. Els científics alerten que aquestes nobles coníferes estan reduint el creixement a tot arreu per culpa de les variacions climàtiques, la pujada de temperatures i les sequeres. Els avets d’aquí sempre havien nodrit llegendes i rondalles. Formen

El savi oriental Pep Vila mostra la seva collita del confinament

Aquest país disposa d’alguns autèntics savis orientals, autors d’una obra ingent desmarcada del circuit acadèmic i per tant arraconada. No els importa ser tractats de savis de poble pels ignorants altament qualificats. Fan una feina que acumula coneixements i pols a les lleixes de les biblioteques comarcals. Alguns llegim els seus treballs com a pistes de valor incalculable, menystingudes per aquells que volen fer pagar als autors la independència personal i penjar-los l’etiqueta que consideren ominosa d’autodidactes. A un moment donat va semblar que la microhistòria coneixia una revifada acadèmica internacional. Es van editar

Homenatge al president republicà Azaña, amb reserves

La mesa del Congrés de Diputats té previst que la cambra reti un homenatge demà dimarts al president de la II República, Manuel Azaña, amb ocasió del 80 aniversari de la seva mort a l’exili de Montalban (França). És de justícia reconèixer les autoritats del sistema democràtic enderrocat per la Guerra Civil desencadenada per Franco, però no s’ha de confondre reconèixer amb santificar. El partit d’Azaña (Izquierda Republicana) només podia donar-li un suport minoritari, de manera que va practicar la cultura de coalició a contracor i el joc brut contra els seus aliats socialistes, majoritaris al govern. El president de la República designava la persona encarregada de formar i presidir

Nou espai verd de la plaça de les Glòries: mira’m i no em toquis

Ahir al matí feia un solet lluminós molt invitador, de manera que em vaig calçar la mascareta i, dintre de les possibilitats permeses per l’última normativa, vaig anar xino-xano a recórrer el nou parc batejat Gran Clariana a la barcelonina plaça de les Glòries, una tercera part de l’espai verd que hi està previst quan acabin les obres. La Gran Clariana, enllestida fa prop de dos anys, consisteix a un enorme cercle d’herba polida, de l’extensió d’un camp de futbol, amb els accessos previstos per als usuaris. Aquests accessos no s’han obert mai. Una amable empleada vestida amb l’armilla d’Informadora em va notificar que primer va ser perquè l’herba pogués arrelar. Un cop arrelada i visiblement ufana, va afegir que les associacions de veïns s’han

Presentació de “Cuines amagades”: un elogi de la sociabilitat

El director de l’editorial Cossetània Pep Olivé, Àngela Vinent, la cuinera Ada Parellada i jo mateix vam presentar ahir al magnífic espai de la Llibreria Ona el nostre llibre Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Els mercats sempre han estat un espai de sociabilitat. Aquest llibre i la seva presentació pública d’ahir volien ser també un elogi de la sociabilitat. En les condicions actuals representàvem tots plegats un acte d’esperança: tant el públic assistent com els autors, la presentadora, l'editor i la llibreria que ens acollia. Vaig dir que hem de lluitar per la salut de tots, però també per l’alegria de tots. Amb les mesures temporals de seguretat sanitària que convingui, no hem de perdre la valoració de la

La tardor és una de les estacions més vitals, diguin el que diguin

Pretenen adjudicar a la tardor una imatge melangiosa i crepuscular, quan en realitat ofereix moments d’una vitalitat culminant, envernissats per la llum licorosa que queda després de la verema. Plou una mica més, apareixen els millors bolets, el raïm, les figues, els plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades s’hi està millor que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de la tardor com un decandiment ni un presagi cendrós i refredat, ni tan sols amb la mascareta posada i la mobilitat limitada. M’estimula igual que les altres estacions a fer i a sentir les coses pròpies del moment. No li veig cap metàfora de la decadència, sinó més aviat del gaudi de la

Nuesa i grandesa de platja lliure de Garbet

Mantinc una vella inclinació per anar a la platja també a la tardor, per exemple aquesta de Garbet, entre Llançà i Colera. El baixador del tren es troba fora de servei i “corpore in sepulto”, tota la resta és plena de vida. La platja de Garbet sempre ha estat vista i utilitzada com un espai lliure, sense més impost de luxe que el de la naturalesa verge i gratuïta. La muntanya del Puig d’Esquers s’eixampla fins el mar i la vall, entapissada de feixes de vinya, forma la badia barrada pel terraplè de la via del tren de França. A la platja de còdols i pedrigolet, perfumada per la farigola, cada onada sembla emetre un miol de tendresa. Hi havia el càmping Garbet i un xiringuito obert l’any 1948 per

“La religió és una cosa bàsicament dolenta, cal reduir-la al mínim”

No és freqüent llegir al diari La Vanguardia un titular a tota pàgina que diu: “La religió és una cosa bàsicament dolenta; cal reduir-la al mínim”. La formulava l’altre dia el novel.lista Eduardo Mendoza arran de la publicació del seu últim llibre Las barbas del profeta i hauria estat impensable fa escasses dècades convertir-la en un titular de cap diari d’aquí. Reflecteix un ràpid canvi de la mentalitat social. La religió no ha estat mai una qüestió només espiritual ni una opció totalment lliure, sinó un element d’identificació d’aquells que s’adscriuen a cadascuna d'elles i un instrument de domini per part de les seves jerarquies. Fa alguns segles --no gaires-- les anomenades guerres de religió o guerres santes causaven extenses i persistents matances. Fa algunes

Avui divendres la Bisbal d’Empordà recorda el secretari de Gardel

Avui divendres a les 20h al Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà m’han demanat de pronunciar la conferència “Carlos Gardel i Josep Plaja, aquella febre del tango” sobre el secretari del cantant argentí durant els últims mesos de la seva vida a Nova York, arran dels actes d’homenatge organitzats en record d’aquest bisbalenc i de la col.locació d’una placa commemorativa al seu domicili. A més de la conferència i la inauguració de la placa, el programa inclou demà ballada de tangos i projeccions d’un documental sobre Plaja i de la pel.lícula de Gardel “Cuesta abajo”, a la qual apareix com a figurant. Josep Plaja Gasch (1900-1981) treballava el 1934 com a traductor als estudis

No m’ha molestat mai viure a un barri amb xinesos

Anys enrere els xinesos només disposaven a Barcelona de comptats restaurants de cuina del seu país. Tot seguit van començar a obrir botigues de roba barata a l’engròs al carrer Trafalgar. A partir d’allí s’han anat expandint per tot el barri de Fort Pienc i el Passeig de Sant Joan, al llarg de la Dreta de l’Eixample. Al meu barri n’estic voltat i això no m’ha molestat mai. Ara tenen bars, restaurants, supermercats, basars, botigues d’electrònica, perruqueries i gabinets de manicura (allò del “final feliç” es va estroncar amb rapidesa), oficines immobiliàries i tota mena de negocis. Una nova generació de xinesos i xineses joves, probablement criats aquí, han obert els seus bars de trobada. Abans representaven un exotisme, ara una comunitat barcelonina més. La proliferació pot cridar l’atenció, però la convivència s’ha revelat absolutament normal. En una ocasió un veí de tota la vida em va dir que havíem de signar una petició a l’Ajuntament perquè s’impedís la seva concentració a un sol barri, atès que

La reina Elionor d’Aquitània sempre es va dir d’Aquitània

El premi Planeta acaba de recaure en una autora supervendes de la casa, Eva García Sáenz, per un llibre sobre la reina Elionor d’Aquitània, la vida de la qual és una autèntica novel.la sense necessitat de ficció. L’editorial ha jugat sobre segur, potser amb reverència afegida a l’actual hereva de la corona espanyola, Elionor de Borbó Ortiz. El rei francès Lluís VII va cometre l’error de repudiar la muller Elionor d’Aquitània l’any 1152. Al ducat d’Aquitània (amb centre a l’actiu port de Bordeus) les dones de la noblesa tenien el dret d’heretar i administrar propietats, de manera que el pare d’Elionor havia especificat al testament que el ducat que pertocava a la seva filla només podia ser heretat pels fills d’aquesta, sense veure’s incorporat per cap concepte al domini reial francès. El matrimoni d’Elionor d’Aquitània amb Lluís VII va durar cinc anys. Dos mesos després de divorciar-se, Elionor va contraure noves noces amb el segon

Llum i glòria del Canigó, una vitalitat anímica

La llum jubilar de tramuntana és la que fa aparèixer el Canigó a l’horitzó alguns dies selectes, amb el dibuix enllustrat de les coses. La claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fan revenir les fonts del desig i el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots per tal de creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A

El tren més desgraciat de tots

Semblava difícil que hi hagués una línia de tren més desgraciada que la de Barcelona a Vic, Ripoll, Puigcerdà i el seu enllaç amb França a l’estació de la Tor de Querol. Encara avui un tren regional de Barcelona a Puigcerdà inverteix el mateix temps de trajecte que un AVE de Madrid a Sevilla. Però n’hi ha una de pitjor. La línia dels Ferrocarrils de la Generalitat entre Balaguer i la Pobla de Segur acaba de restablir el servei després de vuit mesos aturada pels efectes del temporal Glòria del gener passat. Aquesta línia de la Noguera Pallaresa va obrir al trànsit l’any 1924 el tram de 26 quilòmetres entre Lleida i Balaguer, però

La vinya més petita de Catalunya a cala Jóncols

La llongada de Roses fins al cap de Creus ofereix una fesomia més dolça perquè es troba arredossada de la tramuntana i altres vents del golf de Lleó. Hi sobresurt la subpenínsula del cap Norfeu quan s’endinsa al mar amb una bellesa grega. El solitari Hotel Cala Jòncols va obrir el 1965 de la mà de propietaris italians al costat de l’antiga barraca de pescadors. Quatre anys més tard van arribar d’Andalusia per treballar-hi el matrimoni de Pepe Gómez i Rosario Fernández. L’hotel va plegar deu anys després i la temporada següent el van reobrir Pepe i Rosario, pares dels actuals responsables Michael i Juanma Gómez, i avis d’Alexis i Alícia que també hi treballen. Tenien hort, criaven conills, gallines i porcs, pescaven, collien les olives per fer oli i extreien