29 d’ag. 2020

El privilegi de poder acariciar d’amagat la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba a una ciutat siciliana sense aeroport. La Venus de Siracusa és una excepcional peça de l'escola de Praxíteles i se la considera capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre permet una altra cosa encara més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni i la de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic. Li han dedicat pàgines desbordants Guy de Maupassant a La vie errante: "És una de les Venus més belles del món. No té cap i li manca un braç, tanmateix no havia tingut mai davant meu un cos més admirable i més emotiu”. També Lluís Nicolau d’Olwer a El pont de la mar blava: “Contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda”. Predisposat pel testimoni d’aquests predecessors, a mi em va semblar que la Venus de Siracusa suma a les altres el rar privilegi de poder ser acariciada, quan no mira ningú, per afegir la

26 d’ag. 2020

L’aiguardent no deixa de ser una alquímia demostrada

L’aiguardent de brisa, destil.lat de les restes sòlides (pellofes i pinyols) de premsar el raïm, es pot anomenar marc en català i en francès, grappa en italià i oruxo en gallec, encara que sigui el mateix. El nom no fa la cosa, però la finesa sí. L’aiguardent sempre havia estat un subproducte pobre i hauria decandit com una aspra romanalla de la vida pagesa si la grappa italiana no hagués començat a practicar una política de luxe per posar-se de moda als circuits més cars. No deixa de ser una contradicció, en el ben entès que les contradiccions fan avançar el món. L’aiguardent va ser durant molt temps fill de l’estraperlo, destil.lat a les cases pageses al marge de la reglamentació, sobretot a comarques reculades que l’utilitzaven per combatre el fred. N’hi ha

24 d’ag. 2020

Tot el secret (o quasi) d’un aperitiu Spritz Suze al Motel de Figueres

El Motel Empordà de Figueres i el seu germà bessó de l’Almadraba Park Hotel a Roses continuen honorant invents culinaris del fundador Josep Mercader que van marcar època, però el senyor Mercader va morir el 1979 i el seu talent s’ha vist renovat pel gendre Jaume Subirós i ara també els seus fills. Una de les màximes de Mercader i per tant també de Subirós era valorar el producte de proximitat i no perdre mai de vista que França forma part d’aquesta proximitat. De l’inventari pendent de les genialitats de Jaume Subirós, avui em limitaré al seu aperitiu Sprit Suze. Es tracta d’un combinat molt popular al nord d’Itàlia, sobretot a les

21 d’ag. 2020

El vi de Banyuls ja no en té prou amb una campanya publicitària d’impacte

L’any 1982 els viticultors de Banyuls van llançar a escala de tot França aquesta campanya publicitària que marcaria època. L’estil gràfic tenia com a principal objectiu rejovenir la imatge d’un vi molt tradicional, tant en la versió de taula com de vi dolç aperitiu o de postres. Aleshores ho va aconseguir i el 2011 la cooperativa que aplega 700 productors de la denominació inaugurava un nou celler ultramodern al Mas Ventós, del qual encara arrosseguen el deute amb dificultats creixents. L’extensió de feixes de pedra seca i les vinyes verdes vora el mar que dibuixen la personalitat del vi de Banyuls al llarg dels quatre municipis de la denominació (Banyuls, Cotlliure,

19 d’ag. 2020

Actualitat de l’Antiguitat, les novetats homèriques no paren

Encara no sabem a quin moment de l’Antiguitat va ser composta la Ilíada ni qui era l’autor anomenat Homer de la sangonosa història de la còlera d’Aquil.les durant el setge de Troia (en grec la ciutat es deia Ilió, d’aquí Ilíada). L’enèsima adaptació cinematogràfica va ser protagonitzada el 2004 per Brad Pitt i han aparegut en català dues noves traduccions: l’any 2019 de Montserrat Ros a l’editorial Adesiara i l’última de Pau Sabaté a la renovada col.lecció Bernat Metge (aquest mateix segell acaba de retraduir a càrrec d'Esther Tallada el Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, anteriorment traslladat al català per Josep Carner el 1925 i Joan Fontcuberta el 1992). Més que per l’argument èpic prou conegut, les epopeies d'Homer mantenen l'actualitat pel retrat fidel

17 d’ag. 2020

Els relats de la canadenca Alice Munro, llegits al cap de Creus

Quan el 2013 l’escriptora canadenca Alice Munro va rebre el premi Nobel de Literatura, tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia abandonar el seu món i el de la seva literatura, que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. La decisió era coherent amb l’estil que li havia valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un gegant desproveït d’ínfules. Els contes i relats curts de la Munro reflecteixen un paisatge humà  quasi secret que batega sota les aparences rutinàries. Evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata de províncies i el seu fragor intern. Que l’escriptora no recollís personalment el Nobel a

13 d’ag. 2020

Delícia de concert al Palau en plena canícula mig confinada

Ahir vaig anar al Palau de la Música a escoltar el concert de la jove pianista alemanya d’origen familiar iranià Schaghajegh Nosrati amb un repertori d’atractiu assegurat: la Partita núm. 2 de Bach, l’Andante con Variazioni de Haydn i la sonata Appassionata de Beethoven. Un concert és més que una audició en viu. Al costat de la qualitat de la interpretació, hi intervenen dos altres factors primordials: l’acollida ambiental que és capaç d’oferir la sala en cada cas i la predisposició que l’espectador porta posada abans de començar, el seu humor del dia. Aquest mes d’agost el Palau de la Música programa concerts amb un lloable esforç

12 d’ag. 2020

Intent de redimir l’abús de bellesa de les orquídies després de Darwin

Només tres anys després de publicar el 1859 el tractat L’origen de les espècies, que donaria un tomb a la ciència moderna, Charles Darwin va voler baixar al detall. Entre totes les espècies animals i vegetals que havia estudiat, el savi anglès va dedicar un llibre monogràfic a La fecundació de les orquídies. El món de la ciència ho va considerar un mica excèntric, però les orquídies es van tornar a posar de moda com una de les flors més seductores de la naturalesa. Van proliferar buscadors i criadors apassionats al llarg del món. Ara bé, en la seducció es troba l’esca del pecat, la polèmica científica que encara cueja. Les orquídies van passar a ser considerades com una de les espècies més evolucionades i “intel.ligents” del regne vegetal per

10 d’ag. 2020

El goig exaudit de retrobar una paraula concreta, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules topem de tant en tant amb una que ens fa especial goig i ens alegra el dia, igual que al buscador de bolets afortunat. Retrobar avui la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica, la fascinació inesperada d’un instant revelador. Significa escoltar benignament un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí “exaudire” i forma part de totes les llengües derivades. Les aplicacions poden ser variades, però ara no tracto d’analitzar-la, sinó simplement assaborir-la. La fascinació davant d’una paraula concreta, atrapada a l’atzar d’una lectura, deriva segurament de les connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha provocat caçar en un

5 d’ag. 2020

Elogi de la pèrgola, vista com a melic afortunat d'un món

La pèrgola és una de les estructures més amables, bàsiques i lúcides que s’ha inventat mai, una de les expressions més depurades de l’hospitalitat, el lloc més idoni de tots per arreglar el món al llarg d’una sobretaula o, simplement, per deixar que tot plegat vagi fent. És com un iglú vegetal íntim i alhora airejat, un paisatge reduït a la gota de l'essència, un rebrot humanitari de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor del plaer anhelat i retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de la calidesa del refugi, un entramat incapaç de quadricular o immobilitzar tot allò que flueix, una petita utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que sempre –o quasi sempre-- ajuda a viure.

3 d’ag. 2020

La vegetació arrupida del matollar també té la seva altura

Al volum Aigua de mar Josep Pla parla de “les terres mortes del cap de Creus” i crec que s’equivoca o no precisa prou. Són terres de mineralogia a flor de pell, descalçades de la capa de greix usual, sense l’humus al.luvial de les planes i els deltes, desforestades però no pas mortes, ni tan sols ermes o exsangües. La seva diversitat arbustiva és desbordant. El garrigar, el mar de brolles i brugueres hi mostra una heroica tenacitat. La vegetació arbòria no és l’única possible, també existeix una riquesa vegetal arran de terra, una exuberància ajaçada de boca terrosa. Aquí l’herbassar és mòdic però vivaç, format per espècies menudes de mata arrupida però de gran singularitat, com una tènue idealització dintre de les circumstàncies donades. S’alimenten de

30 de jul. 2020

L’honor arquitectònic pendent de les feixes de pedra seca

Una de les edificacions humanes més admirables i menys valorades són le feixes de pedra seca que converteixen els pendissos abruptes en bancals aprofitables de replans escalonats, fins esculpir el paisatge amb un sentit utilitari i fer-ne en una trama estructurada en xarxa, pentagramada per les ratlles lítiques. Són les “catedrals dels pobres”, en expressió de Lluís Foix al llibre El que la terra m’ha donat. Per commemorar el segon aniversari de la declaració d'aquesta tènica com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, del 23 al 29 de novembre vinent tindrà lloc una Setmana de la Pedra Seca en col·laboració amb nombroses entitats del territori. El pes de les pedres, encaixades sense ciment ni cap altre

27 de jul. 2020

Una mirada escrutadora a les vaques lliures de la Fogonella

Vam pujar amb una colla d’amics al veïnat de la Fogonella del terme d’Ogassa (Ripollès). A més de gaudir de la seva amable companyia, vaig prevenir-los que jo hi pujava per saludar les vaques lliures de la finca. Fa temps que la majoria no són com aquestes. No pasturen als prats, viuen estabulades, alimentades sota perfusió de pinso compost i només es desplacen per l’últim viatge en camió cap a l’escorxador. L’agricultura i la ramaderia són un dels sectors productius que s’ha industrialitzat i robotitzat més. En canvi quan miro els ulls humits de les vaques lliures de la Fogonella em

24 de jul. 2020

L'espectacle quotidià a la badia de Roses, a les set en punt del matí

A les set del matí en punt la badia de Roses programa cada dia un espectacle, si els ulls desperts es deixen fascinar per alguna imatge que provingui de l’escenari natural i no exclusivament d’una pantalleta. A aquell instant precís salpen del port, totes alhora, catorze embarcacions de pesca cap els caladors situats a vint milles. Damunt la superfície del mar. a la perfecta corba de la badia acabada de despertar pels raigs oblics del sol naixent, es forma una comitiva principesca amb la noblesa heràldica del vell ofici de pescar. Els motors estosseguen menys que abans i l’espectacle es desplega gairebé en silenci. Si la mar és plana o suaument arrissada, dibuixen a l’aigua uns deixants uniformes que semblen cal.ligrafiar-la. L’hora solitària

22 de jul. 2020

El marbre del mestre de Cabestany i la mirada de Jaume Queralt

Un dia vaig demanar a l’amic perpinyanès Jaume Queralt, traspassat fa poc, que anéssim a veure el famós timpà romànic que es troba a l’església parroquial de la petita vila de Cabestany, a sis quilòmetres de Perpinyà, pràcticament integrada a la capital rossellonesa. Les esglésies parroquials no solien interessar-nos gaire, però el millor art romànic del món sí. Vaig fer la foto adjunta de la seva mirada, que per a mi té tant valor com l’obra culminant de l’escultor anomenat mestre de Cabestany. Tot seguit vam voltar pels carrers de la vila, vam passar davant la moderna arquitectura del Centre Cultural que porta el nom del cantant Jean Ferrat i, sobretot, vam dedicar-nos al principal objectiu de la trobada que era conversar entre

20 de jul. 2020

Cau a trossos la cèlebre fàbrica de puros Partagàs a l’Havana

El cèlebre edifici barroc de la fàbrica d’havans Partagàs, oberta el 1845 pel fundador català Jaume Partagàs en ple centre de l’Havana, va tancar per amenaça de ruïna el 2011. La producció es va traslladar en espera de restauració, com tot el centre històric de la capital cubana. A la planta baixa es mantenia en activitat la botiga Partagàs de venda al públic, la més coneguda a l’epicentre mundial de l’especialitat. Ara també acaba de tancar, pels mateixos motius. Encara vaig poder visitar en detall aquesta fàbrica en plena activitat durant la redacció del meu llibre Cigars, la cultura del fum (Ed. La Magrana, 1998) i comprovar de prop el procés d’elaboració manual del millor tabac del món. Les

16 de jul. 2020

L’obra mestra de Santa Sofia com a instrument de manipulació

La decisió del president turc Erdogan de tornar a convertir l’eminent temple cristià desconsagrat de Santa Sofia en mesquita, a la megalòpoli estratègica d’Istanbul, no és més que una provocació barroera. El seu poder al capdavant de la primera potència del Mediterrani (80 milions d’habitants, força militar dominant, situació crucial al punt geogràfic de pas entre Europa i Àsia) es basa en la re-islamització que enfervoreix el seu poble, després del laïcisme imposat pel cop d’Estat modernitzador de Kemal Ataturk el 1923. La religió torna a ser utilitzada com segles enrere per afermar la identitat pròpia enfront dels altres, dintre d’una manipulació primària i eficaç dels sentiments de pertinença de la gent. Ara només faltaria que la trampa també li funcionés a Occident i ens estripéssim les vestidures per la nova “profanació” islàmica de Santa Sofia, com ja va passar el 1453 arran de la conquesta otomana de la gran capital de l’Imperi Romà oriental,

15 de jul. 2020

La Fonda Europa de Granollers torna a tenir mestressa

Com qui peregrina carregat de fe a un santuari tingut per miraculós, ahir vaig anar a dinar a la Fonda Europa de Granollers. Més concretament hi vaig anar a demanar un cop més el llegendari cap-i-pota que concentra i emulsiona amb admirable agilitat els dos segles i mig d’història de l’establiment, obert el 1771. M’hi vaig llepar els dits i quasi la mascareta. Els vuit germans Parellada són fills d’aquesta Fonda Europa de Granollers que ha passat el relleu de Ramon Parellada Garrell i la seva dona Inés Bordas Mon a la filla Maria Antònia (a la foto adjunta darrere dels seus pares). Torna a ser la fonda de la Maria Antònia, com ja ho va ser a l’època de la seva àvia del mateix nom. L’avi Paco Parellada Riera havia marxat a dirigir el restaurant 7 Portes de Barcelona i va deixar la fonda a mans de la dona. “Una fonda ha de tenir mestressa!”, repeteix Ramon Parellada per experiència. És el quart dels germans i es va criar tot ajudant els grans de la família

14 de jul. 2020

Dante Alighieri no tornarà mai més a Florència: una maledicció

No crec en malediccions llegendàries, però em sembla que existeixen. És l’única explicació que trobo a la insòlita decisió de la Galeria dels Uffizi de no organitzar la magna exposició del setè centenari de la mort de Dante Alighieri l’any vinent a Florència, sinó a la petita ciutat de Forlì. Ni tan sols set segles desprès de mort el Dant no tornarà a la ciutat natal, de la qual va abjurar a la Divina Comèdia. Un dels poetes més reconeguts de tota la història i forjador de la llengua italiana moderna, era nascut a Florència el 1265 i va morir desterrat a Ravenna el 1321. La seva estàtua presideix la plaça més gran de Florència, davant la basílica de Santa Croce, a l'interior de la qual es contempla el mausoleu del poeta. L’estàtua i el mausoleu pretenen dissimular que Dante no va morir ni es troba inhumat aquí. Florència el va desterrar el 1302 per culpa de les lluites

13 de jul. 2020

Sentiments platònics a la terrassa del bar del mercat de Fort Pienc

Abans m’agradava anar per fer l’aperitiu i observar el pas de la gent a la terrassa del bar Tre Scalini de Piazza Navona a Roma, a la cafeteria Jelinek de Viena o al bistrot Les Philosophes de París. Ara vaig al bar del mercat barceloní del barri de Fort Pienc amb la mateixa il.lusió i l’expectativa intacta. No té el mateix glamur però això, a part d'irrellevant, representa un avantatge (el glamur només acostuma a ser un reclam de babaus adinerats). A la terrassa del bar del mercat de Fort Pienc la copa de cava la serveixen al preu imbatible de 2€ i el líquid, fresquet i espurnejant, resulta igual d’agradable que als llocs acreditats. Els meus amics presencials (vull dir els que tenen temps i ganes per trobar-nos) saben que mantinc pudorosos sentiments