30 de des. 2019

Una reedició, als seixanta anys de la mort d’Albert Camus

El 4 de gener vinent s’escau el seixanta aniversari de la mort d’Albert Camus en accident de carretera, dos anys després d’haver rebut el premi Nobel de Literatura. La col.lecció de llibres de butxaca Folio de l’editorial Gallimard, que declara haver venut vint milions d’exemplars de les seves obres, ho commemora amb una reedició. No ha triat cap de les novel.les, obres de teatre ni reculls de narracions de l’autor, sinó l’últim de tots: la correspondència amorosa amb l’actriu de teatre parisenca d’origen espanyol María Casares editada el 2017, setanta anys després de ser escrita, quan la filla de l’escriptor va donar finalment l’autorització. El llibre va ser rècord de vendes i la reedició en butxaca constarà de 1.472 pàgines. La qualitat literària espontània de les cartes de la parella és elevadíssima. La filla Catherine Camus tenia raó quan afirmava: “Les seves cartes fan que el món sigui més gran, l’espai més lluminós i l’aire més lleuger pel simple fet d’haver existit”. Al final tan prematur de la seva vida, als 47 anys, Camus mantenia

28 de des. 2019

La Universitat de Perpinyà torna amb retard al centre urbà

La Universitat de Perpinyà acaba de traslladar la facultat de Dret a un flamant edifici de nova construcció al barri vell, amb molt retard històric sobre la tendència general de retornar facultats universitàries al centre per contribuir a la renovació urbanística. La Universitat de Perpinyà sempre ha anat una mica tard en quasi tot, després de l’annexió de la ciutat a França pel Tractat dels Pirineus del 1659, desmembrada de l’antic flux d’estudiants procedents de Catalunya i sucursalitzada per les de Montpeller i Tolosa de Llenguadoc. L’operació urbanística ha tingut l’encert de salvar com annex l'atrotinat i desèrtic edifici neoclàssic de l’antiga universitat, al qual he viscut moltes hores fascinades com a seu de l’Arxiu Històric Municipal, que pocs

23 de des. 2019

Presència d’Indro Montanelli a Piazza Navona, amb molts matisos

Alguns col.legues citen amb freqüència als diaris d’aquí el nom del veterà periodista italià Indro Montanelli, potser en reconeixement d’una trajectòria ideològica camaleònica que no ha estat ni de lluny una especialitat exclusiva seva. A mi Montanelli em desperta una adhesió més matisada, excepte l’admiració absoluta que li professo per haver pogut residir tota la vida mitjançant un lloguer de favor a un àtic de 190 metres quadrats amb terrassa en plena Piazza Navona romana, propietat de l’Estat espanyol, el qual manté la titularitat per llunyanes raons històriques de 220 pisos a 28 edificis del centre de la capital italiana. Ara hi ha una placa al portal del núm. 93 d’aquesta plaça que ho recorda. Hi va deixar de viure a la mort de la seva dona

21 de des. 2019

Les set vides del cinema Castillet a Perpinyà

Molts catalans d’aquest cantó d’aquí de la ratlla de França recordem amb somriures maliciosos el cèntric cinema Castillet de Perpinyà. Va despatxar 200.000 entrades de la pel.lícula Emmanuelle subtitulada en castellà l’any 1974. La sala havia estat fundada el 1911 pels germans barcelonins Joan i Lluís Font al centre de la capital rossellonesa, en el pompós estil Segon Imperi francès o “mona de Pasqua” que el caracteritza just al costat del Castillet. Continua al mateix indret, externament intacte i en plena activitat. El fundador sempre va negar la sala principal a les flamarades eròtiques dels “espanyols”, però els fills van ensumar el

16 de des. 2019

Els taps dolços de Cadaqués, actuals després de dos segles

A l’hivern no és necessari, però de seguida que comença la temporada de forasters val més encarregar prèviament per telèfon els famosos taps de Cadaqués a la pastisseria La Mallorquina d’aquesta localitat, que els va inventar fa dos segles i els continua venent avui amb autèntica denominació d’origen i un èxit que arriba a tres mil unitats per dia al pic de l’estiu. Són una variant de l’universal babà al rom, menys emborratxada de licor. Es tracta d'un pa de pessic suauament esponjat per l’almívar que el fa finíssim, lleuger, únic. L’invent va ser del tot casual, quan el rebesavi va enfornar pa de pessic a un petit motlle individual cilíndric, la preparació va

14 de des. 2019

L’únic que queda clar a l’Argentina és que Perón sempre torna

Motius familiars em van portar a estimar l’Argentina, viatjar-hi amb freqüència i escriure’n alguns llibres. Ara els motius familiars ja no hi són, però observo de lluny que la situació general del país empitjora amb obstinació. L’únic factor que s’ha revelat d’una estabilitat massissa és que Perón torna. Perón sempre torna. A l’Argentina el gest de la lletra “V” amb els dos dits de la mà no significa només “Victòria” com a tot arreu, també deriva l’eslògan històric “Perón VUELVE”. Ningú no sap exactament de què serveix cada vegada que torna, però torna. Entremig de cada tornada es produeixen terratrèmols polítics de toitta mena, però Perón torna. La suma dels seus retorns ofereix un balanç tristíssim, però

12 de des. 2019

Una copa de vi al Pla de les Gates, amb la “gata” Anna Espelt

Ahir vam agafar el camí de Roses a cala Montjoi per meravellar-nos davant l’extensió de vinya nova del Mas Marés de la mà de la propietària, la viticultora de vuitena generació Anna Espelt. Un cop al cim del Pla de les Gates i amb la silueta del cap Norfeu al fons, va treure del cotxe una ampolla i unes copes per tastar en companyia un "Escumós Anna Espelt Cap de Creus" allà mateix d’on ve. En aquell instant de revelació vaig entendre el seu comentari: “Moltes coses les he fetes perquè no sabia que eren impossibles”. Quan es van casar els seus avis, els pares de la núvia els van oferir una parcel.la de vinya com a regal de noces, de manera que van ser dels fundadors de la Cooperativa del poble de Pau. Venien el raïm al gran fabricant de Peralada,

10 de des. 2019

Robespierre continuarà sense cap monument ni cap carrer a París

Les autoritats franceses han refusat repetidament de dedicar un monument o almenys un carrer a un dels principals protagonistes de la Revolució del 1789, el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre, dit l’Incorreuptible. El personatge continua estigmatitzat com a dirigent del període del Terror, malgrat haver estat un dels impulsors més destacats de la Revolució que determina els orígens de la República actual. El correligionari Danton té el seu altiu monument a la sortida del metro Odéon, en ple Barri Llatí. Saint-Just també compta amb un carrer a la capital francesa. Robespierre, no. Figura al nomenclàtor de múltiples localitats franceses, però a París, no. L’editorial Gallimard ha publicat el llibre de Marcel Gauchet amb

7 de des. 2019

L’estrany i indiscutible poder d’un bri de safrà

Tot és estrany i únic a l’espècie aromàtica més cara del món, l’autèntic or dels tres estigmes, estams o pistils filamentosos de la rosa del safrà venuts a preu fort com a condiment en capsetes de mig gram, per a cadascuna de les quals han calgut un centenar de flors. El conreu local havia davallat en picat per la quantitat de mà d’obra artesanal que requereix la collita. Ara es multiplica a comarques de secà com les Garrigues, la Conca de Barberà o el Palars Jussà, en complement de la fruita seca i l’olivera. La fira Safrània se celebra el mes novembre a Montblanc. La delicada flor del safrà esclata a la tardor i només dura un dia de vida plena. S’obre a l’alba i els estigmes es marceixen al vespre per la calor del sol. El bulb és de la mida d’una avellana. La

3 de des. 2019

La història l’ha feta igual –o més-- l’amor que no la guerra

Durant molt temps ens han explicat la història com una encadenament de batalles i reis. Aquesta mitja veritat ocultava l’altra mitja. Al costat del protagonisme dels monarques hi havia el de la majoria social de la gent comuna i, també, entre cada batalla es produïen esforços de pau més fructífers que no les guerres. Cal una nova mirada a través dels períodes de pau cooperativa, de la mateixa manera que últimament s’ha reinterpretat la història a través de la vida privada de la gent de cada època, de la mirada de les dones, de les emocions (s’ha publicat a França el tercer volum de l’Histoire des émotions, dirigida per Alain Corbin), etc. L'espècie humana s'ha mostrat propensa en totes les civilitzacions i totes les èpoques al sadisme més

1 de des. 2019

Els arqueòlegs han trobat, finalment, el santuari d’Afrodita Pirinenca

Han calgut prop de trenta segles d’espera i, per part meva, tota una vida d’expectativa, però finalment arqueòlegs acreditats han localitzat el santuari de l’Afrodita Pirinenca que diversos autors grecs i llatins van deixar escrit que contemplaven des del mar quan passaven davant del Mont Pirineu, dintre de la ruta de navegació obligada a la seva època. A l’últim butlletí de l’Associació Arqueològica dels Pirineus Orientals, Georges Castellví i Ingrid Dunyach, de la Universitat de Perpinyà, documenten les seves recerques dels últims anys i conclouen que el llegendari Afrodision alçat a l’extrem del Pirineu mediterrani no era un temple,

28 de nov. 2019

Un poble “amb biga” per contemplar-lo des de la seva panxa

Quan passo per Colera (Alt Empordà) m’agrada anar a seure una estona a la filera de bancs que han col.locat (amb parc infantil i tot) just a sota del viaducte ferroviari del tren de França, sotmesos a la seva colossal força de gravetat i al retruny del pas dels combois cada vegada més escassos. Diuen que Colera és un poble “amb biga”. El servei ferroviari entre els petits municipis es troba miserablement condemnat a l’abandó, de manera que la manca progressiva de connexions horàries entre els trens locals de Portbou i Cervera de la Marenda representa una vergonya en augment. La part superior en ferro del viaducte ferroviari de 187 metres de llarg, que vola vint metres per damunt de la riera i el nucli urbà de Colera, va ser retorçada i  llançada daltabaix

26 de nov. 2019

Els líquens vistos com una de les flors més atractives

Uns amics que tenen caseta fora de la ciutat, amb ampli jardí del qual s’ocupen amb detallisme i dedicació, em van sorprendre al moment de confessar-me que una de les plantes i de les flors que estimen i contemplen més són els líquens arrapats  fa llargues dècades al tronc dels seus pins. Són l'única planta decorativa de tot el jardí que no ha necessitat mai cap manteniment. Després de l’explicació que em van oferir, ja no em va sorprendre tant. Aquells líquens simbolitzen la continuïtat de la casa familiar heretada i també el resultat d’una sostinguda mirada afectuosa. Tenien tota la raó, un liquen pot ser tan atractiu com qualsevol planta o qualsevol flor, amb el mateix mèrit i molta més resistència. Aquesta associació entre un fong i una alga

24 de nov. 2019

Un màster espontani de paisatge amb en Jaume Geli d’Espolla

Actualment la carretera general de Figueres a Portbou passa per altres autovies, altres rotondes, altres paratges. L’antic traçat s’ha convertit en l’apartada carretera C-252 de Figueres a Peralada i Garriguella per l’interior, a través dels sembrats, el vinyers i els olivars. És una carretera secundària essencialíssima per als amants del paisatge com Josep M. Dacosta i jo, que ahir la vam recórrer a pas de carrossa. Al moment de baixar del cotxe al peu del Puig de Malaveïna, Dacosta va llançar un crit per fer aturar un jeep que passava, en veure que el conduïa en Jaume Geli “Giró”, d’Espolla, el guarda des de fa més de quaranta anys del Paratge

20 de nov. 2019

Les memòries de Narcís Garolera o la delícia de llegir

Hi ha dues maneres molt diferents de llegir llibres: per extreure’n algun coneixement o bé pel simple i rar plaer de gaudir d’una llengua ben escrita. Aquest segon plaer el proporcionen amb més freqüència els autors que utilitzen llengües molt consolidades literàriament, com ara el francès, però encara crida l’atenció en idiomes de tradició literària més curta com el català. Les memòries del professor Narcís Garolera (a la foto adjunta amb el seu mestre Joan Coromines), titulades Galeries del record i acabades de publicar pel segell Edicions de 1984, destaquen com un prodigi de llengua ben escrita. És molt probable que amb aquest llibre el català modern de Pompeu Fabra, instaurat a partir del 1913, arribi ara a una naturalitat plena, radiant, assentada, admirable. La narració autobiogràfica de Narcís Garolera, catedràtic fa poc jubilat de filologia catalana, pot tenir un interès opinable segons els gustos i els interessos de cadascú. Per contra, el seu estil narratiu és indiscutiblement una culminació de qualsevol llengua literària, en aquest cas el català. Algú podria replicar

18 de nov. 2019

Defensa càlida de les flors del fred: la begònia d’ahir

La foto és d’ahir, perquè durant l’estació de les fulles seques també viuen flors esclatants, les flors del fred, com aquesta begònia lluminosa. No entenc quina mania tenen algunes persones contra el fred. El fred no representa cap desgràcia, és l’estació del solet més suau i les llunes més clares. Diuen que el canvi de temperatures afecta l’estat anímic d’alguns, per la disminució de llum natural. Però el cos tendeix a reequilibrar-se tot sol, potser amb l’ajuda d’alguna calidesa compensatòria. Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren i es preparen a hivernar. Apareixen els millors bolets, el raïm madur, les figues, els plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades, els dies propicis s’hi està més bé que mai. No sento la tardor com un presagi trist ni cendrós, no li veig cap metàfora del decadiment, sinó més aviat una imatge del gaudi de la maduració. El fred m’estimula a fer les coses pròpies del moment. És clar que les rebrotades generals són característiques de la primavera, però a la tardor i l’hivern també rebroten algunes coses. En el supòsit que la nostra civilització hagi entrat en una

15 de nov. 2019

Només la desídia condemna Venècia a la seva tomba d’aigua

Itàlia no és només un dels països punters en bellesa artística, també ho és en desídia de l’administració pública envers aquest patrimoni. L’excepcional acqua alta que acaba d’inundar un cop més la ciutat de Venècia ha posat de relleu de la manera més escandalosa que el projecte de grans comportes per aturar la marea, batejat amb el nom de MOSE (Moisès en italià), es troba aprovat des del 1988 i pendent d’acabar des d’aleshores. El modern projecte d’enginyeria hidràulica va omplir moltes boques, però continua absent de les tres boques d’entrada del mar que havia de regular a la llacuna veneciana. Les obres van començar el 2004, estava oficialment previst que quedarien enllestides el 2012. Santa innocència! Els

13 de nov. 2019

Arribarem més a prop que mai del Sol, mentre la Terra s’apaga

L’Agència Espacial Europea acaba d’anunciar el llançament d’una sonda que s’acostarà més que mai al Sol (concretament a 4,4 milions de km) per estudiar el seu entorn que regula el clima del planeta Terra. Les noves dades científiques que pugui aportar encara són una incògnita, però poden resultar d’una precisió que doni per entesos massa ràpidament els coneixements bàsics de la població sobre l’astre central de la nostra galàxia. D’entrada una galàxia suma milions d’estrelles. La diminuta espurna del modestíssim planeta Terra és una estrella de la galàxia de la Via Làctia que orbita al voltant del Sol, és un satèl·lit del Sol. El planeta Terra no arriba a la categoria d’estrella perquè no produeix la seva pròpia llum. Seria completament intranscendent,

9 de nov. 2019

Des del cim del Puig d’Esquers tot es veu ben posat al seu lloc

El cim del Puig d’Esquers (terme de Colera, Alt Empordà) culmina amb la pilona d'un punt o vèrtex geodèsic de l’Institut Geogràfic Nacional. Segurament és l’element menys important de tots els que acumula l’indret, atès que la tecnologia actual ja no necessita senyalitzar posicions geogràfiques amb aquests pilones per establir una xarxa de triangulació amb les altres i ajudar a traçar els mapes topogràfics. Però allà s’ha quedat i evoca el fet que el cim del Puig d’Esquers ofereix una panoràmica única sobre la perfecta corba del golf de Roses i la plana de l’Alt Empordà, amb el confí de la silueta de bisbe jacent (amb tiara i anell) que dibuixa la carena del massís del Montgrí. Ahir m’hi va conduir una de les persones més atrafegades de la

6 de nov. 2019

Els altres murs de Berlin que encara no han caigut.

Ens van enviar a Berlín per un reportatge el setembre del 1989. El col.lega Xavier Miserachs em va fer aquesta foto davant del mur que cauria dos mesos més tard, tal com Alemanya celebra des d’aleshores amb diada festiva cada 9 de novembre, dissabte farà trenta anys. Abans de la construcció del mur el 1961, dos milions i mig d’alemanys havien marxat de l’Est comunista a l’Oest capitalista, com s’encarregava de subratllar aquí el ressò ideològic de la Guerra Freda entaulada entre les dues superpotències mundials. La perestroika o obertura de Mikhaïl Gorvatxov a la URSS va deixar de banda algunes qüestions ideològiques i