9 de des. 2020

En la mort de l’historiador Jordi Nadal Oller, l’home del “fracaso”

Ahir va morir l’historiador de l’economia Jordi Nadal Oller. De l’abundant literatura sobre la matèria, sobresurt amb llum pròpia un tractat desproveït d’intencions divulgatives però carregat de claus d’interpretació, les quals assenyalen amb el dit sense timidesa. No té res d’un manual ni resulta de fàcil lectura, però porta catorze edicions des del 1975, inclús una de butxaca el 2009. Es tracta del cèlebre títol El fracaso de la revolución industrial en España 1814-1913, del professor Jordi Nadal Oller. L’obra, a bastament citada i coneguda col.loquialment dintre del seu ram com “el fracaso” a seques, va néixer de l’encàrrec del professor Carlo M. Cipolla d’escriure el volum sobre Espanya de la col.leció britànica The

La mala sort històrica de l'Estació de França, fins avui

L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va tenir lloc en plena dictadura de Primo de Rivera, la qual cosa revestiria conseqüències. Si la primera Exposició Universal del 1888 havia servit per urbanitzar el sector de la Ciutadella, la segona del 1929 se centraria al mateix objectiu a la muntanya de Montjuïc, entre d’altres obres urbanes com la construcció de la nova Estació de França al lloc de l’antiga. El desplegament de l’estil arquitectònic modernista i els primers balbuceigs del noucentista donarien a les noves edificacions de l’Exposició del 1929 un aspecte historicista conceptualment caduc, en contrast amb les avantguardes europees del moment, representades

7 de des. 2020

La peripècia i els dibuixos reanimats de Josep Bartolí al cinema

Ahir diumenge vaig anar a veure la pel.lícula Josep, basada en la vida i els dibuixos del soldat republicà Josep Bartolí Guiu (Barcelona 1910 - Nova York 1995) quan es trobava tancat el 1939 als camps de concentració francesos d’Argelers i Rivesaltes. La peripècia de Bartolí ja era coneguda (el 1989 va fer donació d'una part dels seus dibuixos a l’Arxiu Històric de Barcelona i el 1990 es va editar el llibre Conversa amb Bartolí, de Jaume Cañameras), però convertir-la ara en biopic internacional de dibuixos animats ha estat una iniciativa de ressò modernitzat, reanimat. Més de

5 de des. 2020

Plega la boutique Carlane de Perpinyà, no plega l’amistat

Durant una colla d’anys vaig travessar amb freqüència la plaça de la catedral de Perpinyà per diverses raons, entre les quals no hi figurava entrar al temple. Si era de nit i les botigues ja havien tancat, hi anava per sentir els meus passos i la remor de l’aigua d’una de les fonts més “italianes” d’aquest país, feta d'un marbre rosat gairebé carnal. Durant el dia la travessava per anar al restaurant Saint-Jean de la cantonada, per fer una ullada a la floristeria o a la llibreria d’ocasió i, sobretot, per treure el cap a la Boutique Carlane i saludar les germanes Irene Rieu i Margaret Morillas, l’amabilitat de

4 de des. 2020

L’Expo Universal de Barcelona del 1888, poc universal però decisiva

L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i totes les seves derivacions ciutadanes haurien estat impensables sense l’arribada del tren de França deu anys abans. La batalla de l’alcalde Rius i Taulet per organitzar-la va arrencar amb el seu viatge d‘un mes de durada a Madrid, durant la qual va remoure cel i terra als ministeris i entre els diputats i senadors per assegurar la implicació del govern. Després d’aquella estada, totes les obres de construcció es van enllestir en poc més d’un any, dintre d’una cursa contra rellotge que convertiria Barcelona en una “ciutat de bojos”. L’Exposició va obrir al públic el 8 d’abril. Durant el dinar

2 de des. 2020

Cervellets arrebossats, vici sentimental de l’art de la cuina

El paladar té la seva memòria il.lusionada i a mi em continuen agradant amb deliri els cervellets de xai arrebossats, que abans les mares cuinaven amb freqüència pel poder alimentari que ofereixen i que ara s’han de buscar amb lupa a alguns establiments més o menys recòndits. El restaurant Vilaró (davant el mercat de Sant Antoni, amb cuina oberta per esmozar des de les 8h del matí) ostenta la palma per veterania i perseverança, però encara m’agraden més els cervellets que ofereix de manera fixa a la pissarra que fa funció de carta el restaurant Portolés (Diputació cantonada Roger de Flor), regentat per Antoni Catalán Portolés, successor del germà Isidre, assassinat per un atracador a la barra d’aquest establiment el 6 de maig del 1983, als 29 anys. El secret es troba a l’arrebossat, com més lleuger millor, que al Portolés encerten de

30 de nov. 2020

Una envernissada per reobrir la llibreria més antiga de París

Dissabte passat va tornar a obrir la llibreria Delamain, la més antiga de París en activitat (inaugurada l’any 1708), després de dos mesos de tancament per restauració de les impressionants prestatgeries de dos pisos en roure massís. A part de la més antiga, també és la més cèntrica. Es troba davant la Comédie Française i el jardí amagat de la la Place Royale, a la planta baixa del gran edifici en cantonada que ocupa l’Hotel du Louvre. Tot l’immoble va se comprat el 2013 per un fons d’inversions de Qatar, la qual cosa va fer trontollar el contracte de lloguer, salvat in extremis per la incorporació de l’establiment a l’imperi de l’editorial Gallimard. Malgrat les seves dimensions reduïdes, disposa al segon pis d’un fons de llibres antics. A la

28 de nov. 2020

Defensa sentimental dels pubs britànics, ara que n’havia après

El popular bar de la cantonada a ciutats i pobles britànics és una tradició que creia solidíssima. La primera cosa que vaig intentar acomplir en arribar fa molts anys de visita debutant a Londres va ser prendre una cervesa “bitter” o “ale” a un pub. Va resultar ser el desig més complicat de tots i em va fer entendre la diferència cultural que ens separava. La lliura esterlina encara tenia 20 xelins i 240 penics, no els prosaics 100 penics imposats per la decimalització posterior. Encara es media i es pesava a la manera imperial en iardes, peus, pintes, unces i galons (el sistema mètric decimal no s’hi imposaria fins el 1995). Quan el pub era d’alcohol “licensed” no era l’hora, i viceversa. No me n’hauria sortit sense l’ajuda samaritana d’un resident, el qual va aconseguir amb total comoditat que ens servissin la cervesa que fins aleshores m’havia resultat inaccessible malgrat tots els meus intents. La regulació alcohòlica i els estranyíssims horaris legals dels pubs es van mantenir fins el 2005. Vaig assentar una certa predilecció pel pastís de carn (el fish and chips se'm va resistir més) del pub Hog in the Pound perquè em queia a la

26 de nov. 2020

La titànica estació de Portbou cau en una profunda languidesa

Portbou va ser una estació de tren abans que un poble, nascut de la decisió governamental de fer passar per aquí la nova línia ferroviària de connexió amb França, inaugurada el 1878. Va caldre construir l'esplanada artificial de l’estació damunt la cala de Portbou, a un indret on no hi havia un pam de terreny pla, llevat de la platja. El 1930 arribava als 4.000 habitants, quan encara englobava la població veïna de Colera. A partir d’aquell moment començaria la davallada. Ara ja fa temps que es troba molt per sota del “llindar psicològic”, amb 1.302 censats. L’època daurada dels duaners i transitaris va fer que nasquessin entre les noves famílies de Portbou

24 de nov. 2020

Passadís del metro a Passeig de Gràcia, escarni del transport públic

 

El passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona es a l’estació de Passeig de Gràcia. Va ser instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat de quatre plantes, construït en concessió de terreny públic. La llargada de 260 metres d’aquest passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver adoptat la línia recta més lògica, en comptes de rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing des del 1967, com es va fer en perjudici dels usuaris molt més nombrosos del transport públic. Van preferir construir un corredor el doble de llarg del

20 de nov. 2020

No hi puc fer més, enyoro molt Roma i la vista del Janícul

Els llatins sempre tindrem dues pàtries: la nostra i Roma. Fa molts mesos que enyoro poder anar-hi com de costum i, només d’arribar, agafar l’autobús que puja al Janícul. No forma part dels set turons fundacionals de la ciutat, però se’l considera el vuitè perquè s’ha convertit en més concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. El mèrit no es deu només al fet d'acollir el templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques. Tampoc no és per l’afortunat parc públic de la

18 de nov. 2020

Evocació de la nissaga familiar dels Guinness a Cadaqués

L’ermita de San Sebastià, enfilada a la muntanya del Pení de Cadaqués, és un dels punts més afortunats d’aquella costa. Va ser desamortitzada el segle XIX i posteriorment convertida en luxosa residència d’estiu per Jonathan Guinnes, un dels hereus de la marca cervesera irlandesa. El fet no revestiria més transcendència dintre del cabalós moviment immobiliari de la Costa Brava si l’actual hereu, el seu fill Sebastian Guinness, nascut el 1964, no obrís la finca al públic cada 20 de gener perquè els cadaquesencs hi puguin continuar celebrant el tradicional i concorregut aplec de Sant Sebastià amb sardanes, dinar a l’aire lliure i “patacades” (cançons tradicionals del municipi). Aquell dia Sebastian Guinnes es planta a l’entrada de la finca

16 de nov. 2020

El retorn de Sofia Loren no pot eclipsar la gran novel.la de partida

Als seus rumbosos 86 anys, Sofia Loren torna a la pantalla a la pel.lícula La vida al davant, que s’estrena aquests dies a Netflix. El paper és un autèntic bombó, un regal molt ben triat. Es tracta de la segona adaptació cinematogràfica de la gran novel.la del mateix títol, de l’autor francès Romain Gary, a la qual una prostituta retirada cria alguns nens immigrants del carrer al barri popular parisenc de Belleville, en especial Momo, que és qui porta al llibre la veu narradora amb una ingenuïtat i una oralitat infantils d’enorme destresa literària per part del novel.lista. La primera adaptació cinematogràfica va rebre l’Òscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa

13 de nov. 2020

Tothom parla amb un accent distintiu i de vegades discriminat

L’accent, la manera de pronunciar una mateixa frase varia ostensiblement dintre de cada idioma, de manera que un català reconeix a l’instant un lleidatà d’un gironí, ja no diguem un valencià d’un mallorquí. De la mateixa manera, un espanyol distingeix un andalús o un gallec per l’accent. Això mateix es dona a qualsevol idioma: a Anglaterra la classe alta parla amb un accent distintiu après a les escoles d’elit i les classes populars ho fa en l’argot cockney, igual que a França hi ha un autèntic abisme entre la fonètica del francès de París i el de Marsella, entre el nord i el sud. El problema comença

12 de nov. 2020

El menjar i les illes, gran literatura

El llibre El menjar i les illes, acabat de publicar pel periodista i escriptor mallorquí Andreu Manresa, no és només allò que suggereix el títol. Tampoc és només una recopilació d’articles apareguts prèviament a la premsa, ni tan sols una història crucial i viscuda dels canvis experimentats per la realitat a les Balears i Pitiüses. És una peça d’alta literatura, per damunt de qualsevol altra consideració temàtica. Una delícia literària, un elogi de la paraula inspirada, una culminació narrativa. Quan l’any 1925 Josep Pla va dedicar a la cuina catalana un parell de capítols del seu primer llibre Coses vistes, la descripció culinària no formava part dels temes literaris consagrats. Era més aviat una qüestió de mestresses de casa i receptaris pràctics, que ell va incorporar al cànon literari amb un segell personal. Posteriorment se n’ha produït una inflació, però també apareixen grans

11 de nov. 2020

En l’aspecte lingüístic, tots som fills de mare desconeguda

Els lingüistes no tenen cap dubte sobre l’origen comú de la majoria d’idiomes europeus i asiàtics, designats com a llengües indoeuropees. Tot seguit reconeixen ignorar per complet d’on procedeix aquesta arrel indoeuropea comuna, qui eren els indoeuropeus o com s’ho van fer per expandir la llengua mare. Indiquen per aproximació que el focus es devia trobar a la regió del Mar Caspi i el Mar Negre cap el quart mil.leni abans de la nostra era, abans de diversificar-se en múltiples direccions. Però sobre els indoeuropeus als quals devem l’arrel de l’idioma, no en sabem res. Més ben dit, sabem que no ho sabem, la qual cosa és una manera inicial de saber. Els lïngüistes han convingut que l’arrel indoeuropea es

9 de nov. 2020

Les muses de la inspiració: hola i adéu.

Les muses de la inspiració existeixen, i tant que existeixen! Són unes senyores una mica capricioses, venen i se’n van quan volen, sense normes, compromisos ni horaris. De vegades s’absenten una llarga temporada, en canvi a altres moments no saps com dir prou. Les muses de la inspiració són com les  meigas gallegues: “Haberlas haylas, y hay que saber besarlas”. Acollir-les afectuosament quan arriben i no amoïnar-se en excés quan fugen. Així, vista la seva volatilitat, val més no dependre’n gaire. Cadascú ha de fer  camí amb un cert grau d’independència de la companyia evanescent de les muses. En qualsevol feina, la creativitat està feta d’un 10% d’inspiració i un 90% de transpiració. La part més escarrassada és la

6 de nov. 2020

Els grans avets es moren en silenci, massa silenci

No parlo dels avets de viver, immolats en massa cada Nadal. Parlo dels boscos de grans avets que servien per construir el pal major de les naus de vela i les bigues de les cases més sòlides. Aquests només creixen en autèntiques illes biològiques de refugi, a les obagues humides de boscos mediterranis i balcànics. A Catalunya gaudim del bosc d’avets més al sud d’Europa, al Montseny. Els científics alerten que aquestes nobles coníferes estan reduint el creixement a tot arreu per culpa de les variacions climàtiques, la pujada de temperatures i les sequeres. Els avets d’aquí sempre havien nodrit llegendes i rondalles. Formen

4 de nov. 2020

El savi oriental Pep Vila mostra la seva collita del confinament

Aquest país disposa d’alguns autèntics savis orientals, autors d’una obra ingent desmarcada del circuit acadèmic i per tant arraconada. No els importa ser tractats de savis de poble pels ignorants altament qualificats. Fan una feina que acumula coneixements i pols a les lleixes de les biblioteques comarcals. Alguns llegim els seus treballs com a pistes de valor incalculable, menystingudes per aquells que volen fer pagar als autors la independència personal i penjar-los l’etiqueta que consideren ominosa d’autodidactes. A un moment donat va semblar que la microhistòria coneixia una revifada acadèmica internacional. Es van editar

2 de nov. 2020

Homenatge al president republicà Azaña, amb reserves

La mesa del Congrés de Diputats té previst que la cambra reti un homenatge demà dimarts al president de la II República, Manuel Azaña, amb ocasió del 80 aniversari de la seva mort a l’exili de Montalban (França). És de justícia reconèixer les autoritats del sistema democràtic enderrocat per la Guerra Civil desencadenada per Franco, però no s’ha de confondre reconèixer amb santificar. El partit d’Azaña (Izquierda Republicana) només podia donar-li un suport minoritari, de manera que va practicar la cultura de coalició a contracor i el joc brut contra els seus aliats socialistes, majoritaris al govern. El president de la República designava la persona encarregada de formar i presidir