La poesia blanca trobada a Delfià, ahir amb tramuntana

Ahir vaig anar amb amics a voltar la poesia blanca de les basses de Delfià, veïnat de Rabós (Alt Empordà) que compta 18 habitants censats als voltant de l’església de Sant Romà, una d’aquelles capelles del romànic pirinenc supervivent des del segle XI, cofada amb un deliciós campanaret d’espadanya. Anava amb tres autoritats de primer rang: el biòleg divulgador Josep M. Dacosta, la mestra i exalcaldessa socialista de Rabós Rosa Maria Moret i el director de la revista Alberes, especialitzada en aquests topants, David Pujol. L’indret no té bar, restaurant ni cap mena d’establiment públic. Té una cosa millor: la làmina d’aigua de les basses de Delfià o del mas Faiet, la qual reflecteix l’ermita, el mas i el cel de tramuntana contra la tela pintada de la serra de l’Albera, més concretament del Puig d’Esquers, com una aquarel.la absolutament única en el sentit més gran, senzill i inusual, on la grandesa

Argentina: t’estimo molt, però “aflojá un poquito”

L’aparent suïcidi del fiscal argentí que l’endemà havia d’informar al Parlament sobre les seves indagacions a propòsit del grau d’implicació del govern en l’encobriment dels autors de l’atemptat terrorista que va costar 85 morts l’any 1994 a l’entitat jueva AMIA de Buenos Aires ha tornat a disparar les freqüents alarmes sobre la seguretat jurídica que ofereixen les institucions democràtiques argentines. Les alarmes poden ser justificadíssimes, però no són innocents. S’inscriuen en la lluita dels últims anys (dels últims segles) entre les poderoses forces oligàrquiques i les que no s’hi sotmeten del tot, com és el cas del govern peronista de

Els pressupostos del 2015 confirmen i mantenen les retallades socials

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sota un deliberat hermetisme tècnic, els pressupostos de l’administració autonòmica per al 2015, discutits aquests dies en comissió al Parlament de Catalunya, representen el principal instrument de govern d’un país i el mirall de les prioritats que cada força política defensa. L’acord previ entre CiU i ERC per aprovar els pressupostos ja permet saber que la partida destinada al departament de Benestar Social per al pla de lluita contra la pobresa només augmentarà el 2015 en un 2,3%, a un moment de crisi en què el risc de pobresa

Qui té criteri i duros, fuma puros (de tant en tant)

No dubto que fumar perjudica la salut i que deixar de fer-ho és una decisió sàvia i gratificant, per això crec que hem de restituir al tabac la condició de ritu excepcional, de celebració ocasional, de plaer assaborit esporàdicament, com qualsevol altre plaer no rutinari. Confondre l’addicció al tabac industrial del cigarret amb el fet de fumar de tant en tant un puro de qualitat (cigar enrotllat a mà amb fulla llarga, no amb picadura) seria com equiparar un alcohòlic amb un enòleg. Les campanyes de les autoritats sanitàries contra el consum de tabac tenen un fonament indiscutible, però també són escandalosament hipòcrites. Resulta evident que la millor opció per a la salut és no fumar, de la mateixa manera que ho seria renunciar a altres

Elogi breu i convençut d’un dia de color gris

Ahir feia un dia gris i vaig pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia o mediocritat, com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, a un to apesarat, sord, àton, indecís, macilent, desesmat, lívid i plomís. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major: del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i n’hi hauria

L’escassa contribució occidental a la modernització de l’islam

Ara ja sabem per què el president Obama no era present a la manifestació de París al costat dels altres caps d’Estat i de govern. Ho ha manifestat sense embuts pocs dies després amb un parell de frases carregades amb bala, al moment de rebre a la Casa Blanca el premier britànic David Cameron: “La nostra població musulmana se sent americana. A algunes parts d’Europa això no és el cas”. El primer ministre britànic no va deixar de replicar molt vagament: “Alguns ho tenien tot. Així que no perdem de vista la verinosa narrativa que això implica, no perdem mai de vista el veritable cor de l’assumpte”. L’enfrontament de

La tòfona i la vida mateixa tenen un sentit molt amagat a la terra

La tòfona és un fong boterut i carnós d’aspecte poc afortunat, el valor del qual se centra en l’intens aroma d’entranya de la terra que ofereix. Actua més sobre la pituïtària que sobre el pal.ladar, és una il.lusió intensa i volàtil de possessió d’aquella entranya de la terra. A ple hivern els senders humits d’algunes comarques es veuen transitats per homes solitaris, precedits per un gos que ensuma el sòl amb desesperació, immersos tots dos en el silenci respiratori de la terra, que ells ausculten com la palpitació d’una víscera viva. Les tòfones viuen en simbiosi parasitària amb les arrels dels roures, àlvers, til.lers i avellaners, de les quals en xuclen la limfa i n’extreuen el perfum. Només el musell dels gossos és capaç de detectar-les amb un instint molt

La "torre Eiffel" catalana oblidada al fons del mar

El far de l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, era una joia de l’enginyeria, la torre Eiffel dels fars. De fet encara ho és, però es troba miserablement enfonsat a deu metres de profunditat i cinc quilòmetres de l’actual línia de costa. Tot i enfonsat, continua sent un símbol, un testimoni mut i oblidat d’un do de pit de la tècnica, així com de la descurança posterior i de la pèrdua de terreny de delta per l’embat de les onades i la disminució del cabal de “lo riu”. Resulta incomprensible que l’aventura del far de l’illa de Buda encara no hagi estat objecte d’alguna iniciativa èpica, vist com a sentinella incomprès d’un sol.liloqui crepuscular. El 1860 ja es va construir a l’illa deltaica un primer far provisional amb torre de fusta, a l’espera d’inaugurar el definitiu d’estructura metàl.lica encarregat al fabricant anglès John Henderson Porter, sobre plànols de Lucio del Valle. Va ser el més alt llavors d’aquestes característiques (55 metres), aixecat el 1864 a la platja de l’illa de Buda, a l’embocadura del braç navegable de l’Ebre. L’estilitzada forma piramidal, esvelta i insòlita, es troba reproduïda fotogràficament a tots els llibres de l’especialitat. Va ser transportada per via marítima des del port de Gloucester, a través de l’estret de Gibraltar. Una escala interior de 365 graons conduïa al

La veritat de la Barcelona del barraquisme, no fa tant temps

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A la flamant platja olímpica de Barcelona, a tocar dels bars de moda arran de sorra i la moderna silueta dels parc biomèdic d’alta recerca científica, a l’ombra de la monumental sardina metàl.lica de l’arquitecte-escultor Frank Gehry, s’hi acaba d’inaugurar el primer dels onze plafons que seran col.locats a diversos punts de la ciutat per recordar que allà hi va haver durant llargs anys mísers barris d’habitatges de barraques que mereixen recuperar la dignitat dels que hi van créixer i la indignitat d’aquells que els van obligar a viure-hi, quan la

A Aiguablava fins i tot s’hi arriba a descobrir el Mediterrani

El mateix diari barceloní que l’any 2012 va anunciar amb honors de portada la descoberta a una finca privada de Palamós d’un ampli claustre romànic de procedència desconeguda que després va resultar fals, ara proclama a tota pàgina amb la mateixa lleugeresa que s’ha trobat “L’últim jaciment inèdit català” a la veïna platja d’Aiguablava (Begur), al turó de la Punta d’Es Mut actualment ocupat per un Parador Nacional. La lectura de la pàgina sencera fa sospitar un resultat similar a la primera de les exclusives sensacionals. Es pot entendre que un diari d’informació general no tingui coneixements arqueològics detallats, però n’ha de tenir sobre periodisme i contrastar les informacions abans de publicar-les a tota pàgina i de qualificar-les com ho fa al

La Revolució francesa d’ahir i la que espera per demà

El republicanisme francès, fill de la Il.lustració i de la Revolució del 1789, ha consolidat un règim al qual el laïcisme, la separació de la religió dels afers públics, ha estat un pilar constitutiu, avui assentat. La religió és una senya d’identitat privada, no de la vida civil democràtica. La llibertat d’expressió inclou el dret a la irreverència i la sàtira, inclosa la sàtira impia de les diferents religions. Algunes organitzacions islàmiques franceses van denunciar davant la justícia el setmanari Charlie Hebdo quan el 2006 va reproduir les caricatures de Mahoma publicades per la revista danesa Jyllands-Posten. El judici va tenir lloc al cap d’un any i el tribunal va absoldre el setmanari. L’afer va quedar entès, des d’un punt de vista democràtic. Al costat d’aquest fet,

Allò que enlluerna, en realitat, a la nova biblioteca més gran del país

A Girona s’acaba d’estrenar la biblioteca més gran del país en dimensions, una biblioteca amb afortunada alzina a la porta, salvada de les llargues obres de construcció, incòlume, orgullosa i guapíssima. Ahir dijous vaig tenir la sort d’assistir a la visita pública que hi encapçala cada dia la pròpia directora de l’equipament, Lourdes Reyes Camps (a la foto, feta per Jaume Fabre). Ara ja no sé què m’agrada més: el flamant equipament públic gratuït, la fortuna de l’alzina que presideix la porta d’entrada o el generós dinamisme bibliotecari, encarnat en aquest cas per la directora. La nova Biblioteca Carles Rahola de Girona enlluerna d’entrada per l’amplitud d’espais i per la claror natural que els arquitectes guanyadors del concurs de projectes (els argentins de Rosario residents aquí Mario "Pirulo" Corea i Sebastián Guerrico i el català Lluís Moran) han volgut que hi entri. Despunta igualment per la càlida accessibilitat que proposa a totes les sales, per les ganes de fer la vida més agradable a tothom mentre facilita la lectura. La manera de gestionar les biblioteques s’ha actualitzat molt, l’ús que en fa el públic també. Seria un error massa fàcil deixar-se enlluernar pels aspectes externs del

La política de “frau” Merkel es revela com l’autèntic frau

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gestió de l’actual crisi econòmica a Europa ha estat imposada per la política conservadora d’austeritat dels pressupostos públics i de retallades socials de la cancellera del país hegemònic a la Unió Europea (el més extens i més poblat de tots, després de la reunificació del 1990). La política dictada per Angela Merkel s’ha revelat errada. La seva fórmula no ha solucionat el problema candent de la recessió i ha estès la precarietat, però la doctrina alemanya imperant manté

El tango inèdit de Borges, de Jorge Sarraute i d’Elba Picó

La fundació madrilenya Casa del Lector i la Fundació Internacional Jorge Luis Borges anuncien que el 2015 editaran les quatre conferències que l’autor argentí va pronunciar el 1965 a Buenos Aires sobre el tango, un material inèdit recuperat imprevistament dècades després a partir de quatre velles cassettes. Ajuntar les dues paraules Borges i tango representa un atractiu assegurat, encara més tenint en compte que l’escriptor sostenia a contracorrent la particular teoria segons la qual l’autèntic tango dels barris populars portenys es va veure edulcorat per la comercialitat escènica de Carlos Gardel i seguidors. Borges ja havia publicat el 1955 una “Historia del tango” dintre del llibre de narracions

El gran error de l’AVE s’inflarà encara més el 2015, any electoral

El govern espanyol acaba d’anunciar que el 2015, any d’eleccions, invertirà 3.561 milions d’euros (dels quals només 285 milions procediran de la Unió Europea) per afegir un miler de quilòmetres a la xarxa de l’AVE i unir vuit capitals de província més amb Madrid (Zamora, Lleó, Palència, Burgos, Cadis, Granada, Castelló i Múrcia). Allò que no diu el govern és que la segona i la tercera ciutat (Barcelona i València) continuaran sense connexió ferroviària d’alta velocitat. Tampoc no diu que la inversió efectuada fins ara de 54.000 milions d’euros a la xarxa d’AVE la converteix a la més extensa del món (després de la Xina i sense comparació amb els països europeus veïns) i la de menys ocupació de viatgers i mercaderies. La principal obra pública espanyola de les últimes dècades continua marcada pel gran disbarat de marginar el corredor mediterrani, de la mateixa manera que el naixement de la xarxa ferroviària espanyola va

El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina

La sacralització embadalida del luxe delirant de l’antic palau reial de Versalles, símbol dels excessos de la monarquia, va ser obra de la pròpia Revolució del 1789. El juny del 1794 un acord de la Convenció revolucionària declarava Versalles palau nacional i estipulava que seria mantingut i conservat per l’erari públic. El mateix any s’hi va obrir un Museu de l’Escola Francesa, un Museu d’Història Natural i altres dependències similars, desallotjades per Napoleó per tornar-les a habilitar com a la seva residència particular. Les obres de rehabilitació serien continuades per Lluís XVIII, i encara no han acabat, eternes com un pou

Contagi de les eleccions anticipades a Grècia: temor o anhel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es (secció Catalunya Plural)

Els vaticinis s’han confirmat: la coalició formada per conservadors i socialistes al govern de Grècia no ha obtingut la majoria parlamentària que necessitava per elegir el nou president de la República (el rei Constatí de Grècia, germà de la reina Sofia d’Espanya, fa temps que va ser destronat per un referèndum, l’any 1973, arran de la connivència amb l’anterior dictadura dels coronels). El govern posat en minoria ha convocat el 25 de gener eleccions legislatives anticipades. Totes les enquestes preveuen una insòlita victòria de la coalició d’esquerra alternativa Syriza, com a resposta del país més castigat per les retallades socials imposades a canvi del rescat financer de la troica (Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional). Un país membre de la Unió Europea pot ser governat per primer cop per un govern d’esquerra oposat a les condicions draconianes del rescat financer i del retorn del deute, és a dir, a la manera com els conservadors i els socialistes han gestionat

Lluís Soler recita la Divina Comèdia al Romea, no se sap ben bé quan

L’actor Lluís Soler recitant fragments de la Divina Comèdia del Dant era com per córrer ahir dilluns al teatre Romea. És el que vaig fer, amb la fe posada en els destacats precedents d’aquest intèrpret dient fragments de Les hores Josep Pla emesos per Catalunya Ràdio, de Shakespeare, d’El comte Arnau de Josep M. de Sagarra o el seu més recent Canigó de Jacint Verdaguer. L’actuació formava part del cicle “Solos” (llegiu Solus, en solitari), que aquest teatre programa els dilluns, dia de descans de la companyia en què la sala es permet algunes provatures, encara que sigui amb una publicitat pràcticament nul.la. Malgrat

El Louvre es renova amb agilitat per no morir d’èxit

Quan l’any 1989 van inaugurar l’espectacular i rupturista piràmide de vidre com a entrada principal del Louvre, el museu més gran i més visitat del món, l’establiment sumava 2,7 milions de visitants anuals. Avui els ha quatriplicat fins als 9,5 milions i les cues per entrar comencen a ser un problema. Els responsables acaben d’anunciar que remodelaran tot l’accés (sense tocar la piràmide) amb un pressupost de 53 milions d’euros finançats pel museu mateix, procedents dels 965 milions que paga com a franquícia la sucursal de nou ric en construcció a l’emirat àrab d’Abu Dhabi. La iniciativa ha estat del director des de l’any 2013 del Louvre, Jean-Luc Martínez, historiador de l’art nascut a París fill d’espanyols. Al moment de ser nomenat va declarar:

La vergonya de tornar a buscar a hores d'ara el cos de García Lorca

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un règim que afusella “por maricón” un poeta com Federico García Lorca pot governar durant quaranta anys, però la història no l’ha absolt. Un altre règim posterior que no es preocupa de saber a quina fossa comuna es troba el cos de García Lorca (i d’un centenar de milers de republicans al llarg del país) pot governar quaranta anys més, però encarna una democràcia de vergonya. El desembre del 2009 la Junta d’Andalusia va decidir abandonar la recerca de la fossa de García Lorca, després de dos mesos d’excavacions infructuoses al paratge d’Alfacar (Granada). Ara financia un altre sondeig arqueològic amb el mateix objectiu al Peñón Colorado, a la carretera entre Víznar i Granada, amb participació d’experts de diferents universitats. El grup de treball de l’ONU sobre desaparicions forçades va enviar el juliol del 2014 al govern espanyol una informe duríssim, després de visitar el país per indagar sobre la situació de les víctimes del franquisme. Li donava