Algunes ruïnes es modernitzen a Roma, la Ciutat Eterna

Roma no se l’acaba ningú, per això és la Ciutat Eterna. El dia 1 de març vinent, després de llargs anys d’obres de restauració, obrirà al públic el mausoleu de l’emperador Octavi August, la tomba circular més gran del món (87 metres de diàmetre). Es troba en ple centre urbà, just al costat de l’Ara Pacis (foto adjunta) que ell mateix va fer construir i que va ser recobert l’any 2006 per l’arquitecte Richard Meier, també autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. Richard Meier ha aconseguit convertir aquest racó a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística esbojarrada, en una plaça

Joan Manté, el cap de sala del Motel de Figueres que ho sap tot

Quan arribo al Motel Empordà de Figueres m’agrada saludar Jaume Subirós o els seus fills, que patronegen la barca. Tot seguit busco amb la mirada la presència de Joan Manté, el cap de sala. Si aquell dia no hi és, em refio sense la més mínima recança dels seus col.legues, però m’agrada més quan hi és. Joan Manté representa al Motel com una assegurança a tot risc, la certesa que l’àpat rutllarà fins als detalls suposadament més secundaris, que en realitat són el toc culminant. Hi treballa des del 1979. Jaume Subirós sempre ha estat un patró afable, però dintre de la personalitat que ha imprès al Motel la discreció personal i les maneres contingudes juguen un paper constitutiu. Joan Manté ha portat aquestes virtuts al mateix grau acusat. Un cap de sala com ell ho veu tot, ho sap tot i coneix tothom, però

Escultures de Maillol llueixen igual a París que a Banyuls

Els jardins parisencs de les Tulleries són el privilegiat museu permanent a l’aire lliure de tota l’obra monumental (dinou figures femenines, generalment nues, de mida natural o superior) de l’escultor rossellonès Aristides Maillol, que sempre va viure la meitat de l’any a la capital francesa i l’altra meitat a la localitat natal de Banyuls. La de la foto adjunta és l’anomenada “La nit” (1909), que amaga la cara amb els braços abraçats als genolls, en un replegament que augmenta la sensació d’acollida d’aquest redós enjardinat amb doble filera de til.lers i bancs de seure, al qual s’accedeix per una curta escalinata. És un dels indrets més agradablement concebuts de París i dels més visitats del món. L’esplanada dels jardins de les

Robert Ruark, descobridor sense descobrir de la Costa Brava

Robert Ruark era un escriptor famós als Estats Units que amb la renda dels drets d’autor va poder portar una vida de milionari del 1953 fins a morir el 1965 a un  xalet de la platja de Sant Antoni de Calonge amb dues minyones (foto adjunta), secretari, jardiner i xofer per als seus dos cotxes Studebaker i Roll-Royce, per als quals va fer construir un garatge de disseny als arquitectes emergents Enric Tous i Josep M. Fargas. Havia descobert l’indret arran de l’amistat amb l’actriu anglesa Madeleine Carroll, residenciada al Castell Madeleine de la mateixa localitat quan no es trobava rodant a Hollywood. Ells dos van ser responsables dels estiueigs de Truman Capote a Palamós el 1960 i 1961, així com de les visites d’Ava Gardner (originària de Carolina del Nord com Ruark), David Niven, Robert Mitchum, John Wayne, Peter Sellers i Lee Radzivill, entre d’altres. El

El lideratge europeu de Catalunya en plantacions de marihuana

Els mossos d’esquadra fa temps que alerten que Catalunya s’ha convertit en la Silicon Valley del conreu clandestí de marihuana, per la seva situació geogràfica estratègica de distribució europea. Menys complicada d’obtenir que l’haixix, la cocaïna o l’heroïna, fomenta l’aparició de petits o grans emprenedors de plantacions cada cop més sofisticades, sobretot les d’interior que poden arribar a quatre collites anuals, a uns preus de venda que el mercat negre dispara. L’informe El mercat de la marihuana a Catalunya, elaborat pels mossos d'esquadra el setembre del 2020, avisa que les dimensió d’algunes màfies abocades a aquest negoci

Tornaré a Roma per placetes com aquesta

Entre els poderosos atractius que fan de Roma una ciutat per passejar i civilitzar-se hi figura el fet que el centre històric de l’antic imperi se situa exactament al mateix punt que el centre actual de la capital italiana, encavallats en estreta convivència. D’aquesta manera, a la Piazza di Pietra que acull les vuit altes columnes subsistents del temple de l’emperador Adrià s’hi troba igualment, davant per davant del monument, el petit bar Salotto 42 presidit per la majestuosa buguenvíl.lea d’un to morat cardenalici, la qual tornarà a florir puntual la primavera vinent perquè l’establiment pugui desplegar unes tauletes a l’aire lliure, com també  ho fa l’Enoteca Spiriti del costat a l’hora de dinar i de sopar. Torno sempre al caput mundi per placetes com aquesta. La

Bicentenari de les independències llatinoamericanes : balanç de discòrdies

Quan un europeu viatja al llarg d’Amèrica Llatina es veu sorprès per la quantitat de similituds que troba al mosaic de països veïns que s’autoconsideren tan diferents del país del costat, distanciats pel patriotisme nacional de cadascun. Enguany es commemora el bicentenari de la independència del Perú (focus de la plata i l’or de l’imperi espanyol) i dels països de d’Amèrica central (Panamà, Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica). El 2009 i 2010 ja es va celebrar el bicentenari de la independència de sis països com Argentina, Bolívia, Xile, Colòmbia, Equador, Mèxic i Venezuela. El principal balanç va ser la negativa absoluta a

La capella de Calonge predestinada a ser de l’església ortodoxa

Els edificis circulars amb cúpula semiesfèrica són típics de l’estil bizantí i poc habituals a les nostres latituds. La capella de Sant Jordi que l’arquitecte Guillem Cosp va aixecar el 1953 a la urbanització anomenada Comtat de Sant Jordi, al sector de Treumal del terme de Calonge, vaadoptavr aquesta forma per raons que s’ignoren, probablement sense més raó precisa que la decisió de l’arquitecte. Ha acabat sent propietat de l’església bizantina, venuda pel bisbat de Girona l’any 2014 a una branca ucraïnesa dels cristians ortodoxos, degut al volum creixent de residents russos a la zona. La capella, amb el seu peristil o galeria de columnes, és molt visible al peu de la carretera entre Platja d’Aro i Palamós. De la venda va quedar-ne exclosa una de les cèlebres escultures de Sant Jordi que contenia, obra de l’artista Joan Rebull, traslladada a l’església del Carme de Calonge. Altres Sant Jordis destacats de Rebull figuren avui a la façana de la casa barcelonina Tecla Sala de Pau Claris cantonada Casp i davant la façana de la Diputació, a la

La gendarmeria fa aquests dies el milhomes als passos de frontera

Durant els meus anys de periodista transfronterer com a corresponsal a Barcelona del diari L’Independant de Perpinyà m’hi desplaçava sovint i vaig intimar una mica amb la psicologia particular de les policies que vigilen la ratlla dels dos cantons. Més que vetllar per la seguretat de tots, semblava que els molestés que la gent passés lliurement d’un cantó a l’altre, com si això posés en qüestió la seva feina. S’acaba de produir una rebufada d’aquell esperit. El president Macron va visitar el post de frontera de La Jonquera-Pertús el 5 de novembre i va comprometre’s a reforçar la vigilància per qüestions

Portada per al pensador francès que “inspira el món”, modèstia a part

Tinc el mal costum de llegir Le Nouvel Observateur (ara L’Obs, amb la furiosa mania francesa de les contraccions). L’últim número sorprèn amb la portada dedicada a l’envellit Bruno Latour, un dels filòsofs francesos actuals que “inspira el planeta”, segons el titular immodest de la revista. Les catorze pàgines interiors sobre el personatge giren al voltant del lubricat malabarisme ideològic dels pensadors francesos, del qual sempre s’aprèn alguna cosa, encara que tot sovint per sota de l’expectativa. L’any 2012 vaig haver de passar uns mesos absorbit per la traducció de les seves Lecciones de sociología de las ciencias, editat aquí pel segell Arpa. L’encàrrec editorial no em va divertir gaire, però em va fer recordar intensivament aquell malabarisme. Al meu llibre Retrat de França amb francesos, publicat el 1998, ja intentava descriure el salt acrobàtic de la generació de Sartre, Camus, Levi-

Albert Boadella té un amic noble i li dedica un llibre

Albert Boadella acaba de publicar el llibre El duque sobre la seva vella amistat amb Ignacio Medina y Fernández de Córdoba, duc de Sogorb, tot i que a cap moment no el designa pel seu nom. El comediant ha trigat molts anys a parlar de la relació, nascuda casualment a un dels sopars de la bodeguiya de la Moncloa en època de Felipe González, amb un dels nobles espanyols més acreditats i visitant freqüent de Catalunya, entre d’altres motius perquè també era comte d’Empúries abans de traspassar aquest rang a la seva filla, entre més de cinquanta títols nobiliaris que acumula la Casa de Medinaceli, de la qual presideix la fundació privada de més llegat artístic i documental d’Espanya. La condició de duc és la més elevada de la

Coses que poden passar al metro, algunes magnífiques

A la xarxa de metro sempre hi passen coses i algunes de magnífiques. Ahir vaig anar a contemplar l'impressionant mural permanent de 90 m2 acabat de pintar per l'artista Philippe Stanton i els seus alumnes al vestíbul de l'estació barcelonina Guinardó-Sant Pau en homenatge als treballadors sanitaris. L'estació Ríos Rosas del metro de Madrid acaba de ser empaperada amb el text complet de la novel.la Fortunata y Jacinta, arran del centenari de la mort de Pérez Galdós. El metro de Londres, el mític “the tube” (foto adjunta d'abans de l'era de la mascareta), va ser el primer del món i avui és un dels més extensos. Ara vol associar el nom de patrocinadors comercials a algunes estacions per disminuir el dèficit d'explotació (els billets cobreixen el

Josefina Bonaparte, pell dura de la llegenda del vici i la virtut

Les llegendes tenen la pell dura, sobretot les falses. Per exemple la que pretén continuar presentant Josefina Bonaparte, primera consort de Napoleó i futura emperadriu al seu costat (abans de ser rellevada en el càrrec per una jove arxiduquessa d’Àustria), com la mitja virtut criolla irresistiblement viciosa que feia perdre el cap al gran general. La magnífica biografia sobre Josefina publicada per Françoise Wagener (escrita i datada a Fontanilles, Baix Empordà) posa les coses al seu lloc de manera documentada, però l’escriptor de moda Jean-Marie Rouart arriba a més lectors quan, amb napoleònic estil novel.lesc i delectança masclista,

Estranya maledicció tanca de nou la moderna biblioteca de Fort Pienc

La moderna biblioteca pública del barri barceloní de Fort Pienc, al costat de l’Estació del Nord, torna a estar tancada des d’abans de les festes nadalenques per obres de reparació de durada indefinida, malgrat tractar-se d’una de les joies de la corona de la xarxa. Va ser inaugurada el 2003 i guardonada aquell any amb el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura. Els tres pisos i la magnífica terrassa de la biblioteca ja van estar tancats el 2016 durant prop d’un any per la caiguda d’una part del fals sostre. Allò més incomprensible no és la reiterada necessitat de reparacions a una obra nova, sinó la lentitud d’aquestes reparacions a un centre

Adoldf Florensa, l’arquitecte principal amb carrer secundari

El que resulta més sorprenent de l’arquitecte Adolf Florensa és que fos capaç d’intervenir a totes les obres privades que porten la seva signatura mentre era arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona, del 1924 fins la jubilació el 1959. Aquelles obres van marcar una llarga època a la ciutat i arreu de Catalunya: la casa Cambó de la Via Laietana (1925), el palauet Abadal de la Diagonal (1927, ara banca Mediolanum), el Foment del Treball (en col·laboració amb Josep Goday, 1931), alguns edificis de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), la reforma del Barri Gòtic barceloní (1949), del claustre de la Catedral, de l’Ajuntament, del Palau de la Virreina, de l’antic Hospital de la Santa Creu com a Biblioteca de Catalunya, de la Capitania General (antic convent de la Mercè) i les Drassanes, així com la culminació de la urbanització de S’Agaró (1960) i la restauració del monestir de Poblet, la catedral de Vic i els castells de Peralada i de Mequinença, entre d’altres. És cert que va coincidir amb tres períodes d’especial embranzida: l’obertura de la Via Laietana, la reparació de les destrosses de la Guerra Civil i el

La forta minva de les platges no és culpa dels temporals

Un dels problemes al qual l’administració pública ha demostrat més incompetència les últimes dècades és la lluita contra la desaparició de la sorra de les platges després dels temporals. Cada any es llencen al mar milions d’euros del pressupost públic per abocar sorra de drenatge a les platges esmussades, que el temporal següent se’n tornarà a endur. No afecta només la comarca del Maresme, les platges de Barcelona, les de Sitges o el delta de l’Ebre. La incompetència se situa a la manca de coratge per reconèixer que la culpa no és dels temporals que sempre han existit, sinó del rosari de

Amb la “rosette” de la Legió d’Honor francesa al trau de la solapa

Un dels reconeixements que acumulava el metge gastroenteròleg Francesc Vilardell Viñas, que acaba de morir a Barcelona, era la de president de la Societat de Membres de la Legió d’Honor francesa a Catalunya. Es tracta d’un dels seus reconeixements menys reconeguts, atès que l’associació dels catalans guardonats amb la més prestigiosa distinció francesa porta actualment una vida quasi inexistent. Figura entre les entitats recollides a la pàgina web del Consolat de França a Barcelona, però l’enllaç no es pren la molèstia d’enumerar les persones d’aquí que han rebut

Mal gust de les escultures a les rotondes: exemples i excepcions

La proliferació de rotondes a les carreteres del país ha provocat una altra febrada associada, la d’escultures monumentals plantades al seu centre, de vegades amb un horripilant mal gust municipal. Aquest rotondisme kitsch ha donat peu a antologies sucoses, com l’estudi Enmascarando la pobreza del paisaje urbano: rotondas y arte público, de Elia Canosa i Ángela García, o bé l’exposició presentada el 2007 a Olot per David Santaeulària Rotondisme. Donant voltes a l’art públic. Assenyalar amb el dit casos concrets del nostre entorn resultaria tan feridor com ho és la visió d’aquests esguerros. Em limitaré, doncs, als dos monumentals

La Terra pot prescindir dels humans, quasi sempre ho ha fet

Els humans som uns simis una mica evolucionats i molt presumptuosos. Creiem dominar la Terra i això ens està portant a la probable extinció de la nostra espècie damunt d’aquest planeta, el qual continuarà amb tota tranquil.litat la seva vida biològica sense nosaltres, com un alliberament. Va viure molt temps sense humans. Ara sabem de manera científica que el Big Bang que donaria origen a l’univers es va produir fa 13.800 milions d’anys. De la formació de la massa condensada del planeta Terra només fa 4.500 milions d’anys. De les primeres cèl.lules vives amb nucli que hi originarien la vida, fa 3.000 milions d’anys. Dels primers animalons, 700 milions d’anys. Els primers vertebrats, 500 milions d’anys. Els primers mamífers, 200 milions. Els primers homínids, 4 milions, els primers humans 2,5 milions, els primers Homo sapiens com nosaltres tot just la nimietat de 150.000 anys, quan un mamífer vertebrat de la família dels micos africans va començar a desenvolupar el cervell més que la resta de sers vivents. Per tant, el planeta Terra ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. Els 150 mil.lenis de vida humana a la Terra van transcórrer primer a un ritme lentíssim, accelerat per tres revolucions

“Ser fadista é triste sorte”, en la mort de Carlos do Carmo,

Sóc un fidel amant del fado, de manera que un dia d’agost del 2010 vaig agafar l’AVE de Madrid per assistir al concert de Carlos do Carmo als Jardins Sabatini, convençut que seria una de les últimes oportunitats d’escoltar en viu el veterà fadista portuguès, el gran patriarca del gènere després de la mort d’Amália Rodrigues el 1999. Em vaig equivocar una mica, no va ser l’últim dels seus concerts. Carlos do Carmo acaba de morir aquest 1 de gener a Lisboa, als 81 anys. Era el fill de la pionera Lucília do Carmo i l’hereu de la seva casa de fados O Faia, al Barrio Alto lisboeta, on va

Nous interiors d’illa: humiliació penosa de l’espai públic

Quan Ildefons Cerdà va projectar l’any 1860 el nou barri de l’Eixample barceloní, preveia que els interiors de cada illa de cases fos un espai enjardinat d’accés públic. La gasiveria especuladora ho va impedir de manera rotunda. Anys enrere l’Ajuntament democràtic va engegar una política de recuperació d’alguns d’aquests interiors d’illa, que avui superen la cinquantena. Se n’acaben d’obrir dos més: el de l’antic cinema Novedades al carrer Casp amb Passeig de Gràcia (foto adjunta) i el de l’antic cinema Niza a la plaça de la Sagrada Família. Tots dos són d’una

El bicentenari de Napoleó i la seva cèlebre estàtua milanesa

Aquest any entrant es commemora el bicentenari de la mort de Napoleó Bonaparte, l’únic emperador en la història de França. Amb els seus deliris de “grandeur” i invasions dels països veïns va marcar la història europea, per tant l'efemèride es traduirà en nombrosos actes, d’un signe o d’un altre. En el meu cas personal –ja m’ho perdonaran— celebraré en particular poder reveure la cèlebre obra de l’escultor Antonio Canova que representa Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua --amm l'aire d'un déu i els cos d'un guerrer-- al pati d’entrada de l’Acadèmia de Brera milanesa, un indret que a l'enamorat Stendhal li semblava més bonic que el pati del Louvre. La col.locació donada a l’estàtua al punt de pas obligat

El paradís somniat de Ramon Folch no existeix, construïm-lo

El gran escriptor anglès de viatges Bruce Chatwin no va parar mai de rodar, però tenia el domicili més o menys estable a la casa rural anomenada Homer End, prop d’Oxford, al Devonshire. A Catalunya ha sorgit un altre Homer End al petit municipi d’Esponellà (400 habitants, comarca del Pla de l’Estany), que inclou nuclis agregats com Centenys i Martís. Al primer d’aquests nuclis hi ha anat a viure el veterà escriptor de viatges i novel.lista Xavier Moret amb la seva dona Teresa Artigas. Al segon, l’ecòleg Ramon Folch amb Josepa Bru. La trajectòria professional de Ramon Folch és d’una extensió de novel.la russa. De les primeres dècades en

El banc del carrer gironí de les Hortes i la carrera de Forrest Gump

Davant l’aparador principal de la Llibreria 22, al carrer gironí de les Hortes, hi ha dos objectes de mobiliari urbà plantats a la vorera pels serveis municipals: una ferramenta per lligar bicicletes i un banc de seure. El banc és igual que els altres del mateix carrer, però s’ha convertit en únic, eminent i simbòlic. El llibreter Guillem Terribas i el seu successor Jordi Gispert s’hi han retratat infinitat de vegades amb la panòplia de visitants de l’establiment. Ara la pròpia llibreria ha començat a publicar a Facebook una sèrie numerada d’aquestes fotos, que va per la número catorze. Ha donat peu al muntatge fotogràfic adjunt, amb l’actor Tom Hanks en l’inoblidable paper de Forrest Gump. No és un banc tranquil per entrar en estat de meditació ni tan sols per reposar, perquè l’usuari pot estar segur d’haver-se

Exploració de marques i etiquetes de vi en el seu laberint

El món del vi es caracteritza pel confusionisme entre denominacions i marques, la dispersió atomitzada d’etiquetes entre les quals les veritats bàsiques es veuen ofegades per la publicitat encoberta i la desorientació forçosa del consumidor, obligat a desplaçar-se a les palpentes pel laberint de l’oferta infinita a la recerca del seu petit tresor o almenys d’una satisfacció digna. A alguns això els complau com un puzzle de milers de peces, a la majoria els arrossega a elegir de manera aproximativa i atzarosa, segons el sistema de pagar primer i després abraçar-se al recurs de si l’encerto l’endevino. El vi és per naturalesa un

Jaume Fàbrega ens regala enguany “El gran llibre dels menuts”

Jaume Fàbrega és una enciclopèdia culinària amb cames i té per costum publicar un llibre cada any (de vegades dos o tres). Aquest Nadal li ha tocat al nou títol Cap i pota. El gran llibre dels menuts. La solapa informa que l’autor n’ha publicat més de setanta, dels quals set de seguits els últims cinc anys a aquesta mateixa col.leció de l’editorial Cossetània. L’opulència de Jaume Fàbrega, el seu festí de Babette literari, és digne de celebrar perquè desplega un ventall amplíssim de l’art de la cuina, que ell vincula a la cultura del país i a les branques veïnes. El nou llibre d’enguany de la seva factoria personal és una delícia de doble mèrit, perquè s’aboca de manera detallada i sàvia a uns productes massa sovint marginats per barats o considerats moralment tèrbols, quan en realitat representen una de les màximes exquisideses, un dels plaers culminants del paladar educat. La introducció històrica i literària del

El litoral reclama ara una altra mena de fars

Potser algun dia veurem davant de qualsevol platja del país una altra mena de fars blancs, aquest cop plantats al mar: els aerogeneradors eòlics offshore o flotants. Seria la prova que algun govern d’aquí s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves fonts d’energia per frenar-la, igual com abans es va invertir massivament en aeroports, autopistes, ports "esportius" o rescats bancaris. Al mar el vent duplica la velocitat, actua de manera més estable per l’absència de barreres i els aerogeneradors s’autorienten per seguir la direcció del vent. Els plans oficials de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria

La “Carta de retrobament” al restaurant l’Estrella, poesia pura

Ahir volíem parlar de trens amb l’enginyer i escriptor Jordi Font-Agustí i vam anar a dinar al lloc indicat. Quan l’Estació de França rutllava a ple rendiment, molts viatgers feien drecera cap a la sortida més acostada a les andanes, la lateral del carrer d’Ocata (era la terminal del tren de Mataró i una de les estacions del seu recorregut era a Ocata). Aquella sortida secundària es veia molt concorreguda. Al davant mateix Josefa Chiquillo hi va obrir l’any 1924 la casa de menjars L’Estrella. Acabava d’enviudar i tenia vuit fills. Va traspassar la lleteria que regentava a la veïna plaça Palau i es va endeutar per obrir aquest negoci, avui renovat i dirigit per la quarta generació de la família: Jordi Baidal a les taules i la seva dona Pepi Villada als

El monument al cul, com un xiprer més

Anava a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i em vaig entretenir als jardins del davant, a la cruïlla del carrer Marina amb l’avinguda Icària, al peu de l’estàtua de set metres d’altura modelada en bronze per l’escultor Eduardo Úrculo amb el nom “A Santiago Roldán”, com recorda una placa a la seva base. L’autor la va qualificar com un “homenatge al cul”, tema molt freqüent i admiratiu a la seva obra escultòrica i pictòrica. Dos anys després, el 2001 va aixecar-ne un altra similar, anomenada Culis monumentalibus, també per encàrrec municipal davant del teatre Campoamor al centre històric de la vetusta Oviedo. Sobre la misteriosa relació entre el cul i la memòria de Santiago “Curri” Roldán (l’economista

Dinar al restaurant "clandestí" La Contrasenya o la felicitat

Ahir vam anar dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga Núria a La Contrasenya, el club gastronòmic “clandestí“ amb adreça a Internet que regenta des del 2012 Àngela Vinent al seu taller de pintora, a l’àtic d’un edifici industrial del Poblenou barceloní. El lloc és singular perquè l’ha ideat una dona singular. Cada plat incorpora un toc expressiu que és com la levitació de la mà de la cuinera, sense cap altra màgia que la claredat d’esperit i una destresa precisa. Àngela Vinent ha treballat de periodista des dels divuit anys. Primer com arxivera del diari Catalunya/Express i redactora de Mundo Diario, que és on ens vam conèixer en el dia a dia. Després com a subdirectora de l’Avui. Finalment com a cap de premsa de Pasqual Maragall. A

En la mort de l’historiador Jordi Nadal Oller, l’home del “fracaso”

Ahir va morir l’historiador de l’economia Jordi Nadal Oller. De l’abundant literatura sobre la matèria, sobresurt amb llum pròpia un tractat desproveït d’intencions divulgatives però carregat de claus d’interpretació, les quals assenyalen amb el dit sense timidesa. No té res d’un manual ni resulta de fàcil lectura, però porta catorze edicions des del 1975, inclús una de butxaca el 2009. Es tracta del cèlebre títol El fracaso de la revolución industrial en España 1814-1913, del professor Jordi Nadal Oller. L’obra, a bastament citada i coneguda col.loquialment dintre del seu ram com “el fracaso” a seques, va néixer de l’encàrrec del professor Carlo M. Cipolla d’escriure el volum sobre Espanya de la col.leció britànica The

La mala sort històrica de l'Estació de França, fins avui

L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va tenir lloc en plena dictadura de Primo de Rivera, la qual cosa revestiria conseqüències. Si la primera Exposició Universal del 1888 havia servit per urbanitzar el sector de la Ciutadella, la segona del 1929 se centraria al mateix objectiu a la muntanya de Montjuïc, entre d’altres obres urbanes com la construcció de la nova Estació de França al lloc de l’antiga. El desplegament de l’estil arquitectònic modernista i els primers balbuceigs del noucentista donarien a les noves edificacions de l’Exposició del 1929 un aspecte historicista conceptualment caduc, en contrast amb les avantguardes europees del moment, representades

La peripècia i els dibuixos reanimats de Josep Bartolí al cinema

Ahir diumenge vaig anar a veure la pel.lícula Josep, basada en la vida i els dibuixos del soldat republicà Josep Bartolí Guiu (Barcelona 1910 - Nova York 1995) quan es trobava tancat el 1939 als camps de concentració francesos d’Argelers i Rivesaltes. La peripècia de Bartolí ja era coneguda (el 1989 va fer donació d'una part dels seus dibuixos a l’Arxiu Històric de Barcelona i el 1990 es va editar el llibre Conversa amb Bartolí, de Jaume Cañameras), però convertir-la ara en biopic internacional de dibuixos animats ha estat una iniciativa de ressò modernitzat, reanimat. Més de

Plega la boutique Carlane de Perpinyà, no plega l’amistat

Durant una colla d’anys vaig travessar amb freqüència la plaça de la catedral de Perpinyà per diverses raons, entre les quals no hi figurava entrar al temple. Si era de nit i les botigues ja havien tancat, hi anava per sentir els meus passos i la remor de l’aigua d’una de les fonts més “italianes” d’aquest país, feta d'un marbre rosat gairebé carnal. Durant el dia la travessava per anar al restaurant Saint-Jean de la cantonada, per fer una ullada a la floristeria o a la llibreria d’ocasió i, sobretot, per treure el cap a la Boutique Carlane i saludar les germanes Irene Rieu i Margaret Morillas, l’amabilitat de

L’Expo Universal de Barcelona del 1888, poc universal però decisiva

L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i totes les seves derivacions ciutadanes haurien estat impensables sense l’arribada del tren de França deu anys abans. La batalla de l’alcalde Rius i Taulet per organitzar-la va arrencar amb el seu viatge d‘un mes de durada a Madrid, durant la qual va remoure cel i terra als ministeris i entre els diputats i senadors per assegurar la implicació del govern. Després d’aquella estada, totes les obres de construcció es van enllestir en poc més d’un any, dintre d’una cursa contra rellotge que convertiria Barcelona en una “ciutat de bojos”. L’Exposició va obrir al públic el 8 d’abril. Durant el dinar

Cervellets arrebossats, vici sentimental de l’art de la cuina

El paladar té la seva memòria il.lusionada i a mi em continuen agradant amb deliri els cervellets de xai arrebossats, que abans les mares cuinaven amb freqüència pel poder alimentari que ofereixen i que ara s’han de buscar amb lupa a alguns establiments més o menys recòndits. El restaurant Vilaró (davant el mercat de Sant Antoni, amb cuina oberta per esmozar des de les 8h del matí) ostenta la palma per veterania i perseverança, però encara m’agraden més els cervellets que ofereix de manera fixa a la pissarra que fa funció de carta el restaurant Portolés (Diputació cantonada Roger de Flor), regentat per Antoni Catalán Portolés, successor del germà Isidre, assassinat per un atracador a la barra d’aquest establiment el 6 de maig del 1983, als 29 anys. El secret es troba a l’arrebossat, com més lleuger millor, que al Portolés encerten de

Una envernissada per reobrir la llibreria més antiga de París

Dissabte passat va tornar a obrir la llibreria Delamain, la més antiga de París en activitat (inaugurada l’any 1708), després de dos mesos de tancament per restauració de les impressionants prestatgeries de dos pisos en roure massís. A part de la més antiga, també és la més cèntrica. Es troba davant la Comédie Française i el jardí amagat de la la Place Royale, a la planta baixa del gran edifici en cantonada que ocupa l’Hotel du Louvre. Tot l’immoble va se comprat el 2013 per un fons d’inversions de Qatar, la qual cosa va fer trontollar el contracte de lloguer, salvat in extremis per la incorporació de l’establiment a l’imperi de l’editorial Gallimard. Malgrat les seves dimensions reduïdes, disposa al segon pis d’un fons de llibres antics. A la

Defensa sentimental dels pubs britànics, ara que n’havia après

El popular bar de la cantonada a ciutats i pobles britànics és una tradició que creia solidíssima. La primera cosa que vaig intentar acomplir en arribar fa molts anys de visita debutant a Londres va ser prendre una cervesa “bitter” o “ale” a un pub. Va resultar ser el desig més complicat de tots i em va fer entendre la diferència cultural que ens separava. La lliura esterlina encara tenia 20 xelins i 240 penics, no els prosaics 100 penics imposats per la decimalització posterior. Encara es media i es pesava a la manera imperial en iardes, peus, pintes, unces i galons (el sistema mètric decimal no s’hi imposaria fins el 1995). Quan el pub era d’alcohol “licensed” no era l’hora, i viceversa. No me n’hauria sortit sense l’ajuda samaritana d’un resident, el qual va aconseguir amb total comoditat que ens servissin la cervesa que fins aleshores m’havia resultat inaccessible malgrat tots els meus intents. La regulació alcohòlica i els estranyíssims horaris legals dels pubs es van mantenir fins el 2005. Vaig assentar una certa predilecció pel pastís de carn (el fish and chips se'm va resistir més) del pub Hog in the Pound perquè em queia a la

La titànica estació de Portbou cau en una profunda languidesa

Portbou va ser una estació de tren abans que un poble, nascut de la decisió governamental de fer passar per aquí la nova línia ferroviària de connexió amb França, inaugurada el 1878. Va caldre construir l'esplanada artificial de l’estació damunt la cala de Portbou, a un indret on no hi havia un pam de terreny pla, llevat de la platja. El 1930 arribava als 4.000 habitants, quan encara englobava la població veïna de Colera. A partir d’aquell moment començaria la davallada. Ara ja fa temps que es troba molt per sota del “llindar psicològic”, amb 1.302 censats. L’època daurada dels duaners i transitaris va fer que nasquessin entre les noves famílies de Portbou

Passadís del metro a Passeig de Gràcia, escarni del transport públic

 

El passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona es a l’estació de Passeig de Gràcia. Va ser instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat de quatre plantes, construït en concessió de terreny públic. La llargada de 260 metres d’aquest passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver adoptat la línia recta més lògica, en comptes de rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing des del 1967, com es va fer en perjudici dels usuaris molt més nombrosos del transport públic. Van preferir construir un corredor el doble de llarg del

No hi puc fer més, enyoro molt Roma i la vista del Janícul

Els llatins sempre tindrem dues pàtries: la nostra i Roma. Fa molts mesos que enyoro poder anar-hi com de costum i, només d’arribar, agafar l’autobús que puja al Janícul. No forma part dels set turons fundacionals de la ciutat, però se’l considera el vuitè perquè s’ha convertit en més concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. El mèrit no es deu només al fet d'acollir el templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques. Tampoc no és per l’afortunat parc públic de la

Evocació de la nissaga familiar dels Guinness a Cadaqués

L’ermita de San Sebastià, enfilada a la muntanya del Pení de Cadaqués, és un dels punts més afortunats d’aquella costa. Va ser desamortitzada el segle XIX i posteriorment convertida en luxosa residència d’estiu per Jonathan Guinnes, un dels hereus de la marca cervesera irlandesa. El fet no revestiria més transcendència dintre del cabalós moviment immobiliari de la Costa Brava si l’actual hereu, el seu fill Sebastian Guinness, nascut el 1964, no obrís la finca al públic cada 20 de gener perquè els cadaquesencs hi puguin continuar celebrant el tradicional i concorregut aplec de Sant Sebastià amb sardanes, dinar a l’aire lliure i “patacades” (cançons tradicionals del municipi). Aquell dia Sebastian Guinnes es planta a l’entrada de la finca

El retorn de Sofia Loren no pot eclipsar la gran novel.la de partida

Als seus rumbosos 86 anys, Sofia Loren torna a la pantalla a la pel.lícula La vida al davant, que s’estrena aquests dies a Netflix. El paper és un autèntic bombó, un regal molt ben triat. Es tracta de la segona adaptació cinematogràfica de la gran novel.la del mateix títol, de l’autor francès Romain Gary, a la qual una prostituta retirada cria alguns nens immigrants del carrer al barri popular parisenc de Belleville, en especial Momo, que és qui porta al llibre la veu narradora amb una ingenuïtat i una oralitat infantils d’enorme destresa literària per part del novel.lista. La primera adaptació cinematogràfica va rebre l’Òscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa