Una modernitat sense democràcia ni drets socials

La Xina serà la primera economia mundial l’any 2050, seguida pels Estats Units, l’Índia, el Brasil i Mèxic, en aquest ordre. L’Occident democràtic de l’Estat del benestar ha perdut pistonada davant l’auge asiàtic i els anomenats països emergents. De moment, el primer milionari del món a la llista Forbes ja és un mexicà, Carlos Slim; els gratacels més alts del món es troben als Emirats, la principal indústria cinematogràfica a l’Índia i les cadenes televisives amb més audiència són l’àrab Al Yazira, l’índia NDTV i la xinesa

La poesia pendent de pagar impostos

Hem de trobar una poesia vibrant al fet de pagar impostos, una emoció estètica a la fiscalitat, un sentiment positiu a l’IRPF i a l’IVA, perquè són la principal garantia de l’Estat democràtic, el principal i quasi únic instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social consisteix –o consistia—a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis que necessiten els ciutadans: educació, sanitat, transports públics, protecció social. Per tant els contribuents reben allò que han pagat prèviament via impostos. Els impostos pateixen

L’autèntica cantada d’havaneres de Calella, la de Sant Roc

Al meu entendre la veritable cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell no és la famosa de cada primer dissabte de juliol. Aquella és la de TV 3. Per al meu gust l’autèntica és la de Sant Roc al voltant de la festa patronal del 16 d’agost, una cantada gratuïta que organitza l’associació de veïns a la minúscula platgeta d’aquest barri calellenc i que conserva encara avui les essències del que havia estat la cantada grossa. L’escenari és un roca de la caleta i els cantaires hi actuen desinteressadament. Això no treu que és un escenari tan històric i tan valuós com la “catedral” de la veïna platja del Port Bo, potser més i tot. Aquest té una placa que diu: “Damunt d’aquesta roca recordem en Càstor, la seva guitarra i les nostres cantades. Barri de Sant Roc”. Durant llargs anys Càstor Pérez va acompanyar-hi els cantaires voluntaris i el 1999 hi va fer debutar en públic la seva filla Sílvia Pérez Cruz amb la interpretació inoblidable de la cançó

Afluixeu el volum del “Deutschland über alles”

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El dogmatisme luterà, el zel messiànic de l’austeritat, l’obsessió compulsiva de disciplina pressupostaria és una filosofia moral rigorista. Els països endeutats són culpables, han pecat, han d’expiar-ho, han de pagar, s’han de redimir. No es poden salvar els ineficient Estats endeutats, al mateix moment en que es salva l’ineficient sistema bancari occidental amb injeccions de diners infinitament més elevades. A una banda hi ha un principi elemental: els deutes s’han de pagar. A un altre cantó hi ha la realitat: aquella norma ha conegut excepcions contínues i perpètues, començant per la pròpia Alemanya. Les monedes acostumen a tenir dues cares, la realitat també. Vege’m-ho a continuació. Europa s’ha tornat a convertir en un continent marcat per la voluntat alemanya de domini. Primer va ser amb el militarisme, ara amb

Els mercats no es calmaran mai, és inútil

L’opció adoptada pels actuals governs de “calmar” els mercats, satisfer-los, apaivagar la seva agressivitat, recorda enormement la política suïcida mantinguda per les principals potències democràtiques (Gran Bretanya, França i els Estats Units) davant l’ascens de l’agressivitat del Tercer Reich en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial. Aquella tàctica va ser coneguda com Appeasement policy, la política d’apaivagament, i va recollir amb dramàtics resultats. Primer Gran Bretanya, França i l’administració demòcrata nord-americana del president Roosevelt van declarar la No Intervenció a la guerra civil espanyola, mentre Alemanya i Itàlia hi intervenien sense rubor. El setembre del 1938 Daladier, Chamberlain, Hitler i

Shylock ha acabat cobrant la lliura de carn

L’ofici de prestamista de diners ha controlat al llarg de la història el moviment econòmic en benefici particular, a força d’actuar amb rapacitat, manca d’escrúpols i inclinació al frau. La cobdícia ha estat la referència d’aquest ofici, sense vacil.lar davant l’ús amoral dels seus mecanismes, l’engany i la corrupció. L’ètica del negoci del crèdit, la seva part de responsabilitat social, s’ha acostumat a evaporar al mateix ritme que multiplicava els beneficis. "¿Què és l’atracament a un banc comparat amb la creació d’un banc?", esclamava Bertolt Brecht a L’òpera dels tres rals, tal com com Pietros Markaris ha reproduït a l’incípit de la seva última novel.la Amb l’aigua al coll. L’únic treball dels propietaris del capital sempre ha estat

Recepta i consells per menjar l’entranya de la terra

La tòfona blanca del Piemont torinès és un fong boterut i carnós d’aspecte de tubercle poc afortunat. Provoca corrues de peregrins i exportacions milionàries, dintre d’una economia de vegades subterrània com la tòfona mateixa. L’altíssim preu és el millor reclam, el certificat de garantia. El valor es centra en l’intens i penetrant aroma d’entranya de la terra que ofereix, identificable amb l’olor del gas. Els esperits més condescendents li atribueixen un terme mig entre el gas i l’all. Actua més sobre la pituitària que sobre el pal.ladar. És una il.lusió, intensa i volàtil, de possessió d’aquella entranya de la terra. De mitjan setembre a finals de gener els senders humits de la comarca es veuen transitats per homes solitaris, precedits per un gos que

Santander també és un bolero, què voleu que us digui

Les èpoques en què he ocupat algun càrrec m’ha tocat de retruc anar a desfilar el mes de juliol a la fira de vanitats del Palacio de la Magdalena santanderí, on la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo aplega cada estiu un florilegi de savis de cada ram, a un indret afortunat que s’aboca amb elegància a la bellíssima badia de la capital càntabra. Una respectable proporció dels assistents domina ostensiblement l’art dels passadissos congressuals, els copets a l’esquena i els sopars de compromís. Sempre he procurat no desentonar i complir amb l’obligació, però també he procurat escapolir-me’n a algun moment, escampar la boira al llarg del passeig en cornisa de la platja del Sardinero i presentar els meus íntims respectes a un dels poquíssims monuments

Carlos Gardel al diari d’avui per partida doble

Avui el diari La Vanguardia parla en dues ocasions diferents de Carlos Gardel. En primer lloc es fa ressò del concert que acaba de dirigir a Buenos Aires el veterà director de fama mundial Zubin Metha, al capdavant de l’orquestra simfònica del Magggio Musicale Fiorentino. El mestre va cloure la vetllada amb un “bis” inesperat: la versió simfònica del tango “Por una cabeza”, popularitzat per Carlos Gardel. No li va caure cap anell, després d’un repertori que incloïa l’obertura d’Egmont, de Beethoven, fragments de Puccini, Mascagni, Dvorak, Brahms i Bizet, així com el cèlebre Adaggieto de la Cinquena simfonia de Mahler. El concert popular, amb entrades gratuïtes, volia repetir l’èxit de l'anterior que va celebrar l’any 2010 a l’aire lliure a la cèntrica plaça portenya de l’Obelisco davant de 30.000 persones, però les fortes pluges van obligar a traslladar-lo aquest cop a un equipament cultural del barri de la Boca, amb un aforament de 1.200 espectadors, els quals van ovacionar el reconeixement simfònic al tango i a Gardel. En segon lloc, La Vanguardia dedica també avui

Les condicions "quasi mafioses" de la Lliga de futbol que comença avui

Per primer cop des de que existeix la televisió, cap partit del Barça, del Real Madrid ni dels cinc altres equips classificats per a competicions europees no serà retransmès en obert pels canals públics durant la temporada de Lliga que comença avui. D’ara en endavant tots els d’aquests clubs seran de pagament als canals codificats, els quals augmentaran les tarifes arran de la pujada de l’IVA del 8 % al 21 %. Els únics partits emesos en obert seran de la resta d’onze equips del campionat, i sempre els dilluns al vespre. Malgrat els sucosos beneficis dels drets de televisió (140 milions per temporada en el cas del Barça i del Reial Madrid), els clubs de la Lliga espanyola continuen devent més de 3.000 milions d’euros (752 milions a Hisenda). El nou president del Consell Superior d’Esports, Miguel Cardenal,

Divagacions d’agost: els xiringuitos de platja

Dinar o sopar bé arran de mar, literalment amb els peus a la sorra, és un plaer dels déus més primitius i més autèntics. Els restaurants, xiringuitos o guinguetes de platja oberts a l’estiu practiquen de vegades una cuina expeditiva, altres vegades destaquen per la qualitat i el servei malgrat la senzillesa aparent de les instal.lacions, enaltida tot sovint per la grandesa del paisatge, per l’atmosfera d’aquell indret precís. Als xiringuitos l’entorn natural resulta determinant, així com l’ambient decontracté d’un moment concret que aspira a

Divagacions d’agost: els escots

Aquests dies de magnànims topless femenins a les platges, penso per esperit de contradicció en la superioritat de l’astúcia dels escots. Prometen un equilibri que es desanima enfront de la prova de la veritat, ofereixen impressions de volums i textures que la realitat nua desmenteix. Malgrat tot els prefereixo, potser perquè m’agrada el teatre, almenys una dosi de teatre representada amb talent. La bellesa completament natural, a pèl, es dóna rarament. El fet de civilitzar-se sempre ha consistit a posar un punt raonable d’artifici a la cruesa de la realitat. “Los senos son las dos grandes lágrimas que llora la belleza por ser tan efímera", va escriure Ramón Gómez de la Serna al seu llibre monogràfic Senos. Avui cavil.lava a la platja que els escots continuen sent un pacte intel.ligent amb la realitat.

Una lliçó d’estil sobre el ministre Fernández

Volia rellegir el magnífic article “Regreso o embajada” que Carlos Barral va publicar el 28 de juliol del 1981 a La Vanguardia sobre la troballa dels anomenats Colossos de Riace, els monumentals bronzes del segle V aC de dos guerrers grecs quasi intactes, exhumats el 1972 de les aigües de Reggio de Calabria, a l’antiga Magna Grècia del sud italià. He retrobat l’article de Barral a l’hemeroteca del diari, però m’ha enlluernat encara més llegir a la mateixa pàgina un altre vibrant lliçó d’estil, en una nota editorial dedicada pel periòdic a la presa de possessió del governador civil de Barcelona, Jorge Fernández Díaz, actual ministre de l’Interior. Sota el títol “Un nuevo gobernador”, hi llegeixo amb un sentiment

Els "black cab" londinencs es fabricaran a Barcelona

Els diaris informen avui que l’empresa japonesa Nissan fabricarà a Barcelona el nou model de taxis londinencs, l’adaptació tècnica –només tècnica— dels tradicionals, útils i quasi imperials black cabs. El motor, el consum i les emissions es veuran millorades, però l’interior es mantindrà intacte. Sempre m’ha seduït pujar a un black cab. Pot semblar una seducció ben prosaica, en canvi jo trobo que són l'última carrossa al meu abast. Ofereixen un disseny molt intel.ligent i una comoditat proverbial, que sempre he cregut capaç de ser utilitzada per a alguna cosa més que el simple transport. Pocs taxis de la flota londinenca han abandonat el color negre, només

El caràcter fort de la violinista Oksana Solovieva, en viu

Escoltar els matisos canviants a cada interpretació en viu de la mateixa obra és la superioritat de la música i l’emoció més intraduïble del món al llenguatge limitadíssim de l’alfabet convencional. Gaudir-ne a menys de dos metres de distància dels executants, sota les voltes d’un palau gòtic en ple centre de Barcelona pel mòdic preu d’entrada de 6 € (abans de la pujada general de l’IVA), és el privilegi que ofereix el cicle de mini-concerts que, amb el nom “30 minuts de música al Museu”, ha estat dissenyat per Xavier Chavarria per al Festival Mas i Mas. Aquest mes d’agost el certamen torna a omplir la programació musical de la ciutat amb una capacitat d’imaginació que cal agrair al productor Joan Mas i el seu equip. El cicle de mini-concerts, repetits tres vegades al dia, es celebrava a la Pedrera i ara ho fa a

Els bancs han cobrat, els serveis socials no

Un govern com el de la Generalitat ha de tenir mala jeia per deixar de pagar el mes de juliol precisament a hospitals concertats, escoles, residències geriàtriques i entitats socials. Ho ha fet perquè la llei obliga les administracions públiques a pagar primerament els venciments dels seus préstecs bancaris abans que els serveis socials o les nòmines dels funcionaris. Primer de tot, els bancs. Es tracta de la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada l’abril últim amb els vots de PP i CiU al Congrés de Diputats (abstenció del PNV i vot en contra del PSOE) i també de la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada per Parlament el maig, gràcies als vots sumats de CiU i PP. A la Generalitat li vencien aquest mes de juliol 424 milions d’euros de préstecs i no

Plega el nostre duc d’Atenes, el nostre deute grec

Avui m’he trobat a la Biblioteca de Catalunya i hem dinat plegats pels voltants de la docta institució amb el professor figuerenc de grec clàssic i modern Eusebi Ayensa, que ha dirigit durant els últims cinc anys l’Institut Cervantes d’Atenes i que a partir d’ara dirigirà el de Frankfurt. La seva trajectòria es distingeix per múltiples recerques, llibres i premis, però a mi m’emociona especialment que hagi aconseguit durant el seu mandat col.locar i inaugurar un monòlit amb placa marmòria a l’Acròpolis, a la porta de Beulé dels Propileus, per la qual desfilen cada any més d’un milió

Homenatge ben viu al cantaire Ricard Balil

De cantades d’havaneres a l’estiu n’hi ha moltes, però cap com la d’ahir al petit port de Fornells, a Begur. Hi reapareixia excepcionalment dalt d’un escenari Ricard Balil Forgas, el veterà cantaire i divulgador al qual devem moltes de les poques coses que sabem sobre les havaneres al nostre país i, sobretot, un estil en la manera de cantar-les. Com el seu segon cognom ho indica, Ricard Balil Forgas és un bacanar, un begurenc d’extracció. Des de ben jove va voler transmetre a les noves generacions allò que havia après en viu sobre la manera de cantar a Begur, diferent de la de Calella de Palafrugell, de l‘Escala o de Cadaqués. Ell ens va ensenyar, en la pràctica de la taverna i també al seu llibre recopilatori Las más bellas habaneras (editat el 1979 i reeditat el 1995), aquell “salanc”

La culpa del foc tampoc no és dels fumadors

S’ha volgut presentar com una notícia d’impacte que el devastador incendi declarat a la ratlla de frontera de la Jonquera i el Pertús ha estat originat per burilles de cigarret sense apagar llançades de qualsevol manera, fins i tot recollides “a centenars” al punt de partida de les flames, un àrea d’estacionament de camions. En realitat la majoria d’incendis forestals es deuen a causes conegudes com aquesta, sense que això representi cap novetat, encara menys a la frontera terrestre més transitada de tot el continent europeu, franquejada cada dia per milers de camions i vehicles de tota mena, multiplicats des de l’existència de l’autopista i la marginació

La culpa del foc no és de la tramuntana

Pretendre culpar la tramuntana del foc declarat a la Jonquera és com atribuir-lo a un càstig diví purificador, enviat a uns dels focus de prostitució més important d’Europa. Falses excuses davant del fet essencial: alguns accidents reiterats com els grans incendis forestals es poden prevenir, s’han de prevenir amb una gestió adequada del manteniment dels boscos, que s’han descurat i s'han deixat sense netejar després de les nevades de fa dos anys. La mala gestió forestal crema més que les flames, els serveix el terreny en safata. La tramuntana que bufava avui no assolia velocitats desconegudes a la comarca. Era inferior a la del gran incendi forestal del 1996 al mateix indret de l’Albera fronterera, declarat al Pertús i a la Jonquera a les mateixes dates del 19 al 21 de juliol, amb un balanç de quatre víctimes mortals d’un hidroavió francès que participava a les tasques d’extinció. En aquella ocasió va arrasar 30.000 hectàrees, va convertir en cendra fins i tot més

L’orgull perdut dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

Dimecres vinent 25 de juliol es compleixen vint anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Tot just vint anys han capgirat tristament el clima col.lectiu com un mitjó. Aquells Jocs Olímpics van ser un èxit en múltiples aspectes: després de 25 anys de democràcia i d’autonomia, Catalunya i l’administració socialista de la seva capital demostraven l’alta capacitat organitzativa d’una gran ciutat mediterrània moderna i el seu dinàmic caràcter europeu, tal com van comprovar i gaudir 9.300 atletes de 169 països, 30.000 voluntaris i 3.500 milions de telespectadors d’arreu del món. Vam ser una capital feliç, acollidora, transformada, capaç de superar en la pràctica llargues

Memòria de la data amarga del 18 de juliol

Avui, 18 de juliol, no em puc estar de recordar l’ajuda militar massiva brindada per Alemanya i Itàlia des d’aquesta precisa data del 1936 als sublevats de Franco, en contrast amb la política franco-britànica de No Intervenció a la guerra civil espanyola. Les dues principals potències democràtiques d’Europa, Gran Bretanya i França, van sentenciar el destí del govern legal espanyol, l’amarga soledat de la II República en el front internacional. Ni tan sols no hauria calgut un gest francès de solidaritat o de fraternitat activa, simplement

Canigó: DNI francès i ADN català

El fet que el massís del Canigó acabi de rebre l’estatut de paratge protegit “Grand Site de France” recorda que no es tracta d’una muntanya fronterera, sinó situada del tot a França des de l’infaust Tractat dels Pirineus del 1659, encara que la visió familiar i totèmica que tots en tenim prescindeixi d’aquestes delimitacions afegides. El Canigó té avui DNI francès, però el seu ADN no el discuteix ningú. Se li pot atribuir una lògica històrica, paral.lela al corrent literari romàntic que valorava les terres encantades de l’alta muntanya. El paisatge sempre ha necessitat la cultura per ser desxifrat, una mica de poesia deliberada per ser valorat i

Què vol vendre’ns l’emirat de Qatar a canvi de comprar-nos?

L’endemà d’anunciar que l’emiressa i presidenta de la Qatar Foundation, Mozah Bint Nasser Al-Missned, ha comprat per 700 milions d’euros la multinacional italiana de moda Valentino a través de la societat d’inversions Qatar Mayhoola, avui es divulga que els seus homòlegs masculins rebenten el mercat del futbol i acaben de comprar els dos futbolistes Ibrahimovic i Thiago per al París Sant Germain, club de la seva propietat, per un import de 65 milions d’euros que quasi duplica la despesa de fitxatges enguany de tots els clubs espanyols de primera divisió sumats. La Qatar Foundation és el nom publicitari que apareix

La vergonya del preu de l’entrada per escoltar Bob Dylan

És indecent que les entrades per al concert de Bob Dylan dissabte vinent al festival de Cap Roig (Calella de Palafrugell), patrocinat per la l’Obra Social de la Caixa, costin entre 100 € (la més barata) i 260 €. Alguns festivals d’estiu practiquen un luxe escandalós. Dels tres concerts de Dylan aquí de l’actual gira, les entrades al de dos dies abans a l’esplanada del museu Guggenhein de Bilbao costen de 45 a 85 € i les del festival de Benicassim el dia anterior a partir de 75 €, que tampoc és poca cosa. M’hauria agradat escoltar-lo en viu, precisament l’any del

Arrenca a Sitges el festival degà i més cosmopolita de ball de tango

Un dels festivals de ball de tango més concorreguts es celebra des de fa dinou anys cada mes de juliol a Sitges (festivaltangositges.com). Comença la setmana vinent als Jardins de Terramar, amb 600 inscrits de cinquanta nacionalitats. Per això es presenta com “el més cosmopolita i degà dels festivals de ball de tango d’Europa”. Barcelona, en efecte, és una de les poques ciutats del món on s'organitzen milongues (ballades de tango) pràcticament cada dia de la setmana, durant tot l'any. El tango, un ball de ciència-fricció que Jorge Luis Borges qualificava exageradament de

Proclamen Marsella capital europea de la cultura, cordeu-vos!

Marsella-Provença ha estat designada com a Capital Europea de la Cultura 2013 i ja ha presentat un programa impressionant de centenars d’actes i nous equipaments. El que m’ha cridat més l’atenció d’entrada és precisament el nom de Marsella-Provença, amb un guionet que fins ara no havia estat gens en vigor. La segona ciutat de França en població fa temps que arrossega un problema: no haver estat mai la capital del seu ampli territori interior, la meitat sud del país que pot anomenar-se Migdia, Occitània o regió

Muntaré una agència de serveis a l’adulteri

L’aclaparadora insistència en la necessitat de reinvertar-se professionalment per superar la crisi de feina em porta tot sovint a imaginar, ni que sigui per un moment, possibles noves ocupacions laborals carregades de futur. Ara despunten a través de la web agències de serveis a l’adulteri, és a dir, petites empreses especialitzades en procurar als clients no només contactes personals, sinó tota una panòplia d’excuses i enganys adreçats als seus cònjuges o parelles per encobrir les escapades amb una altra persona. L’agència envia al cònjuge o parella falsos correus electrònics, sms, fotos, documents que justifiquen la suposada ocupació del temps de l’adúlter durant la seva absència “per motius de treball”, alhora que facilita

Fa vint anys de la mort d’Astor Piazzolla

La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina ha donat al món i és bo recordar-ho quan es compleixen vint anys de la mort del mestre a Buenos Aires. El fet d’incorporar al tango elements de la música clàssica i del jazz, al costat de la seva creativitat personal, suposava una renovació que Piazzolla va defensar de manera rebel i tenaç enfront de la tradició anquilosada o de les estridents tendències del mercat. Només Astor Piazzolla va aconseguir associar una altra vegada el tango amb la irradiació mundial de l’època gardeliana, novament sobre postulats renovadors i precisament a través del bandoneó, un instrument que Gardel no incorporava. Segons alguns la subversió de Piazzolla era innecessària i el situava fora del tango. Per a d’altres va ser una determinant alenada d’aire fresc, el revulsiu que necessitava el tango per deslliurar-se de l’ancoratge en una època determinada. El qualificatiu de “piazollero” va ser utilitzat

No ens equivoquem amb la primera dona ministra

Alguns diaris des-informen avui quan diuen que la nova Defensora del Poble nomenada pel govern del PP, Soledad Becerril, va ser la primera ministra dona de la democràcia, atès que va ocupar la cartera de Cultura al gabinet de Leopoldo Calvo Sotelo l’any 1981. Això no és cert, o només ho és si es refereix a la transició iniciada amb la mort de Franco. La primera dona ministra d’Espanya i de tot Europa occidental va ser la dirigent anarquista barcelonina Federica Montseny, titular de 1936 a 1937 del ministeri de Sanitat i Assistència Social al govern presidit pel socialista Francisco Largo Caballero, molt abans que

Avui s’estrena l’espectacular Museu del Suro a Palafrugell

Hi havia èpoques properes en què s’invertien 6 milions d’euros públics en nous equipaments culturals a municipis de 23.000 habitants, com el Museu del Suro que avui s’estrena oficialment a Palafrugell o el recentment inaugurat Espai Ter a la veïna Torroella de Montgrí, per un import similar. Tots volen convertir-se en centres de dinamització social i econòmica, naturalment. Tots tenen molts motius fonamentats perquè la inversió sigui col.lectivament rendible, a més de merescuda i necessària. Ara només falta que el seu pressupost de funcionament permanent estigui a l’altura de les necessitats i de la infrastructura, perquè de flamants centres culturals sense recursos condemats

La relació entre peatges i mortalitat a la carretera

La nova directora general de Tràfic del ministeri de l’Interior i del govern del PP, María Seguí, feia ahir unes declaracions al diari El País impròpies d’una representant dels interessos públics: “Pot passar que la gent decidixi agafar vies menys segures per no pagar peatges. Quan tinc l’opció, entre una carretera i una autopista de pagament jo trio la de pagament, faig una inversió en salut”. Preguntada sobre l’èxit del seu antecessor socialista en el càrrec, Pere Navarro, el qual va aconseguir durant els vuit anys de mandat passar de 3.5000 víctimes mortals al conjunt d’Espanya en accidents de trànsit a 1.500, afegia Seguí: “No sé si ho podré igualar, però hi treballaré cada dia”. 

L'opció declarada de la nova responsable a favor de les vies de peatge és escandalosa, però el segon dubte resulta terrorífic, encara més si tenim en compte que les normes de la Unió Europea obliguen també el nostre país a una nova divisió per dos de la sagnia de vides a les carreteres, de la mortalitat derivada dels accidents de circulació, en la perspectiva de l'any 2020.

Tal dia com avui moria Carlos Gardel, i se’l recorda

Carlos Gardel va morir en la col.lisió de dues avionetes a punt d’enlairar-se a l’aeroport de Medellín el 24 de juny del 1935, tal dia com avui. En el cinquantenari de la data, l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall va inaugurar als jardins de l’Avinguda de Sarrià cantonada amb el carrer Buenos Aires un monòlit amb la inscripció: ”Homenatge a Carlos Gardel. Barcelona en el 50 aniversari de la seva mort, 24 de juny de 1985”. El monòlit es veu avui tapat pel creixement dels arbustos circumdants. El millor monument es troba sens dubte a les botigues de discos on es continuen venent les seves gravacions i a les versions dels joves intèrprets, seduïts igual que els seus predecessors per la qualitat de Gardel. La capacitat de salt generacional demostrada pel tango des de fa un segle li deu una part important al llegat de Gardel. La mort prematura va significar la seva entrada en la llegenda, la qual continua creixent amb les versions gardelianes divulgades per les últimes generacions. La "beatificació"

Riu-te’n, del petit estat de Luxemburg

Tots pensem que el país més pròsper és Alemanya, però les últimes estadístiques de la Unió Europea recorden que el primer en renda per càpita és Luxemburg, el qual duplica en aquest barem el segon classificat (Holanda), seguit per Irlanda i només en quart lloc per Alemanya, degut a la proporció entre riquesa disponible i volum de població. Alguns encara pensen que Luxemburg és un país d'opereta, victorià, encapotat i avorridíssim, comparable a Andorra, Lichtentestein o la república de San Marino. Altres, més ben informats, el veuen com la quinta essència del cosmopolitisme i de l'art de prosperar a l'ombra astuta de les potències veïnes. Allò que ningú no discuteix és

Jordi Pujol menysprea el periodisme

“No s’ha de fer periodisme amb això. Sí, investigació històrica”, declarava abans d’ahir a Catalunya Ràdio l’ex president Jordi Pujol a propòsit del llibre i el reportatge per a TV 3 que prepara el periodista Enric Canals sobre la seva llegendària detenció i tortura a comissaria l’any 1960 arran dels “fets del Palau”, després d’haver tingut accés per primer cop al sumari del consell de guerra que el va condemnar. La taxativa i desafortunada frase de Pujol es referia a la discreció que requereixen alguns dels antics torturats a l’hora d’evocar-ho. Alhora traspuava un clar menyspreu envers el periodisme, considerat com a més banal o sensacionalista que la investigació històrica. Els exemples de rigorós

Una altra indignitat contra Pasqual Maragall

El fet de no voler esmentar el nom de l’alcalde socialista Pasqual Maragall en els documents oficials de l’actual Ajuntament de Barcelona sobre el 20 aniversari dels Jocs Olímpics del 1992 que es commemora el mes vinent va provocar ahir l’absència del grup municipal socialista a l’acte de presentació, i provoca la indignació de qualsevol ciutadà de mentalitat mínimament normal. En efecte, la nota de premsa de l’acte silenciava el nom de l’alcalde olímpic, de la mateixa manera que l’omissió ja es va produir a la declaració institucional sobre el 20 aniversari dels Jocs de Barcelona aprovada pel ple municipal el 27 d’abril. Costa de creure que l’exercici de la política pugui arribar a aquests

Li escric la biografia pòstuma per 80 euros

Un col.lega que dirigeix una acreditada agència de comunicació i relacions públiques, la qual té entre els seus clients els serveis funeraris de la ciutat, em va oferir una de les feines més prometedores en l’actual situació. Coneixedor de la meva experiència com a “negre” editorial i redactor d’alguns llibres d’encàrrec, així com de la meva opinió sobre la noblesa del gènere periodístic dels obituaris, em brindava una idea genial. Consistia a recórrer cada dia els tanatoris i oferir als familiars de cada difunt redactar amb les

Se’n va l’últim “maître-à-penser”

La mort dimecres passat a París als 99 anys del filòsof Roger Gauraudy tanca una època de lideratge cultural francès en matèria de pensament, quan a París es forjaven totes les novetats. El domini d’aquells maîtres-à-penser s’ha vist sotmès a l’implacable pas del temps i no sempre ha acabat bé. El “dretà” Raymond Aron va començar a guanyar punts enfront de l’intocable Jean-Paul Sartre, Louis Althuser va parar boig i va assassinar la seva dona. Es van suicidar el situacionista Guy Debord, l’heterodox Gilles Deleuze i el filòsof André Gorz conjuntament amb la seva muller. Claude Lévi-Strauss recononeixia a la seva biografia que determinades obres de Roland Barthes no li havien agradat gens, que

Pau, pietat, perdó

Avui el president durant gairebé dues dècades de l’Associació Catalana de Víctimes de les Organitzacions Terroristes i supervivent de l’atemptat d’ETA als grans magatzems Hipercor de Barcelona, el més sanguinari del grup amb 21 víctimes el dia 19 de juny del 1987, s’ha entrevistat cara a cara a la presó alabesa de Zaballa amb l’etarra condemnat per la matança, dintre del programa de reinserció de terroristes penedits, a petició del pres. M’ha recordat immediatament el cèlebre discurs en què el president de la República Manuel Azaña va proposar en plena guerra civil “pau, pietat i perdó” als dos bàndols enfrontats, un discurs pronunciat el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona, on residia aleshores el govern legal de l’Estat. La solemne proposta d’Azaña va

Els sabers inútils, Fernando Savater i la cursa hípica d’Epson

Que el diari més acreditat del país obri avui per enèsim any consecutiu les seves pàgines més acreditades de la secció d’Opinió amb un article de fons sobre la tradicional cursa hípica anglesa del Derbi d’Epson, la qual té sens dubte poquíssims adeptes entre els lectors, reconforta enormement la meva vella i militant inclinació en favor dels sabers inútils i les aficions minoritàries, incompreses o catecumèniques. El fet assentat pel diari El País es deu al fervor d’un –només un— dels seus col.laboradors fixos, Fernando Savater, per les curses de cavalls i els hipòdroms. Any rere any, Savater informa i

Objectiu: humiliar Grècia amb una altra volta de rosca

Més de tres quarts parts dels grecs es declaren partidaris de continuar a la zona euro i a la Unió Europea, la qual cosa no significa que ho siguin de les condicions draconianes imposades al rescat de la seva economia per part de l’actual lideratge alemany de la Unió Europea, un rescat que no ha donat cap altre resultat fins ara que l’augment de la misèria. La coalició d’esquerres gregues Syriza, favorita a les eleccions repetides de diumenge vinent, reitera del dret i del revés que és partidària de continuar a la zona euro i a la Unió Europea, però també de renegociar amb un mínim incrementat de sobirania democràtica les

Volen provar que Carlos Gardel era nét de catalans

L’orgull nacional és un concepte profús, confús i difús, de manera que la gran Argentina sempre ha suportat amb dificultat que el petit Uruguai veí insisteixi en demostrar que Carlos Gardel era uruguaià i nét de catalans. Ara els defensors de la tesi uruguaiana han llançat una nova campanya internacional per provar els fets, encapçalada precisament pels besnéts de les dues branques familiars en litigi: http://adngardel.blogspot.com.ar. Els partidaris de la versió francesa sobre el naixement del cantant a Toulouse l’11 de desembre del 1890 de la soltera Berta Gardes (fruit de la seva relació amb el casat Paul Lasserre) s’han enfrontat durant llargs anys als defensors de la tesi del naixement de Gardel a la ciutat uruguaiana deTacuarembó l’11 de desembre del 1887 o inclús

El rescat no pot sortir políticament gratis

El rescat amb diner públic europeu del forat del sistema financer privat espanyol, a instàncies apressants de l’administració nord-americana, no resol la situació econòmica del país, sinó que implica més ajustos i retallades en la mateixa direcció que fins ara. Repeteixo: en la mateixa direcció que fins ara. Mentre no es reclamin responsabilitats i canvis estructurals per la fallida financera i només se la rescati amb diners públics, no hi haurà modificació del model que l’ha creada, tan sols un ajornament fins la següent bombolla econòmica, de les moltes que s’han patit amb regularitat clàssica, mentre es continua dinamitant la situació de la majoria de ciutadans. Algun responsable ha après

Contra la nostàlgia inútil de Florència

La primera vegada que vaig anar a Florència ja ho vaig fer amb la intenció de saldar el compte d'una atracció. No volia caure per cap motiu en la nostàlgia. M'havia decepcionat que Gaziel hi sucumbís al seu llibre L'home és el tot. Florència, cura d'aires. No va ser capaç de digerir la transformació viscuda per la ciutat entre el seu primer viatge del 1915 i l'estada que finalment donaria peu al llibre el 1954. La invasió del tràfic rodat, el turisme massiu... El seu llibre, agònic,