Una qualitat que li manca a Messi

La xicota intermitent de sempre de Lionel Messi, Antonella Rocuzzo, amb qui es coneixen des de que eren petits a Rosario, ha confirmat al seu Twitter que esperen un bebè i que s’instal.larà a Barcelona per tenir-lo. Un amic de la parella ha declarat que al moment mateix de néixer els pares pensen fer-lo soci del Newell’s, el club de la ciutat natal on Messi va jugar fins els tretze anys, quan va fitxar pel Barça com a infantil per 57.000 € l’any, un lloc de treball per al pare i un tractament mèdic hormonal de creixement de 2.000 € que cap club argentí no volia pagar. Des de l’última actualització del seu contracte Messi cobra 31 milions d’euros l’any (menys 40 % d’impostos), és a dir,

La temptació lasciva dels "cannoli" sicilians

 Els canalons dolços o cannoli són una temptació lasciva a qualsevol cafeteria siciliana. No resulten fàcils de menjar, en el sentit mecànic de l'acte. Servits en un plat, cal trencar amb el ganivet el cilindre de galeta sense esclafar el farciment i incórrer com a conseqüència en el perill d'esquitxada de ricotta. Si s'adopta el costum de menjar el cannolo amb els dits, de peu dret a la barra de la cafeteria, el petit tovalló de paper amb el qual els ofereixen no arriba a absorbir la ricotta que sobreïx del canut ni preserva tampoc del sucre en pols del revestiment, el qual acaba fatalment enfarinant

La ciutat que no s’assembla a cap altra

"Totes les ciutats del món s'assemblen més o menys i aquesta no s'assembla a cap altra. Cada vegada que l'he tornada a veure, després de llargues absències, ha estat una nova sorpresa als meus ulls. A mida que avança la meva edat, que augmenten els meus coneixements i que tinc més comparacions per fer, hi descobreixo més singularitats i més belleses". 

Carlo Goldoni: Memòries del senyor Goldoni per servir la història de la seva vida i del teatre (1791).

Els grecs i nosaltres en un moment crític

Tot el problema és que els grecs van votar “malament” i no van donar majoria parlamentària als partits favorables al rescat draconià imposat per l’aliança dels mercats financers amb les institucions públiques elegides. Ara hauran de repetir la feina i, si no canvien, la sortida més o menys forçada de Grècia de la zona euro representaria no només una crisi encara més brutal per a ells, sinó un fracàs de la Unió Europea que posa en qüestió la seva existència. Els grecs de l’antiguitat van ser els creadors de la idea de democràcia, els grecs d’avui potser en seran els enterradors. Van ser els iniciadors d’una embrionària idea europea i ara potser

El sud no sempre és a baix

A quasi tot arreu el sud apareix com la regió més endarrerida, tòpica, irredenta i despentinada, per no dir ociosa i deprimida, en relació amb la racionalitat dels nords industriosos i endreçats. Això potser era així als països llatins i al big south dels Estat Units, però passa exactament a l’inrevés al país més poblat, desenvolupat i culte d’Europa occidental. A Alemanya les regions riques són les del sud (Baviera, Baden-Württemberg), mentre que les del nord són les més extenses i empobrides per la crisi (Rin del Nord-Westfàlia, la conca del Ruhr). Sempre hi ha un sud, però no sempre es troba a la part

Al paisatge li convé una mica de dinamita

La restauració del paratge on s’aixecava l’avui enderrocat Club Mediterranée del Cap de Creus ha estat seleccionada per als pròxims premis FAD d’arquitectura com a mostra exemplar del fet que enderrocar i restaurar pot resultar tan noble, constructiu i necessari com edificar. La història universal de l’urbanisme en qualsevol de les seves modalitats s’ha fet sovint sobre les ruïnes de l’etapa anterior, en una "destrucció constructiva", un canvi permanent de l’escenari de vida sense el qual encara ens trobaríem a l’era de les cavernes. La Barcelona d’avui, per posar un cas, seria difícilment transitable sense la quantitat de dinamita abocada tot just la primera dècada

Elogi orgullós de les sardines

Sempre que veig sardines als restaurants de confiança en demano, com en aquesta foto a la terrassa dels Templiers de Cotlliure. Sóc un amant devot d’aquest peix, el qual només té el defecte de ser barat i, arran d’això, menystingut per alguns. Quan les altes virtuts van associades a la modèstia es cotitzen menys, queden reservades als que sabem apreciar la grandesa de les petites coses sense necessitat de modes o glamours del provincianisme internacional. 

Sóc un entusiasta de les sardines i dels restaurants cada vegada més escassos que ofereixen aquest peix suposadament pobre. El  restaurant El Dofí de Tamariu va ampliar i emmarcar a les seves parets un article meu al qual lloava les sardines que aquest establiment serveix arran de la sorra. L’article  ja ha desaparegut de les parets del Dofí tamariuenc, és el moment de tornar a escriure sobre els locals que serveixen sardines.
La sardina s'ha vist expulsada per pobre de molts restaurants, fins i tot dels especialitzats en peix, més exactament en peix car. A l’estiu acostuma a aparèixer a la porta del restaurant Can Costa del passeig de Borbó, a la Barceloneta, una pissarra que proclama "Hi ha sardines" com una notícia digna de ser anunciada, un fet excepcional, un acte de justícia, quasi una

Venècia i els amors morts

No he trobat mai manera d'entristir-me a Venècia ni se m'ha acudit ambientar-hi cap desengany. La ciutat m'ha impel.lit més aviat a explorar la vida amb l'energia de la seva bellesa, amb la força de la seva excepció. M'enfarfega la sabonera de literatura decadentista que li ha caigut al damunt, la plorera dels estetes, el nyigo-nyigo dels mites malencònics. "Que c'est triste Venise au temps des amours mortes", cantava Aznavour. A mi no m’ho ha semblat mai, fins i tot quan hi he passejat els meus amors morts. Em pregunto com

L’últim llibre de Puig Vayreda, per aprendre’n

La publicació d’un nou llibre d’aquest autor figuerenc m’arrossega a reiterar allò que vaig dir fa tres mesos a un altre post d’aquest mateix bloc sota el títol “Eduard Puig Vayreda es creu incidental”. Estem davant d’una de les joies de la literatura i el periodisme actual. Aquest cop ha recopilat les seves columnes d’opinió escrites als setmanaris figuerencs del 1978 fins avui, les ha signades amb el pseudònim periodístic habitual de Pere Carrer i les ha titulades Des del banc del general: 33 anys mirant l’Empordà.

Que ningú no s’engany: no es tracta de literatura local, en el sentit restrictiu i errat del terme. L’aparent modèstia que li agrada exhibir a Puig Vayreda fa temps que no enganya els seus lectors, convençuts com jo mateix de la qualitat que tenen entre mans quan el llegeixen. Aquest cop reafirma la noblesa literària de la columna periodística, de vegades

Jo avui votaria François Hollande

Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal ara jo seria francès i avui votaria François Hollande, entre d’altres motius per aturar els peus a la política que imposa la cancellera Angela Merkel a tot Europa. La tarda de diumenge en què va guanyar l’anterior candidat socialista a la presidència francesa, François Miterrand, el 8 de maig del 1981, em trobava a París i vaig presenciar la quantitat d’automobilistes

El roserar del parc Cervantes mereix més amor

Deu mil rosers en flor a un jardí públic urbà és el fabulós regal que brinda fins demà diumenge el 12è concurs internacional de roses noves al roserar del parc Cervantes barceloní, a l’extrem de la Diagonal, tocant a Esplugues. El certamen permet conèixer les novetats del sector, reuneix els més prestigiosos experts en roses del panorama internacional i atorga tretze premis. Un cop acabat el concurs, el roserar hi continua i ofereix un dels escenaris més agraciats i calmosos de la ciutat, malgrat trobar-se entre les denses vies

Víctor Hugo vist com un autor de pis

La colossal ressonància mantinguda per Víctor Hugo entre els lectors actuals porta molts visitants al pis on va viure, convertit en museu a un dels indrets més bonics de París, la Place des Vosges. La visita d’aquest apartament burgès resulta decepcionant, ombrívola, sense gota de l’èpica del gran escriptor. Encara sort de les balconades, tot i que la cèlebre plaça desplega el seu encant sobretot quan fa bon temps, mentre que els dies plumbis d’hivern els til.lers completament despullats, les fonts glaçades i l’absència de passejants li donen a un aire tan gèlid i mortuori com a la casa. 

En canvi, una porteta intrascendent situada a sobre la mateixa plaça permet l’accés a la petita joia –estiu i hivern— de l’Hôtel Sully, en el sentit francès de la paraula que designa un palauet particular. La urbanització de la Place des Vosges va deixar-lo a segon terme i li va col.locar al davant la porteta

La naturalesa té la seva música, ja ho sabíem

Aquest senyor es diu Bernie Krause i és un investigador i compositor nord-americà que acaba de publicar el llibre The Great Animal Orchestra (Buscant els orígens de la música als indrets naturals del món), qualificat pel New York Times com l’intent més reexit de “desafiar el monopoli humà en la capacitat de fer música”. Explica un cop més que tots els éssers vius de la natura emeten sons per necessitat de ser percebuts, per comunicar alguna cosa, i que de vegades els

La independència ho resoldrà

Fa menys de quaranta anys, el president de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona declarava el 7 de novembre del 1976 a un acte oficial, davant del governador civil: “Molts dels problemes que avui hem esmentat, especialment els infraestructurals, només es poden resoldre amb un autèntic marc que faciliti la seva solució. Aquest marc es pot obtenir amb l’atorgament de l’Estatut d’Autonomia”. 

Ara ja sabem clarament que l’Estatut d’Autonomia, tan anhelat al moment de canvi de règim i recuperació de la democràcia, no els ha resolt. Fins i tot l’articulista

Françoise Gilot existeix i pinta

La vida de Pablo Picasso s’ha vist tan mitificada dintre de la història de l’art que avui se’ns fa difícil imaginar que també va ser quotidiana, simplement humana i acompanyada per altres personatges que la majoria de vegades ja no es troben entre nosaltres, excepte la seva dona Françoise Gilot, la qual inaugura el 2 de maig una nova exposició de les seves pròpies pintures a Nova York, als 91 anys, al costat de les del cèlebre ex marit, algunes de les quals són retrats que va fer d'ella. 

Françoise Gilot va conèixer Picasso a París quan el pintor tenia 61 anys i ella 21. Va viure plegats del 1943 al 1953 i van tenir els dos fills Claude i Paloma. Diu que és l’única de les moltes dones de

La mucosa del cafè al bar romà Sant’Eustachio

No sóc l’únic, però figuro entre els més veterans dels que anem amb regularitat a Roma per satisfer un desig aparentment petit i quasi secret, però en realitat grandiós i irrenunciable: tornar a prendre el cafè del bar Sant’Eustachio. A aquest establiment, anodí al primer cop d’ull, petitíssim i sense cap comoditat especial, hi acudim cafeinòmans d’arreu del món per reviure-hi, generalment a peu dret, el plaer del millor cafè que es fa i es desfà, imbatut fins avui. Com tots els plaers culminants, no té gaire explicació racional, més que amorosir el fet i posar-hi la il.lusió necessària. Al centre històric de

Demà fa anys de la salvatjada de Gernika

El 26 d’abril del 1937 la Legió Còndor alemanya flanquejada per alguns aparells italians va bombardejar massivament per primer cop un objectiu civil, la petita població basca de 6.000 habitants, un dia de mercat, amb prop de 6.000 bombes incendiaries que van causar 150 morts en dues hores. Van quedar intactes els tres tallers d’armament i el pont que feia de nus de

Premi Pulitzer al diari que no paga

El premi Pulitzer d’enguany, considerat com el Nobel del periodisme, ha guardonat en la categoria de reportatge nacional la sèrie en deu capítols del col.lega de 66 anys David Wood sobre les dures condicions del retorn a la vida civil als Estats Units dels soldats veterans de les guerres d’Iran i d’Afganistan, publicada al diari digital The Huffington Post. És el primer Pulitzer aconseguit per aquest mitjà de moda del periodisme digital, que la seva fundadora Arianna Stassinopoulos (de casada Arianna Huffington) va vendre el mes de

Plorar de gust a Roma amb l’última de Woody Allen

He tingut la satisfacció de veure a Roma l’última pel.lícula de Woody Allen, To Rome with love, ambientada a la capital italiana. El director ha volgut estrenar-la en primícia mundial a la ciutat on transcorre. He corregut a veure-la al cinema Farnese de la plaça Campo dei Fiori, precisament la sala que surt a la pel.lícula, situada a un dels punts privilegiats del centre històric. 

Després d’ambientar les anteriors a Londres, Barcelona o París, aquest cop es tracta d’una comèdia coral d’embolic entre múltiples

Les milongues de Jorge Luis Borges i les sinalefes

La vella milonga ja havia estat recuperada per poetes de la nova època i cantades per Carlos Gardel, de la mateixa manera que Borges ja havia dedicat atenció al gènere de la milonga al seu llibre Evaristo Carriego. Amb el pas dels anys, Borges escriuria prop de vint conegudes milongues. En general hi va respectar la popular quarteta d’octosíl.labs, amb rima al segon i quart vers, en una mena de salmòdia recitativa pròpia de la tradició dels relats populars orals, tot combinant l’esclat de les imatges literàries amb la sobrietat de la llengua. No va recórrer

L’ esperpent de l’útima tramuntanada

Que el bufarut de tramuntana fes tancar al trànsit ahir durant sis hores una carretera recentment reformada com la N-260 entre Portbou i Cervera pel Coll del Frare té un punt d’esperpèntic, ni que es tracti de l’indret de més impetuositat mesurada pels anemòmetres oficials. És cert que Portbou va néixer amb l'arribada del tren el 1878 i que sense això no hauria sorgit en aquest lloc de vent especialment encanalat, al qual la tramuntana sempre hi ha batut els seus propis rècords, però tot i així la tècnica ha teòricament avançat des d’aleshores. 

La tramuntana ja va abatre la part superior en ferro del llarg viaducte ferroviari de 187 metres que vola per damunt de la vall

L’exercici de sobirania de la presidenta argentina

Un president peronista va vendre per decret la companyia petrolera nacional a l’espanyola Repsol i una altra presidenta peronista l’ha recomprada per decret. Hi ha molts arguments a favor i en contra de la decisió de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, alguns dels quals són simplistes, ja sigui del cantó del neocolonialisme o bé, a l’altre extrem, del nacionalisme populista. Equivocada o no, la decisió ha estat un exercici de sobirania. Caldria començar per aquí.

Tot allò que puja baixa, també la crisi

L’apariència tan primitiva de l’enunciat que encapçala aquest post no deixa de ser el principi bàsic evident de la naturalesa i també dels cicles econòmics, inclosa l’actual crisi de severes dimensions. Fins i tot algun conspicu analista com Joaquim Muns, ex director del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, escrivia ahir a La Vanguardia que la política d’austeritat imposada amb mà de ferro a tot Europa per la cancellera alemanya Angela Merkel ha demostrat que no serveix per assolir els objectius dels “fanàtics de l’estabilitat pressupostària a qualsevol preu” i que aquestes “posicions extremes” condueixen a l’empobriment del països endeutats, no

Imatges de Buenos Aires: la Font dels Catalans (i 6)

Al punt de la cèntrica plaça San Martín acarat al carrer Florida s’alça l’anomenada Font dels Catalans, obra de Josep Llimona regalada el 1931 per la colònia d’emigrants al país d’adopció, sense gastar més enllà del que era assenyat. Va ser col.locada al Parc Rivadavia durant quaranta anys, fins que la va fer retirar una campanya dels veïns contra la nuesa de la figura femenina abocada damunt del vas de la font, amb els pits en moderada suspensió i el cul inevitablement prominent. Pel que sembla, podia atemptar contra la puresa de

Imatges de l’Argentina: els arbres de la plaça San Martín (5)

Algunes tardes passejo sota els arbres monumentals de la plaça San Martín, la més cèntrica de Buenos Aires, per flairar el perfum humit dels ombús, els gomers, els palos borrachos, les xicrandes, les tipuanes, els magnoliers, les araucàries, els ceibos, és a dir, la traducció urbana de la fertilitat de la pampa. La cosmòpoli dels dotze milions d’habitants està bastida exactament sobre la pampa, és pampa amb edificis al damunt. 

Les arrels, els troncs i les capsades d’aquests arbres deriven d’una impetuosa pujada de saba des de

Imatges de l’Argentina: el “choripán” (4)

Durant les meves travesses de la pampa argentina acostumo a aturar el cotxe a qualsevol boliche de carretera que ostenti el rètol de “Choripán”, el tradicional entrepà de botifarró de carn a la brasa, el meu estimat “chori”. Per menjar-lo requereix just el temps d’estirar les cames, ensumar el perfum de l’aire i fer al paisatge una ullada devocional. En una ocasió, mentre mastegava el tradicional bocata austral fent quatre passes desentumidores al voltant del cotxe, una vaca se'm va acostar i em va recitar amb un aire de confidència: “Por caminos solitarios yo me puse a caminar, por fuera nada buscaba pero por dentro, quizá”. 

Després de pronunciar l’última paraula, el bòvid va deixar transcórrer uns instants de recolliment. Tot seguit em va preguntar

Imatges de l’Argentina: la Costanera (3)

La Costanera de Buenos Aires ofereix pocs accessos practicables a les aigües de l’estuari, només breus asomos. Als afores sorgeixen alguns clubs de bany i countries d’esbarjo, però el caràcter urbà de la façana marítima portenya és escàs. El poeta Raúl González Tuñón escrivia amb encert: “Le robaron el río a la ciudad. Un muro de cemento y hierro los separa. Pero se siente su presencia, en cada cosa, en cada piedra, en cada bandoneón, en cada árbol, en cada enredadera”.
Subsisteix el costum de passejar al llarg del murallón de la Costanera, pescar les escarransides mojarritas, prendre el sol o recalcar-se a la barana per contemplar els vaixells que entren i surten del port. És un esforç de voluntat que el riu no incentiva. Les seves aigües no s’han distingit mai per una transparència gaire poètica, més aviat per una tonalitat de la gamma dels marrons, el “color de león”, en expressió de Leopoldo Lugones. L’expressió va fer fortuna i ha resultat difícil superar-la. Roberto Artl parlava de “rojiza llanura”, Alvaro Yunque de

Imatges de l’Argentina: la “parrilla” nacional (2)

Alguns restaurants de Buenos Aires monumentalitzen el portal amb una vaca dissecada, plantada amb un verisme barroc com a reclam de les especialitats de la parrilla nacional. Un exemplar vacú de taxidermista de la raça Aberdeen Angus em va fer aturar el pas en una ocasió al carrer Suipacha per dir-me en veu baixa: “Vigila! Aquí les vaques cantem tangos de Gardel, de Cadícamo, de Manzi, d’Eladia Blázquez... “. 

Les seves paraules em van semblar un altre reclam pocasolta per a turistes badocs. No se’m va acudir prosternar-me davant del fet i vaig voler continuar el camí. Però en aquell instant la vaca va entonar la

Imatges de l’Argentina: les “confiterías” (1)

És costum de les “confiterías”, dels bars de Buenos Aires, tenir finestrals abocats al carrer, des dels quals m’agrada practicar l’esport optico-sentimental d’observar el pas de les argentines. Els efectes del consum continuat d’una de les millors carns del món en els seus contorns corporals dóna corda a les meves intuïcions sobre les generacions criades sense veure’s sotmeses a la dieta europea de la margarina nòrdica o bé dels cigrons meridionals. 

L’únic que no he resolt al llarg d’aquestes cavil.lacions és que el pas de les argentines

Catalunya serà trilingüe o no serà res de res

La consellera d’Ensenyament de la Generalitat acaba d’anunciar que el 23’7 % dels alumnes que acaben l’ESO a Catalunya no assoleixen les competències mínimes previstes en anglès i que aquest percentatge puja fins al 46’3 % a les escoles d’entorn socioeconòmic baix. Es tracta d’un fracàs escolar consolidat, de severes conseqüències pel que fa a l'enorme retard de Catalunya en la qüestió del trilingüisme més bàsic i elemental, vull dir el domini del'anglès. Totes les estadístiques són

La bajanada de les “fronteres naturals” (2)

L'Estat francès té una neurona bloquejada de naixença, la del jacobinisme. La “identitat regional” és una noció aliena, per no dir contraposada, als ideals fundacionals de la Revolució del 1789. Una de les primeres disposicions de l'Assemblea Constituent va ser l'any 1790 l'estructuració del país en departaments fortament sotmesos al govern central, segons la política defensada pels jacobins en contra dels girondins. De fet, aquella decisió continuava la política anterior de l'odiada monarquia. A França el centralisme haurà estat successivament monàrquic,

La bajanada de les “fronteres naturals” (1)

La dèria de la monarquia francesa de delimitar el territori gràcies a "fronteres naturals", com la del Pirineu, és una bajanada històrica i geogràfica que només va poder ser aplicada allà on ho van consentir altres monarquies com l'espanyola, indiferent --o potser acontentada-- davant del fet de cedir una part de Catalunya a un altre Estat, el qual no tenia cap més argument de pes que la seva superioritat militar, diplomàtica i administrativa. 

 La corona francesa no ho va aconseguir amb la "frontera natural" del nord, a Flandes, atès que les monarquies germàniques negociaven d'una altra manera que l'espanyola. Els catalans rossellonesos van passar a ser francesos quan no ho havien estat mai ni desitjaven ser-ho. En canvi els walons, francesos per llengua i per cultura, annexionats a França durant l’etapa napoleònica i que s'hi haurien integrat de grat, van acabar creant el minúscul Estat-tampó de Bèlgica, per la

Discussió sobre la bellesa de la Provença

Alguns homes "blasés", de tornada de tot, pretenen que el paisatge és una construcció de l’esperit, un idil.li del pensament, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. No és ben bé cert. Els lideratges estètics en matèria paisatgística resulten certament opinables, indemostrables, fins i tot ridículs. La bellesa sempre fa de mal codificar, però

La passió de René Char pel riu de postal a Isle-sur-la-Sorgue

Gràcies a la presència de René Char, el seu poblet natal d’Isle-sur-la-Sorgue, prop d'Avinyó, ha pogut escapar una mica –no del tot-- al destí funest de poble de postal, al tràgic do de la bellesa que li augurava la condició de “petita Venècia de la Provença”. El personatge mesurava prop de dos metres d’alçada i calçava el número 47. Darrere l’aspecte de cíclop fervorós del rugby hi vivia un dels poetes més lírics i renovadors. La lírica, com

Al camp de concentració de la platja d'Argelers

La platja d’Argelers, avui actiu focus turístic, va ser l’escenari el drama del cru hivern del 1939, recordat avui sobre el terreny per plafons informatius como el de la foto. El petit departament fronterer francès dels Pirineus Orientals va viure com un autèntic cataclisme l’arribada de mig milió de refugiats republicans espanyols en tan sols quinze dies d’hivern, compresos entre el 27 de gener i el 10 de febrer del 1939. Va constituir un dels grans

En defensa del color gris

Per alguna raó estranya, el color gris té una reputació idiota. La grisor s’utilitza com a sinònim de manca de caràcter, de monotonia i mediocritat, com si aquest to de la paleta fos equivalent al blanc brut, al mig dol, a un color neutre, mat, nebulós, apesarat, sord, àton, indecís, desesmat, pensarós, lívid i plomís. Tot això és un error. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. En realitat constitueix un dels colors de més plenitud i saviesa de tots, el dels matisos més subtils i

Els monumentals nus femenins de Maillol

L’escultor rossellonès Aristides Maillol va modelar i imposar una nova estatuària monumental al precís instant en que l'art modern començava a "deconstruir-la". Acabaria per ser reconegut arreu del món com el gran renovador de l'escultura del segle XX, gràcies al seus nus femenins agraciats amb el do de la monumentalitat. La vida acaba sempre per imitar l’art i avui identifiquem amb Maillol una determinada silueta de dona. Hi ha influït el fet que les seves obres s’hagin vist consagrades a un museu del més alt prestigi: vint de les peces monumentals maillolianes –quasi tota la seva producció— es troben instal.lades de manera permanent a l’aire lliure als cèntrics jardins parisencs de les Tulleries, un dels punts més visitats del món, d'on procedeix aquesta foto. El segon museu de Maillol, igual o més agraciat que les Tulleries, és la petita vall natal rossellonesa de Banyuls, on l'escultor sempre va voler viure l'altra meitat de l'any, observar, inspirar-se i crear. Al parc de les

El bunyol de l’AVE s’infla cada dia que passa

La neuràlgica línia ferroviària d’alta velocitat entre Barcelona i París acaba de rebre una altra bufetada del govern espanyol, amb l’anunci oficiós de l’enèsim retard en l’entrada en servei, situada fins ara el mes de novembre del 2012. De moment l’AVE només circula ridículament entre Figueres i París. Resulta impossible d'entendre que la principal obra pública de les últimes

"¡Visca la Pepa!", però poquet

La dificultat d’adoptar una visió consensuada dels dos últims segles d’història d’Espanya es torna a fer palesa aquests dies arran del bicentenari de la proclamació de la Constitució liberal de Cadis el 19 de març del 1812, diada de sant Josep, i per això sobreanomenada la Pepa. El fet mateix que el crit liberal de “¡Viva la Pepa!” es convertís dintre del llenguatge popular en sinònim de desgavell resulta

Una visita intencionada al Museu de l'Exili

El 1978 treballava de corresponsal del diari perpinyanès L’Independant. Vaig suggerir al col.lega René Grandó la possibilitat de preparar en comú un reportatge de restrospectiva històrica sobre el 40 aniversari de l’èxode republicà espanyol, el qual havia marcat de ple aquesta comarca fronterera. Em va sorprendre que incorporés a l’equip de treball el cronista cultural del diari,

Realitat eròtica del campanar de Cotlliure

L'erotisme és un gènere fantasiós per naturalesa, marcat per les preferències personals, sense cap necessitat d'objectivitat ni de consens. Ara bé, un dels símbols eròtics que aplega més unanimitat deu ser el campanar de Cotlliure. La seva aparença fàl.lica salta a la vista i resulta difícilment discutible. No deriva de cap interpretació, és senzillament així. Constitueix un dels pocs campanars del món plantat literalment en el mar, arran de platja, pel seu origen de torre de vigilància marinera. Més tard va ser unit a l'església i cofat amb la cúpula rosada que li donaria l'aspecte tan evident avui. 

He nedat al voltant de la seva base, he passat hores contemplant-lo, he sentit el desig de retornar sota el radi d’acció que presideix i he procurat satisfer-lo. N'he vist i n'llegit interpretacions, generalment per sota de l'encert de l'original. 

Els artistes s'hi han abocat, se n'han muntat exposicions monogràfiques. L'escenari de Cotlliure té

La fortuna d'esmorzar al mercat

Avui he anat a esmorzar al mercat. L'efervescència matinera d'aquests recintes m'estimula a començar el dia amb un punt d'alegria visual i digestiva. He menjat un tall de truita d'esbergínia i pebrot que hi cantaven els àngels, acompanyat per un pa amb tomàquet damunt del qual refulgien les gotes d'or de l'oli verge. Després de comprar el meu dinar, he tornar cap a casa amb un pas més lleuger. No sabem el que tenim amb la xarxa de mercats de productes frescos. Els hem vist tota la vida al

Pregària laica per Pep Guardiola

Comprenc la duresa de veure’s captiu de l’èxit i les ganes imperioses d’afluixar. Comprenc l’esforç que representa allò que tots et demanem que anunciïs aviat. Però resulta que en un moment de tantíssimes retallades i abusos, tu ets un dels pocs fets col.lectius esplendorosos, alliçonadors, estimulants. D’acord que el futbol no ha de ser una religió ni un patriotisme, només és un joc. Un joc amb el qual tu ens has

Record dels bombardeigs de la guerra civil

La meva mare evocava sovint amb esglai els bombardeigs sobre Barcelona durant la guerra civil per part de l’aviació italiana aliada amb Franco. Del 17 al 20 de març del 1938 se’n va van produir una tongada especialment recordada, pel balanç de 875 barcelonins morts en quatre dies, entre els quals 118 nens d’una escola que s’havien refugiat a l’església de Sant Felip Neri. En vigílies de Nadal del 1938, el nunci del Vaticà a Espanya, monsenyor Gaetano Cicognani, es va entrevistar a Burgos amb Franco para plantejar-li la possibilitat d’una treva nadalenca. No hi va haver treva. El 31 de desembre els trimotors italians van matxucar un cop més el centre urbà barceloní en quatre

El programa “Polònia” costa un preu que no fa riure

Segons informacions d’avui publicades a El País, TV 3 gasta 9 milions d’euros al mes per comprar programes a productores externes, malgrat comptar amb 1.881 treballadors en plantilla. La productora que cobra més és la del programa “Polònia”, amb 12’8 milions facturats a TV 3 entre gener del 2010 i setembre del 2011. El pressupost públic de TV 3 s’ha reduït el 2012 en un 12’8 %. El canal

Tots no podem ser Onassis

M’ha cridat l’atenció la contraposició flagrant. El diari La Vanguardia dedica avui tres pàgines destacades a un jove prodigi de la creació d’empreses. Té 19 anys i diu que Barcelona és el paradís de les empreses d‘innovació tecnològica. A les pàgines d’Economia, el mateix diari afegeix que sis gurus de la tecnologia digital apareixen entre els 35 primers rics universals de la llista Forbes 2012. 

En canvi, el diari El País dedica la portada, l’editorial i cinc pàgines interiors a relatar en detall que la crisi ha convertit el mileurisme en el somni

La cassata siciliana, una manera de viure i de celebrar-ho

A Sicília han conservat el costum del servei de pastisseria associat a la majoria de bars. S’hi pot demanar amb el mateix gest una beguda i qualsevol dels pastissos individuals que exhibeixen a la barra de l’establiment, en particular la tradicional cassata, una de les més nobles expressions de l'ànima del lloc. La cassata és el monument a una manera de viure i de celebrar-ho, una manera mig àrab, bigarrada i alhora d'una suavitat equilibrada. Culmina amb la cirera confitada més pròxima a la idea de carícia del mugró trèmul d'una nimfa, quan

La batalla de Font Romeu “n’aura pas lieu”, o potser sí

Algunes alarmes ja s’han disparat a Perpinyà arran de la rebuda avui al Palau de la Generalitat de l’alcalde de Font-romeu, Jean-Louis Demelin, defensor de la revisió del Tractat dels Pirineus del 1659, després que el ministeri francès d’Educació hagi retallat places de mestres i classes a les escoles primàries de la Cerdanya francesa, les quals representen un factor essencial per mantenir el volum de població. “Atès que el nostre país no escolta les particularitats

El dia i la nit del “calçadão” carioca

L'Avinguda Atlàntica s’adapta al traçat sinuós de la platja de Copacabana amb les amples voreres del famós “calçadão”, la calçada que actua centre de gravetat de Rio de Janeiro. El “calçadão” es converteix cada matí en un gran gimnàs ciutadà a l'aire lliure i a la tarda en bulevard de passejada. En canvi, la nit hi despulla els mites amb una brutalitat agra. El top manta de la indústria zoològica hi desplega centaures perfumats, sirenes hormonades, embriacs comuns o de pas, pidolaires acartonats,

El prodigi incert de la lluna

Confesso dedicar algunes nits a embadocar-me davant del fulgor de la lluna damunt del mirall del mar, fistonejat pels rulls dels cargols d'escuma. Les nits de lluna encara em desperten un punt d'il.lusió, m'ajuden a trobar una sensació de conciliació amb el lament de la fugida dels dies. Contemplo l'albúmina d'aquestes nits com qui escruta un prodigi incert, voluble, poc puntual a les cites, però